LOADING

Type to search

Secrets de Sitges

I malgrat tot… la primavera

JAUME FREIXES

En vista dels temps que ens ha tocat viure, cada cop és més clar que ens hem de buscar nosaltres mateixos i en les coses petites els moments de felicitat per fer la vida més suportable.

Cada any, quan arriba el Carnaval i, anys com aquest en que cau tan tard encara més, m’envaeix una espècie de neguit interior, de ganes que els dies es facin llargs i de tornar a veure gentades al Passeig de la Ribera i al Cap de la Vila els dissabtes i els diumenges… I també, des del balcó de casa, de contemplar les cues inacabables de cotxes els diumenges a la tarda a la carretera de les Costes en direcció a Barcelona…

No hi veieu cap punt de sadisme, ans el contrari. Mentre miro la processó de formiguetes que fan els vehicles, penso en els moments de felicitat que hauran viscut els que a dins hi van i que, aquesta petita incomoditat, haurà valgut la pena un cap de setmana més. Després, a la nit, davant de la tele, com que gairebé mai no fan res que m’interessi, miro l’Instagram i començo a xafardejar i, a través de la localització o buscant els hashtag de #Sitges, apareix un estol de paelles, de selfies, de petons i de postes de sol, que confirmen les meves certeses. 

Els que vivim aquí també busquem i tenim els nostres moments de felicitat, segurament relacionats amb coses més petites o quotidianes. En el meu cas, un primer indici que l’hivern s’acaba és trobar al mercat municipal, un dissabte qualsevol de març i gairebé per sorpresa, les entranyables amigues de la Comissió del Corpus amb els esquers de clavells per plantar. 

Ja farà quatre anys que compleixo amb el ritual, el de veure com, a mesura que avança l’abril i el maig, van creixent les fulles del clavell cada dia una mica fins a l’esclat definitiu de la flor el juny, com una espècie d’èxtasi i com a pròleg del llarg i desitjat estiu. 

Aquest any, en la meva modesta col·lecció, no hi faltaran el clavell blanc ni el vermell, que són els clàssics, ni tampoc el Madame Augier, que és groc i vermell, o el Holmes, blanc i lila d’una bellesa extraordinària i que il·lustra aquest article en una imatge del primer any que vaig decidir-me a practicar aquest noble art del cultiu del clavell. No obstant, la màxima expectació d’aquest any serà veure florir l’anomenat Oliva, que, com diu el seu nom, serà d’un verd del color del fruït de l’olivera.



Aquest any, en la meva modesta col·lecció, no hi faltaran el clavell blanc ni el vermell, que són els clàssics

Segurament el fet d’haver tingut l’honor de fer el Pregó del Corpus de l’any 2017 em va lligar de forma definitiva a aquesta flor protagonista d’una de les festes més belles de la vila. Històricament, sobretot des de la Revolució de Portugal de l’any 1974, el clavell s’ha associat també a anhels de llibertat i es compten per desenes les cançons i poemes que s’han fet per retre-li tribut.

Poc ens podíem imaginar aquell corpus de 2017 que, dos mesos després, arran dels salvatges atemptats de les Rambles de Barcelona i Cambrils, el clavell es convertiria també en símbol de pau, homenatge a les víctimes i reconeixement a la gran feina de la nostra policia, els Mossos d’Esquadra.  

L’esperit del clavell ja no ens va abandonar aquells convulsos mesos de setembre i octubre de fa dos anys i ara, amb tristor i desesperança, comprovem com en el judici d’aquestes setmanes i en el relat de les acusacions i d’alguns testimonis, els clavells s’estan convertint en armes d’agitació d’unes masses violentes que terroritzaven agents de la Guàrdia Civil i secretàries judicials. 

Els gestos i les coses petites, aparentment insignificants, acostumen a moure a vegades veritats absolutes, i el clavell és bellesa i perfecció, veïnatge i treball en equip dels que trien la flor al carrer durant la matinada del diumenge del Corpus. És cosa de grans i petits, també de turistes i visitants i dels que, al final de hivern, ja els esperem amb ganes perquè ens portin cap a una primavera que, malgrat tot, sempre arriba. 

ARTICLE ANTERIOR
SEGÜENT ARTICLE

També pots veure