LOADING

Type to search

Secrets de Sitges

Senyes de mar

XAVIER GIMENO

No ens cansem mai de mirar el mar. I li coneixem els secrets, tots, el secret de les minves quan s’ajaça com una bassa d’oli i el secret dels temporals de tardor quan s’extralimita; i també els secrets dels seus colors, el verd-gris i l’atzabeja, el daurat i el robí. En rara reciprocitat sentim que el mar ens mira, potser fins i tot que ens vigila i ens empara i tal vegada ens recrimina. I ho sentim perquè sempre hi és, incansablement, fidelment. La primera és una mirada humana, l’esguard de l’horitzó que canalitza els somnis que ens transcendeixen i que distreuen la nostra ridícula dimensió. La segona, la mirada del mar, és la ullada de l’infinit, angelical, potser taumatúrgica. D’aquesta ambivalència, d’aquesta gesticulació dual, sorgeix la riquesa simbòlica del mar, des de l’aigua amniòtica a la foscor estígia. En l’actualitat, gràcies a les modernes tecnologies de localització per satèl·lit, hem posat un ordre superficial i satisfet a l’element geogràfic més desconegut del nostre dissortat planeta. Però molts anys abans, i sense tant d’escarafalls, proveïts només amb l’observació i la paraula, ja ho havíem intentat.

Els pescadors d’aleshores van ordenar l’il·limitat espai del mar amb el  poder extraordinari de la paraula. Va ser així com van aparèixer les senyes de mar, una prodigiosa consciència toponímica que els permetia de saber on eren i d’endevinar els tresors piscícoles de les profunditats. Ramon Planes en el seu venerat Llibre de Sitges no es pot estar de deixar-se seduir per la suggestió d’aquest llenguatge i reprodueix per saber on som la senya del “faralló de la palmera”:

Ve per un turonet a la serra de la muntanya, que forma com una mamella, que ve pels turons d’en Peris. Sant Miquel haurà de venir un pèl de terra al bancorall, i de la senya de llevant la forca pel turó del coll en creu. Fons 3 llibants i mig

I com aquest en podríem ressenyar molts d’altres testimonis, contenidors d’una expressivitat esponerosa que excitava el nucli mateix de la llengua: “Començant pel cap del fons”, “Farallons bons per haver quatre llagostes”, “Roca de Puigtinyós”, “Barbada de fora”, “el Marrabet”, “la Roca del mero”, “Sapes del brut”, “Cantó per al xarret i boga”… He tret aquests exemples del llibre Senyes de mar de mariners de Sitges de Ventura Sella que el Grup d’Estudis Sitgetans publicà l’any 1998. Ultra la publicació d’aquest volum ara fa dues dècades, un volum que anava acompanyat d’una rigorosa dissecció filològica, a finals dels anys quaranta Joan Puig publicà una primera relació de senyes de mar. Segons explica Ventura Sella, un pescador que segurament hem d’identificar amb en Joan Cañameras va demanar a Joan Puig que li imprimís en tipografia clara i li enquadernés la seva relació de senyes per preservar-la de l’erosió de l’ús i del temps. El nostre impressor, que devia endevinar el valor d’aquell document de què era en certa manera dipositari, no sols va satisfer la demanda de Cañameras sinó que en va fer una publicació limitada. Un dels exemplars d’aquesta edició va ser utilitzada per Ramon Planes en el llibre esmentat més amunt. Si mai ningú decidís d’aplegar una col·lecció bibliòfila sitgetana de culte a base d’exemplars únics i edicions rares, sens dubte hauria de disposar d’un d’aquests exemplars de la qual desconeixem el nombre d’exemplars que van ser publicats. De la mateixa manera, aquesta fantàstica col·lecció hauria de contenir la llibreta en què Josep Ferrer Ferret, l’Americano, anotava la seva toponímia marinera personal. Pel que sabem, la relació de Josep Ferrer, a diferència de la d’altres pescadors sitgetans, va emprendre rumb cap a alguna institució tarragonina preocupada per la preservació dels llenguatges mariners i que en l’actualitat han passat a millor vida sense que els cors que els van cantar les exèquies fossin molts nombrosos.


Van aparèixer les senyes de mar, una prodigiosa consciència toponímica que els permetia de saber on eren i d’endevinar els tresors piscícoles de les profunditats

El patrimoni de les senyes de mar avui només desvetlla un interès acadèmic. Com sempre que certifiquem la defunció d’un llenguatge lamentem la desaparició d’una forma de vida, d’una manera de relacionar-nos amb l’entorn que ha deixat de tenir sentit. Amb tot cal ser especialment cauts alhora de rendir-nos als cants de sirena de l’oblit si no volem desaparèixer deixatats en l’estantissa aigua de la indefinició que, aquesta sí, no té cap senya que l’ordeni. No li cal