LOADING

Type to search

Secrets de Sitges

De Caramelles, de Molins i Pins Vens

FRANCESC BORDERIA

Als Molins alguns van gaudir de l’estructura pedregosa i mig derruïda d’algun que altre molí.

Estic convençut, tot i que en el seu moment van tenir gran importància per les Caramelles, que si avui preguntem a qualsevol dels molts joves que donen auge als cant pasquals, sigui amb la colla retirista o pradista, pocs, per no dir cap, ens podrien explicar la importància que van tenir per Sitges i per les Caramelles, els espais dels Molins o Pins Vens. I és que avui, tots aquells que tenim una certa edat i traspassem ja de llarg els setanta anys, ens hauríem de traslladar amb els records a mitjans dels cinquanta per explicar-ho. Aleshores, al menys jo, vàrem començar a cantar Caramelles, en el meu cas amb el Retiro. Els Molins pels retiristes o Pins Vens pels pradistes es van convertir, quasi bé per obligació si no plovia, en l’escenari per la tradicional menjada de la mona. Cada tarda de dilluns de Pasqua, desprès de dinar i tant per cantaires, com per amics o socis en general.

Allí els xiringuitos de begudes, i com no de llaminadures, acabaven de fer la festa més dolça per als més joves. Una tradició malauradament perduda, però sostinguda que jo sàpiga des de després de la Guerra fins a principis dels setanta. Desprès dels àpats i encara en una hora prudencial, recollits els estris i feta la cantada a l’era, s’iniciava l’últim tram de cantades, que començava a l’Hospital i culminava a l’interior del cafè retirista. Els temps passen i certament tot canvia. Aquella bonica tradició de menjar la Mona, fos als Molins o Pins Vens, malgrat el fort arrelament que tenia, ha passat als menjadors de les cases, perdent tot aquell encant. Però, on eren i per què es deien els Molins del Retiro i els Pins bens del Prado? 

Els Molins tenien la seva ubicació a peu de la carretera de les Costes, poc abans i a la mà contraria de l’avui encara existent Creu de Terme, anomenada dels Escarabats. Una esplèndida era servia perquè els nens hi juguessin mentre alguns pins donaven ombra als pares, socis i cantaires. Es deien els Molins perquè en aquell indret, a la seva part més alta, encara alguns vam poder gaudir de l’estructura pedregosa i mig derruïda d’algun que altre molí. Poc a poc, noves avingudes i amplis carrers, carreteres i grans edificacions van acabar amb el que durant molts anys era, sols i simplement, muntanya pura i dura, posant fi també als tradicionals molins.

No massa lluny i endinsar-nos per la part alta dels Molins, apareixien els Pins Vens del Prado. Només havies de caminar per un espai muntanyós no massa llarg. Es deia que aquest espai tenia condicions més óptimes que els Molins, ja que una petita cisterna podia subministrar aigua als usuaris i cantants, així com una potent estesa de pins, que li donaven nom, proveïen de frescor al lloc. Avui, malgrat les construccions, encara queda alguna empremta d’aquest espai, convertit en bona part, en el carrer i monument al polític català, Companys. 

Curiosament una cosa eren els Molins retiristes i una altra els Pins Vens pradistes. En cap cas ningú s’equivocava d’espai. Eren anys en què els sitgetans, que en certa manera encara vivien les rancúnies d’una llarga postguerra, tenien molt clar quina entitat era la seva i els motius del per què se n’era membre. I creieu-me, la defensaven amb capa i espasa. La mona es menjava als Molins o als Pins Vens, o no es menjava. 

L’afició era tal, que aquelles tardes de dilluns de Pasqua en principi no hi havia cinema, tot i ser èpoques en que era quasi d’obligada assistència. Ara bé, tots els cinemes, Retiro, Prado i Rialto anunciaven en un poderós cartell o bé al final dels seus programes de mà i en obligat castellà, que “en caso de mal tiempo o lluvia , el lunes de Pascua se proyectaría el programa anunciado, con los horarios habituales”.

Amb aquest escrit he descobert un petit secret de Sitges. Secret que només recordaran aquells que tenen una bona memòria i que en varen gaudir en els seus anys d’adolescència. Avui, poc en queda, però hi va haver uns anys en que els Molins del Retiro o els Pins Vens del Prado, tot i a les afores del poble, varen marcar un estil propi sitgetà.

També pots veure