LOADING

Type to search

Secrets de Sitges

Avui el Patronat… i el Rialto?

L’antiga façana interior del Patronat

FRANCESC BORDERIA

Fa uns dies en aquestes mateixes pàgines algú es preguntava què havia passat amb el Patronat i que havia motivat el seu esquarterament. Una altra pregunta seria què va passar molts anys abans amb la desaparició del Rialto. Malauradament, dos finals diferents però amb un fons semblant.

Jo no vaig ser un dels que fa unes setmanes van acudir a la jornada de portes obertes promoguda per l’Ajuntament per visitar el que queda d’aquell vell Patronat d’A.S.C.; i tampoc crec que en realitat hi anessin molts. La jornada es va fer amb motiu de l’adquisició del vell local, que per fi passa a mans de la vila, desprès de més de vint anys tancat. Recordo que per feina vaig estar en el seu interior ja en ple desintegrament, cridat per un representant del Banc Guipuscoà –en aquells moments propietari de part del local entre el carrer Sant Josep i el que era antigament el pati–. Segons ell, 140 milions de pessetes eren el problema… o la solució. Recordo la part ja derruïda en el que havia estat el jardí, el pati d’escola de la catequesi i el cinema a la fresca, culminat en un Bingo i que ara són pisos, formant part d’una estranya i vergonyosa operació immobiliària, que no cal explicar aquí. Tot i així vaig poder gaudir encara, en un dels seus extrems, de la platejada pantalla que el 1954 va servir per presentar el nou i fallit sistema de projecció de la Warner Bros, el denominat 3D, amb l’inesborrable estrena de Los Crímenes del Museo de Cera, d’ Andre de Toth.

És cert que el Patronat va servir, sobretot en anys de postguerra, per a que una quantitat gran d’adolescents i joves sitgetans hi visquessin les seves inquietuds, però també els adoctrinaments imposats pel clero o el Règim. El Patronat va donar per a molt. Però cada dia que passava, els estranys fets que hi succeïen li eren pesants com una llosa. 

Vaig acudir al Patronat en anys encara de dura postguerra únicament per les classes de catequesi. Classes que en certa manera eren un adoctrinament. Però passant una mica de la catequesi trobàvem la compensació, al menys jo, amb les sessions de cinema… Eren unes sessions rudimentàries, que es celebraven els diumenges a la tarda, en el vell saló-cafè del primer pis. Equipat amb un antic projector Ossa i uns rudimentaris bancs de fusta sense respatller, convertien aquelles tardes incòmodes en unes plenes de màgia. Allí vàrem gaudir de westerns, comèdies, aventures de capa i espasa i tot un seguit de films quasi bé rancis, però que vivíem com a autèntiques lliçons de cinema i que ens van fer estimar l’anomenat setè art. Gràcies a aquelles tardes recordem personatges com els Trigueros, pare i fill, projeccionistes amb gran paciència. O les germanes Casacuberta, vestides de negre i religioses, que tenien la missió de cuidar de nosaltres, cobrar-nos la pesseta de l’entrada i vendre’ns, per una altra pesseta, delicioses llaminadures: els Darlings i una bona regalèssia.

Arribat el moment vaig deixar enrere la catequesi i el Patronat. Tot i així el Patronat, a la fresca, dirigit per l’Empresa Cavica (la mateixa del Rialto) ens donaria bells records de films com Siete novias para siete hermanos, Los caballeros del rey Arturo, Perseguida i tot un seguit de títols, que cinematogràficament parlant varen fer nostre part d’aquell vell local. I dic nostre, perquè les reformes del Retiro inaugurades l’estiu del 70, en un acord econòmic entre la Societat i el Patronat, que ja vivia l’inici de les seves hores baixes, va fer que jo com a programador retirista em fes càrrec de la programació del Patronat l’estiu de 1969. Poc a poc, males gestions i estranyes i canviants operacions portarien l’entitat a l’esbrancament i pèrdua de tot el seu patrimoni, incloent-hi el Saló Teatre del Patronat del carrer Sant Gaudenci.

Com he dit, el vell Patronat sols va ser per a mi cinema. Ja en èpoques de la seva caiguda i de l’inici del seu desmembrament, vaig esbrinar moltes coses, que portarien a fer-se moltes preguntes. En realitat, una història similar la vaig viure al cinema Rialto uns anys abans. El dia que vaig veure morir el Rialto, i perquè no el Patronat, formen dues històries a les que hi podria afegir noms i cognoms, que d’una forma o una altra varen col·laborar per convertir els seus semblants finals en autèntiques vergonyes sitgetanes. Han passat 45 anys de la fi del Rialto i més de vint del Patronat. Tot va quedar a l’aire, però no les vergonyes. Potser el pas del temps les acabarà esborrant. Per motius obvis no vaig acudir a la jornada de portes obertes