LOADING

Type to search

Secrets de Sitges

Els Ametllers

L’entrada al càmping els Ametllers era l’accés a un món, ple de països, per descobrir. 

A la família sóc l’ovella negra. No pas perquè hagi optat per un camí esgarriat i sense control, que potser en algun moment de la incontrolada adolescència vaig trepitjar. No, ho sóc perquè tinc un caràcter desarrelat, que contràriament arrela amb certa facilitat allà on en realitat no pertany. Els qui em coneixen saben que estimo Sitges amb tot el cor, però que no desaprofito cap oportunitat per marxar. Com més lluny, millor. Com més diferent sigui la cultura, més atractiu. I, sense pestanyejar, confessaré que, a més, esgarrapo el temps que es fon ràpidament a les mans per estar tants dies fora com em permeti la situació o el moment.

Sento una profunda atracció per Àsia. Però si canvia la direcció i s’ha de viatjar a qualsevol altra destinació, benvinguda sigui. És el meu conflicte vital: Aquí? Allà? Anant i venint sense parar, aprofitant totes les oportunitats (a les persones amb aquesta dèria, el mes de vacances pautat ens sembla poc, ben poc…). A casa, els pares, germans i fins i tot la meva parella, no són pas així. Més aviat tot el contrari. L’anomenada àrea de confort els hi està millor que cap altra racó del món. A mi també, però aquesta petita parcel·la anomenada Sitges hi és sempre. És el descans, com quan de petits jugàvem a fet i amagar i cridàvem “casa”, on érem invulnerables i estàvem protegits. 

Cada món personal és una suma d’experiències. I fent una psicoanàlisi personal, vulgar i sense cap base científica ni formativa, sé a on remetre’m per donar respostes a aquesta necessitat per continuar traspassant fronteres. 

Era pels volts del 1984. L’exalcalde Josep Cots, en aquell moment propietari de nombroses finques a la vila, oferia als meus pares la possibilitat de gestionar el restaurant del Càmping els Ametllers. Situat al Poble Sec, on actualment s’aixequen el CAP, les dependències del cos de Bombers Voluntaris i la llar d’Infants municipal el Cercolet, el càmping arribava gairebé fins a la Bòbila ocupant una àmplia extensió. Fent honor al seu nom, a banda, de pins i falsos pebrers (una de les meves predileccions), l’espècie més abundant era l’ametller. Desenes d’aquests arbres creixien i, de forma ostentosa, mostraven el seu poder prèviament a l’esclat primaveral, amb flors blanques i rosades que amb el pas de les setmanes es convertirien en fruits. 

Tenia 6 anys quan l’oferta laboral del senyor Cots, i la meva vida va canviar per sempre. Tan petita i tan lliure, corretejant sempre amunt i avall entre les parcel·les on s’instal·laven els turistes. Sempre fent amics de totes les edats i de totes les nacionalitats. És ben curiós com l’idioma esdevenia prescindible. En la majoria dels casos no calia compartir la llengua per entendre’s. Recordo especialment tres germans holandesos, dos nois i una noia, d’una edat aproximada a la meva i que cada estiu tornaven a Sitges amb els seus pares. El temps que hi eren ho fèiem tot junts, sense compartir res més que les ganes d’acumular experiències, salvar gatets, aconseguir regalèssia (pegadolça) darrere del pou d’aigua del càmping, o jugar i jugar sense cap més mena de responsabilitat. 

Era la petita gran relacions públiques del lloc. Sense vergonya ni prejudicis parlava amb tothom i m’encuriosien els diferents idiomes, els llocs d’on venien aquells turistes. On estava el seu país al mapa? Quina era la seva moneda? En aquell moment l’economia europea no s’havia unificat. Aquesta darrera intriga va motivar que iniciés una humil col·lecció que encara conservo i que reuneix més de 800 monedes de tot el món, a més d’un centenar de bitllets. Sense tanta dedicació, és encara avui que guardo monedes dels països que visito. 

Aquell càmping em va ensenyar a ser extravertida, possiblement ja ho era de base, però allà va ser on vaig començar a explotar totes les meves capacitats. Em va fer sentir curiositat per tot allò que és diferent, a no sentir por a comunicar mitjançant paraules, signes o mirades. A saber que el món està ple de llocs tan màgics com Sitges que no puc quedar-me només amb un, i que les persones són persones, vinguin d’allà on vinguin. Per això , quan la família comenta que no saben d’on he sortit tan viatgera, interiorment ric perquè jo ho tinc ben clar. 

Un bon dia el càmping va tancar i la imatge de la zona va canviar, quedant tot en un viu record i en una forma de ser

També pots veure