LOADING

Type to search

Secrets de Sitges

Records d’adolescència, el Pare Marin

FRANCESC BORDERIA

És un fet, i crec que raonable, que en tots els pobles i en les seves institucions, hi ha aquell personatge que d’una forma o una altra, és recordat  –per no dir venerat– per gran part de la població que va viure els seus moments mes àlgids. Segurament Sitges, per la seva idiosincràtica forma de ser, de ben segur que en té molts.

Avui voldria fer referència a un que per molts sitgetans va ser –i encara és– malgrat sigui en el record, un personatge molt especial. No és altre que el que entre les dècades dels 40 als 60 va ser professor de tants i tants alumnes de l’Escola Pia sitgetana. El Pare Manuel Marin.

Sí, tots sabíem que era fill de Morella, però ben pocs, del seu alumnat, sabíem que el 1921 va ser destinat a Cuba, a l’Escola Pia de Guanabacoa, on hi va estar 18 anys. Aquells anys li varen servir per guanyar-se el respecte dins la ciutat cubana, i li van  permetre seguir totes les vicissituds que es vivien a Espanya en aquells compulsius anys trenta, que culminarien amb la Guerra Civil. Una guerra, que no sols va acabar  amb una llarga llista de companys seus escolapis, sinó que va tancar la majoria de les Escoles Pies del país, entre elles la de Sitges. En  el seu retorn  de Cuba, tot just acabada la guerra, va col·laborar eficaçment a la resurrecció de la comunitat Escolàpia catalana, intentant reobrir les desaparegudes escoles, iniciant una marxa lenta, però segura, cap a una nova etapa que avui sortosament encara perdura. 

Sitges va formar part d’aquesta nova etapa, ja que la que havia estat l’Escola Pia d’abans de la guerra, als inicis dels 40 va seguir sent escola, però dirigida per un mestre laic, el Sr. Castro i la seva dona. 

El 1947 amb l’arriba del pare Pere com a Rector s’iniciava la nova etapa escolàpia. Etapa que ens portaria el pare Marin per un llarg temps, en total tretze anys, i concretament de 1948 al 1961. Tenia jo tan sols sis anys. Com tants altres companys, acabada l’etapa de pàrvuls, sigui primer com a escolans o fins a les acaballes com alumnes de comerç vam entrar de ple dins la idiosincràsia de l’inoblidable Pare Marin. Ja jubilat i amb la soledat de la seva Morella natal va decidir tornar a Sitges, la comunitat en que va ensenyar a diverses generacions de vilatans. Aquí hi passaria els últims anys de la seva vida.

Com a curiositat –que encara perdura avui– molts d’aquells alumnes, que vàrem conviure amb ell part d’aquells tretze anys, cada últim divendres de novembre, recordem els anys viscuts a l’escola. Un bon àpat i amenes xerrades, que ens retornen a uns anys en part inoblidables i que per sort encara podem explicar.

Però el més curiós d’aquests àpats, de les xerrades que en ells hi tenen lloc, o de les tantes i tantes trobades, que pels carrers de la vila es produeixen entre nosaltres, després de més de 60 anys, el tema principal sempre és el mateix: la presència, encara que sigui fantasmagòrica, del Pare Marin. 

Què tenia aquell home, quan avui forma part important dels nostres records d’adolescència? Potser les seves ulleres de pasta fosca, aquella mitra amb punxes que acostumava a portar, fins i tot pel carrer; o la  bufanda d’un blau molt fosc, que lluïa tot el hivern penjada del seu coll; potser la seva característica sotana o aquella pipa sempre als seus llavis, encenent-la a cada moment amb un rústic encenedor  rasca dits. O potser pels seus més que famosos cocos amb que ens reprimia?

La veritat és que sí, el seu estil d’ensenyança, la seva manera de parlar, fins i tot de reprimir-nos… o les seves rareses, tenia alguna cosa que sens dubte ens atreia a tots. El cert és que ell sempre està present en les nostres trobades.

Com anècdota també, estant ell ja jubilat a Sitges, un dia –i desprès de molts anys de no saber-ne res d’ell–  el vaig veure baixar pel carrer de Sant Isidre. El seu tarannà  era inconfusible. La sotana característica, la  bufanda, la mitra i les ulleres de pasta, encara que segurament per motius de salut, sense la seva pipa. Quan em vaig creuar amb ell, a la cantonada d’Illa de Cuba i Sant Isidre, em va sortir del fons de l’anima el crit: ¡Padre Marin! Ell, amb la seva mirada serena però amb veu un xic tremolosa, em va contestar en castellà: “¡Tú eres Borderia!”. Com podia ser que un home al que li han passat pel seu davant milers de nens en anys i escoles pogués recordar el nom d’un alumne com jo? Podria ser un amor real cap als seus alumnes, com nosaltres en el fons sentíem vers la seva persona?


Cada últim divendres de novembre recordem els anys viscuts a l’escola amb un bon àpat

El Pare Marin, desprès de 60 anys de la seva ordenació escolàpia, va morir el 9 de setembre del 1980, amb 86 anys, sent enterrat a Sitges davant la presencia de 35 concelebrants i gran multitud d’exalumnes. Amb ell se’n va anar un gran mestre escolapi, amb sentiments sitgetans, que tot i les seves rareses mai hem pogut oblidar. 

ARTICLE ANTERIOR
SEGÜENT ARTICLE

També pots veure