LOADING

Type to search

Actualitat

La màgia que respira Sitges

Nicolaj Coster-Waldau, Jaime Lannister de ‘Jocs de trons’, signant autògrafs a Sitges

Després d’un primer cap de setmana a l’edició d’enguany del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges, puc reafirmar l’esperpèntica autenticitat que el fa únic, diferenciant-lo de tants altres festivals de cinema. M’explico. Entrar a una projecció nocturna d’una pel·lícula de zombis de sèrie B (plena a vessar d’un públic més que entregat a l’experiència) resulta, si més no, emocionant, en l’era de l’imperi de streaming. De fet, qualsevol assistent del festival podrà comprovar que cada vegada que es projecta l’entradeta promocional (amb el gegant goril·la estampant avionetes davant la Punta de Sitges) a l’inici d’una projecció, el públic xisca i xiula, excitat per la pel·lícula que començarà en pocs segons. Aquest esperit resulta realment estimulant, i crea una atmosfera de vertadera devoció pel cinema fantàstic perceptible també durant el dia a dia del festival. Tothom que compari Sitges amb altres festivals d’alt prestigi internacional, com Cannes o Venècia, veurà que l’emoció que desperten els films a Sitges (amb el públic rient quan hi ha un assassinat sanguinari o cridant col·lectivament cada vegada que es produeix un plot-twist inesperat) no acostuma a repetir-se a altres llocs (en els quals, segurament, el públic abandonaria la sala davant de certes situacions, decebut). Aquesta energia compartida és realment contagiosa i en conseqüència, un dels segells característics del nostre petit, gran festival.

I és que, des del glamur l’Hotel Melià fins als històrics cinemes del Prado i el Retiro passant pels autèntics estands de la platja Sant Sebastià, aquests deu dies d’octubre a Sitges es respira un aire diferent. No se’t faci estrany trobar grups de periodistes escrivint articles a contrarellotge a la cua del Retiro, estudiants de cinema assistint a maratons interminables a altes hores de la matinada o famílies de zombis desfilant agònicament pel Cap de la Vila. Un festival de cinema sempre dicta la rutina de qualsevol espectador, reduint-ne dràsticament les hores de son, provocant una dieta basada en cafès per emportar i entrepans prepreparats i anul·lant tots els compromisos que no estiguin relacionats amb el cinema. I en aquest sentit, Sitges no n’és cap excepció.

Aquest primer cap de setmana l’emoció pel terror i la fantasia s’ha concentrat en estrenes tan esperades com Paradise Hills (Alice Waddington), Vivarium (Lorcan Finnegan) o The Room (Christian Volckman) que van omplir els vespres a l’Auditori Melià. Diumenge a la nit va tenir lloc la Gala Méliès, en la que una espontània Asia Argento va rebre el Premi Méliès dedicat a la seva trajectòria dins el món del cinema i en la qual es va estrenar l’esperat migmetratge Lux Aeterna (Gaspar Noé), un vibrant exercici d’immersió autoconscient als egos i clixés del món del cinema, mitjançant el seguiment d’un rodatge caòtic emmarcat en un format impredictible (sovint fent ús de la doble pantalla amb diàlegs simultanis). En definitiva, encara queden set dies per gaudir d’aquesta 52a edició del festival, en la que els amants de la ciència-ficció, la fantasia i el terror podran seguir vivint la màgica atmosfera que respira aquests dies d’octubre a la nostra vil·la costanera.