LOADING

Type to search

Secrets de Sitges

Sense límits

EVA MARTIN

Foscor. Un murmuri de fons; no hi cap ningú més. Entre cortines, el silenci. El cap centrat i el cos calent. Una olor que tot ho impregna, barrejant l’aroma dels teixits nous, de la resina, la laca… Moviments circulars amb el coll, els turmells; fuetejades amb braços i cames, diuen que els nervis concentrats en aletejos a l’estómac flueixen fora del cos si es canalitzen a través de les extremitats. Mirades i somriures, símptoma combinat de nerviosisme i impaciència. Un timbre. S’aixeca el teló i es fa el silenci més absolut. Primeres notes acompanyades d’una tènue llum que agafa força a cada instant. Tot comença. Molta merda. I cinc, sis, set, vuit… Tot s’esvaeix; només existeix aquell moment. Melodia i concentració.

Els moments previs a l’inici de qualsevol espectacle són un secret compartit. Instants tremolosos que deixen de ser-ho quan es trepitja l’escenari. Ballar en públic és un acte de responsabilitat; una única oportunitat de fer-ho bé, de mostrar tot l’après durant el curs o, potser, durant gairebé tota la vida. Un instant que comparteixen totes les ballarines i ballarins que els propers dies mostraran el seu art a diferents escenaris de Sitges en motiu del Dia Internacional de la Dansa (DID). Persones de totes les edats i de totes les complexions que ballen la vida i que en, un dia tan assenyalat, treuen al carrer el millor de cadascuna d’elles. 

La dansa està de moda i tothom pot trobar l’estil que s’adapti més a les seves necessitats. Ballar és vida i és un secret que corre com la pólvora i que deixa enrere vells tabús com el “és només per a nenes” o el “ja no tens edat”. Això ja és passat, perquè ara als espectacles les hi ha menudetes, que donen les seves primeres passes entenent que els peus han d’estar ben estirats, els braços rodonets i el somriure a la cara. Pares, mares, avis, àvies i tot una comunió de familiars les han anat a veure. Les mitjanes apunten maneres. Algunes decidiran dedicar-s’hi professionalment i aviat iniciaran els estudis superiors; d’altres encara no ho saben, però la dansa les enriqueix amb el valor de la superació i de les estones compartides amb les companyes. En canvi, les adolescents es troben en aquell moment en què, després d’haver ballat des de ben petites, es generen els dubtes sobre si continuar, perquè sorgeixen altres prioritats i, en la majoria dels casos, combinar dansa amb estudis sovint és tasca complicada. 

I a partir d’aquí, tants exemples com persones i tantes persones com perfils. Perquè, afortunadament, a les classes de dansa hi ha persones que han superat aquestes fases i que sense complexes d’edat o de fisonomia, ballen. Tenen clar és un plaer personal, un viatge a l’interior per provar els límits i nodrir-se de la satisfacció de les gairebé imperceptibles millores assolides dia a dia, classe a classe, i amb constància. A vegades, costen de veure però hi són i tard o d’hora arriben.


Ballar en públic és un acte de responsabilitat; 
una única oportunitat 
de fer-ho bé, de mostrar tot l’après durant el curs 
o, potser, durant gairebé 
tota la vida.

A Sitges hi ha persones que han començat a ballar superats els 50, i m’atreviria a dir que gairebé a tocar dels 60, i no ha estat cap trauma. Tot al contrari, els ha servit per demostrar-se que poden i que dia a dia, esforç a esforç, milloren la postura, defineixen cos, s’enforteixen i abandonen dolors físics provocats per una vida sedentària. Són les sense límits. 

Aquests dies una apreciada amiga, entrats els 30, farà realitat un somni d’infància: ballar la mort del cigne. Altres, superats els 40, dediquen hores i memòria per aprendre al detall els propers exàmens de la Royal Academy of Dance, amb examinadors internacionals. I moltes, moltes més, que amb més o menys tècnica, amb més o menys pràctica, es rendeixen a la dansa sense complexes i que també ballaran en públic aquest DID.

I tot plegat com a resultat de la voluntat, la paciència, la insistència i el saber fer de totes i cadascuna de les persones que conformen el professorat de totes i cadascuna de les escoles locals. Professionals pedagògics i de la dansa, que comparteixen els seus coneixement a cada classe. Professors i professores tenaces i que aquests dies mostren amb orgull l’herència artística que deixaran en una gran part de la societat sitgetana. 

“Tan, tan, tan, tan!” Acaba la música. Aplaudiments. Tornen les tremolors. No ha estat perfecte, però ha sortit bé. Feliç dia de la dansa.