LOADING

Type to search

Secrets de Sitges

La Clenxa

Xavier Gimeno

De totes les experiències que ens proporciona un paisatge, segurament la que sentim quan arribem al nostre lloc d’origen és la que ofereix el valor més plausible. Però no és el mateix arribar a casa per terra, per mar o per aire. Vull dir que el mitjà condiciona la perspectiva i aquesta, el poder de desvetllar sensacions. Els que comptem els anys per dècades sabem que quan arribem a Sitges pel nord hi ha un moment especial quan, passat Vallcarca i el camí que puja a la Trinitat, en sortir d’un revolt albirem tota l’extensió de la vila des d’Aiguadolç fins a Terramar. L’experiència no es pot comparar ni de lluny a la que ens aigualeix l’autopista i el tren els quals sense temps per endolcir la velocitat anul·len la perspectiva que necessita el paisatge per activar-se. En canvi, des del sud la perspectiva és més generosa i així que arribes a l’alçada de Vilanova ja pots albirar la silueta que dibuixen el puig d’en Boronet, el de sant Isidre i la Trinitat, un perfil que només els sitgetans entenem. Asseguts a la graderia del camp de futbol o passejant pels molls del port, sovint hem enlairat la vista en direcció a aquests turons, el destí geològic dels quals no és altre que la nostra protecció, i ens hem preguntat sobre les raons que van portar en el seu moment a construir la Clenxa, aquell marge de pedra seca que parteix verticalment la muntanya en dues meitats simètriques i pentinades amb gomina. Sense la lògica dels marges pensats per aprofitar fins l’últim pam de terra conreable, la Clenxa sembla inspirada per un jutge amb la finalitat de dirimir un litigi entre germans. Ras i curt, va tallar pel mig.

D’acord amb la seva irreductibilitat, la Clenxa n’ha vist de verdes i de madures, les verdes passades de la roca calcària despullada i les madures actuals d’una vegetació extemporània que no recullen les fotografies més antigues. Aquesta característica irreductible, encara que modesta,  ens permet de classificar-la com una d’aquelles empremtes humanes que han dibuixat el paisatge ja sigui a fi de bé o no. La Parròquia sobre el baluard seria l’exemple definitiu de la bondat d’una intervenció paisatgística. Me’n guardaré prou d’esmentar-ne cap de signe contrari; qui més qui menys seria capaç de recordar-ne un bon grapat. Si abaixem la mirada des de la Clenxa i la dirigim un no-res a l’esquerra descobrirem un bon exemple d’un altre urbanisme, un urbanisme estèril que fa nosa i distreu del sentit originari. Dissortadament, la perspectiva detallada de la Clenxai les seves envistes no ens ofereix cap mostra en què la intervenció humana sobre el paisatge hagi estat governada per la voluntat d’interpel·lar la llum, segurament la característica més intrínseca del paisatge sitgetà i no sé si també del nostre caràcter. 

Aquests dies que hem vist com el foc s’ha rabejat amb la Ribera d’Ebre hem entès a la perfecció l’efecte que exerceix sobre la psicologia col·lectiva la destrucció del paisatge. Desolació és la paraula que s’ha utilitzat per referir l’ànim que s’abat sobre un poble quan pateix un càstig d’aquestes dimensions. De cop i volta, el paisatge desapareix consumit pel foc. I no és sols un entorn natural el que crema, o unes determinades activitats econòmiques. En aquests casos faríem servir unes altres paraules, paraules com catàstrofe o dissort i si no les fem servir és perquè no abasten la complexitat de la desgràcia com ho fa la paraula desolació. Els experts expliquen que el gran facilitador del foc és la desaparició de les activitats agrícoles i ramaderes. La modernitat global i cosmopolita seria, en aquest sentit, el gran aliat del canvi climatològic per passar comptes amb una naturalesa que ha començat a perdre el sentit que havia tingut fins ara. La Clenxa, humil, irrisòria, estrambòtica, ens recorda que hi ha massa coses en joc.