LOADING

Type to search

Secrets de Sitges

Prova de vida

Xavier Gimeno

Catxalot captat per l’Associació Cetàcea. (ABEL TOMÀS)

Aiguadolç ha acudit puntual a la cita anual. Després de la tardor plujosa passada, l’hivern la va obligar a emmudir i ha passat els mesos del fred en silenci, sense fer soroll ni alimentar tan sols un record de la vitalitat passada. Els qui la coneixen, però, saben que tanta inactivitat només és un miratge, el desig dels qui la voldrien submisa i obedient. La seva existència latent tard o d’hora acaba per sortir a la superfície.

De la mateixa manera que s’adorm durant la tardor profunda, es desvetlla amb l’equinocci de primavera, en silenci, sense fer soroll. Al final de la platja, a redós del roquissar, les seves urpes d’aigua esgarrapen la sorra i dibuixen unes corbes capricioses, que en el seu trànsit fins al mar sembla que s’emmirallin en el cel o en ella mateixa igual que una coqueta i fantàstica imatge narcisista. Al llarg de la platja, una columna de surgències va repartint un seguit de cràters aquosos que escampen la seva sang transparent sense ordre ni concert.

Davant d’aquest espectacle, un s’admira i pensa si mai arribarem a entendre les raons i els camins de la geologia subterrània.

A diferència d’altres vegades, enguany l’hivern ha estat avar de pluja. Aquesta circumstància ens hauria de fer pensar que l’acumulació de l’aigua dels aqüífers no depèn exclusivament del règim pluviomètric. Ha bastat una mica d’aigua, per encebar el cabal subterrani i animar-lo a conquerir la superfície. Com cada any, algú es lamenta: “És una llàstima, una platja tan bonica”. Al peu del roquissar, la cabellera líquida que es destrena cap al mar obliga a contenir l’ímpetu de les onades. En aquesta comunió de forces líquides i de temperatures dispars, el mar sembla que faci festa i es muda amb els colors del blau turquesa, com temps enrere quan el seu alè glatia amb el ritme de la posidònia. I aquella veu que es lamenta pensa que tal vegada estem assistint al naixement d’un aiguamoll. Amb el permís del mar, és clar. Amb puntualitat anàloga, una colla de cetacis s’acosten al peu del massís del Garraf. Des de fa un temps els mitjans de comunicació se’n fan ressò. El darrer 27 d’abril, membres de l’Associació Cetàcia, que estudia els hàbits d’aquests mamífers davant de la nostra costa, van albirar la presència d’un catxalot. Així mateix, biòlegs d’aquesta associació han constatat la presència de rorquals a una distància de 22 milles nàutiques de Sitges. Del capteniment d’aquests cetacis, ens recorden que, malgrat la seva gegantina dimensió, el rorqual és un animal inofensiu. El catxalot, en canvi, tot i que presenta unes mides sensiblement inferiors, pot resultar perillós. En aquest sentit, no està de més recordar que Moby Dick pertanyia a aquesta espècie de cetacis.

D’acord amb el criteri dels investigadors, la raó per la qual aquests animals s’estan convertint en un espectacle que més d’hora que tard caldrà restringir l’hem de cercar en els aliments que troben davant dels roquissars del Garraf. Amb tota la prudència del món, i amb el permís dels entesos, em prenc l’atreviment de relacionar la migració de cetacis amb el desvetllament de la deu d’Aiguadolç. I que la ciència em perdoni. Però és que no em puc estar de recordar que abans que l’abocador de la Vall de Joan arruïnés el cabal de la Falconera, la seva desembocadura covava els millors musclos que algú es podia dur a la boca. Els privilegiats que els van tastar no sols en donen testimoni sinó que arriben a mirar-nos amb un pèl de commiseració per tal de fer-nos palès que se’n va perdre la mena ja fa temps. En algun lloc que ara no recordo vaig llegir que abans que la descomposició urbana convertís les aigües de la Falconera en un verí pestilent, es van agafar mostres d’aquests musclos que van configurar la mare de les actuals muscleres del delta de l’Ebre. La pregunta resulta inevitable: s’està recuperant la vida de la desembocadura de la Falconera fins a l’extrem que els cetacis hi troben els diminuts crustacis que els alimenten?

La revifalla d’Aiguadolç ens recorda que, igual que aquesta deu, totes les que hi ha a l’interior del mar i seguint la costa fins a Castelldefels deuen seguir un cicle idèntic. Com la vida, l’aigua segueix el seu curs, o potser ni això, potser l’aigua és el curs de la vida.