LOADING

Type to search

Ribes

Aprofitem-ho

La història, recollida en programes de Festa Major, ens diu que avancem més quan ho fem plegats

Josep Rius

Aquesta època de confinament ha servit, almenys a mi, per fer aquelles coses que feia temps que tenia pendents. He endreçat armaris (el meu és molt ampli des que en vaig sortir), he arreglat algun moble que ballava, enganxat els sòcols del menjador… Però sobretot he aprofitat aquest temps, quan no estava teletreballant, per posar ordre als papers i documents que tenia entaforats en carpetes i arxivadors. Entre aquests documents hi compto els programes de Festa Major, versos, goigs, tríptics i opuscles varis relacionats amb la festa, aprofitant que he ampliat la col·lecció amb els que vam poder rescatar de casa la meva àvia. Sempre he tingut tendència a ser una “rata de sagristia”, com em definia ella, més per lo de rata que per lo de sagristia.

Un cop ordenats, veient el que tenia i el que em faltava, em vaig animar i em vaig decidir a fer-ne un inventari, apuntant en un Excel les dades més rellevants: l’artista de la portada, els temes dels articles i les separates, qui ho escrivia, si s’hi destacava alguna novetat (algun ball nou, algun acte recuperat,…) i com no, si hi havia alguna polèmica. És un exercici molt interessant a nivell social, et permet veure l’evolució de la festa, així com la mirada que se li dóna. Des de la pompositat franquista amb aquells “esplendidos”, “maravillosos” i “excelentísimos” en tots els actes; a definicions més populars, en què els homenatges a les autoritats passaven més a segon pla. Tots els programes, siguin de l’Ajuntament o de les entitats, tenen el seu punt, ja sigui per la portada, pel disseny, pels articles que hi ha dins o perquè no tenen res de tot això.

Hi ha èpoques realment interessants! De totes la que més em va cridar l’atenció, pels missatges creuats entre diferents agents de la festa, és la de finals dels 70, quan la dictadura tocava al seu fi i el poble bullia d’idees noves que s’havien hagut de guardar (o censurat) durant massa temps. Hi havia marro! Era evident que hi havia ganes de fer coses noves i això xocava amb els que volien mantenir les de “tota la vida”. El trencament era necessari, sempre és bo qüestionar-se els models quan fa molts anys que s’executen, però segurament, i dic segurament perquè jo no vaig viure aquell moment, ni uns eren tan radicals per voler-ho canviar tot, ni els altres eren tan ultraconservadors com per intentar esborrar el que s’havia fet tota la vida (concepte molt subjectiu per altra banda).

La qüestió és que aquell conflicte, entenent-lo com a font de canvi, va contribuir a donar lloc a la festa que tenim avui. I és que les aportacions d’uns i altres, vist en perspectiva, són ben interessant. Podem posar noms i cognoms a les aportacions i vincular-los a una ideologia o a una altra, més propera o més llunyana a la nostra. Però són aportacions al cap i a la fi. De la mateixa manera que podem tenir la temptació d’apropiar-nos, de forma egoista, dels canvis que han fet evolucionar la festa. Seguir reivindicant el que vaig fer jo o el que va fer l’altre perd totalment el sentit i es corre el risc de fer allò que alguns i algunes sempre hem detestat que és parcel·lar lo popular. Perquè popular vol dir del poble, de tot el poble, de tota la comunitat, fins i tot d’aquells i aquelles que pensen diferent de nosaltres. I que pensin diferent no vol dir que no hi puguem arribar a acords, que no es puguin establir marcs comuns on després cadascú pugui desenvolupar la seva activitat des del seu punt de vista, des de la discrepància fins i tot.

Veient l’evolució en els programes de Festa Major, els de l’Ajuntament i els de les entitats, i coneixent els mecanismes que hem anat creant entre totes i tots, a Ribes estem a prop de tenir aquest marc comú. L’Assemblea de Balls o la Coordinadora de Barraques en són un bon exemple. Fugim doncs dels protagonismes, mengem-nos l’orgull, i en lloc de reivindicar la nostra parcel·leta celebrem les aportacions que vam fer en certs moments ara són populars, de tot un poble. No tinguem por de perdre identitat de col·lectiu, perquè la discrepància i la diversitat hi ha de seguir sent, és el que enriqueix la festa. La història, recollida en programes, ens diu que avancem més quan ho fem plegats. Aprofitem-ho i posem-hi de la nostra part! Aprofitem-ho!