LOADING

Type to search

Secrets de Sitges

Convideu els comensals a taula

Un pardal resposant a la taula d’un establiment sitgetà. 

En un dels múltiples actes de precampanya que han celebrat els partits locals en les darreres setmanes, Aurora Carbonell, alcaldable per ERC, força guanyadora dels comicis a Sitges, llançava una pregunta al públic: “Quan temps fa que no veus una papallona?”. El plantejament em va creuar com una llança que encenia la llum d’una realitat que m’havia passat desapercebuda fins al moment, tot i ser una gran amant de l’entorn animal i natural. Amb el passar dels dies la pregunta tornava un i un altre cop al meu cap i, inevitablement, va derivar els meus pensaments a una altra espècie que també ha reduït la seva presència a la vila. Lluny de ser una problemàtica local, sinó que és una tendència que es dóna també a la resta del país i l’estat, és una realitat que amenaça d’extinció a una de les aus més populars i properes als humans.

En l’època d’infància, quan encara vivia a casa amb els pares i els germans –sumàvem sis en el conjunt familiar–, un cop acabat qualsevol àpat, les estovalles s’esbandien a fora, al pati. Allà en només un minuts apareixien el que, per a mi de petita, eren uns ocellets petits i flonjos, amb un piular que m’agradava escoltar, i que omplia d’algaravia l’estona que durava la seva visita. Venien a menjar al pati de casa! 

Per a una nena com era jo, es tractava d’un bon costum –alimentar els ocells– i un moment simpàtic del dia a dia veure’ls picotejar les restes del pa entre saltironets, amb el seu plomatge gris, ales amarronades com de xocolata, i potetes rosadetes. Aquells “moníssims” plumífers es van descobrir amb el nom que rep la seva espècie; eren pardals. 

Quan ja gaudia d’una vida independent fora de la casa que m’havia vist créixer, un gat, el Baloo, es va convertir en l’amo del jardí dels pares. Alguns pardals el continuaven visitant, però cada cop se’n veien menys. Il·lusa de mi, relacionava l’absència de les aus amb la presència del nou inquilí felí perquè els pardals, eixerits com són, oloraven el perill. I, tot i que segurament influiria, no era el motiu principal, perquè el gat –lluny de tenir un instint caçador– mai no havia ni tan sols amenaçat cap pardal. Més aviat es delitava amb la seva contemplació, amagat entre les frondoses plantes i flors dels jardí. Sense més.

El pardal comú (Passer domesticus) és un ocell intel·ligent i curiós; confia relativament en els humans, en tant que són una de les seves principals fonts de manteniment. Encara que es poden nodrir de llavors i també s’alimenten a base d’insectes, en els entorns urbans opten per picotejar molles de pa als peus de les taules d’algunes terrasses de bars i restaurants. Fins i tot, els més valents podrien menjar directament a taula, sempre que la distància amb la resta dels comensals sigui prudent. 

És un secret a simple vista. Els pardals, com les papallones, desapareixen de forma silenciosa, en un sorollós entorn urbà que, sovint, no deixa escoltar què passa al seu voltant. La tala dels ficus dels carrers Artur Carbonell i Hort Gran em va crear un profund sentiment de pèrdua no només pels arbres –DEP– sinó també pels ocells i espècies que probablement es refugiaven entre les seves branques. Desconec si es va considerar que es època de nidificació, si es va comprovar si hi havia espècies allotjades als ficus o si es van retirar prèviament a la tala els nius per traslladar-los a altres arbres, però el que sí conec és el record del piular dels pardals; la sensació de caminar pel carrer acompanyada per aquella alegre melodia emmudida per la voràgine del ciment, dels motors i de la humanitat. 

L’organització SEO/BirdLife alertava sobre el perill d’extinció del pardal comú als pobles i ciutats. L’espècie ha patit un descens del 21 per cent al conjunt de l’estat, el que es tradueix en una esgarrifadora xifra: s’estima que han desaparegut 30 milions en la darrera dècada. 

Són aus a les que els hi agrada compartir, fins i tot quan incuben els ous; mascle i femella s’alternen en la tasca cada pocs minuts, perquè en només deu dies els encara despullats pollets trencaran la closca que els priva de l’exterior. Els pardals, com les papallones, i tantes altres espècies corren perill d’extinció. No sé per a vosaltres, però per a mi, Sitges serà més trist si emmudeix el piular del pardal.