LOADING

Type to search

Secrets de Sitges

Doncs es diu i no passa res

La paròdia del Carnaval de Vilanova que van executar els No K-Lia va ser memorable i divertida

Jordi Castañeda

Una il·lustre integrant dels No K-Lia m’havia llençat el repte d’escriure en aquesta contraportada sobre el Carnaval després de les rues, tan segura com estava ella que la seva carrossa d’enguany no em deixaria indiferent. I, efectivament, crec que ha estat la colla que més ha agradat a molts vilanovíssims i altres éssers carnavalescos de la capital de la comarca. Ho vaig poder viure en directe i, ben aviat, entre els meus grups de whatsapp i els twitters diversos la cosa va començar a bullir: «touché!«, vaig pensar. 

La paròdia del Carnaval de Vilanova que van executar els No K-Lia va ser memorable i divertida. En la línia d’un fardo elegant i amb calers (tampoc no ens enganyem), tan sols va faltar una mica més d’acidesa i vinagre, una mica més de transgressió, però ara tampoc no ens posarem estupendus amb això. Quan te la foten amb aquesta gràcia, la primera reacció és la de tornar-t’hi, però quan veus que no encertes la manera has d’admetre que la patacada és forta. Un amic meu va llençar la sentència per Twitter: «Si a Sitges han fet una cosa ben feta, doncs es diu i no passa res». Exacte. Ser senyor en la derrota, però deixant clar que et guardes un roc a la faixa i deixant caure que «una cosa ben feta» és una flor que encara no fa estiu. Però aneu bé. És un bon inici de camí. Ens comencem a entendre. 

Sigui com sigui, els No K-Lia van xalar i la carrossa va agradar a Vilanova. Ara bé, i a Sitges? Bé, a Sitges tinc la sensació que es va viure amb aquell sentiment paternalista de «mira, què vols que hi faci… aquests nois s’ho passen bé fent això, m’han sortit així…». Comprensió sense admiració. Novament, les colles de plomes i coreografia van marcar el ritme i van ser la nota dominant de les rues. Com he escrit algun altre cop aquí, el Carnaval de Sitges és una festa que m’aclapara. No puc discutir l’espectacularitat dels vestits ni les hores d’assaig per quadrar les coreografies. Però idees com les de No K-Lia (les dels Llanto’s, els Huerto’s…) es mesuren en una altra divisió, la d’un Carnaval on s’ha de pensar. I pensar, costa. Saber de què te’n foteràs, com te’n riuràs, quan ho executaràs… és un camí força costerut, perquè no hi ha res més penós que intentar fer gràcia i no sortir-se’n. 

La finezza en l’admirada sàtira sitgetana és un tret distintiu. A Vilanova, la crítica va més pel broc gros, és menys profilàctica, més transgressora (i bruta), és cert. Potser és allò de saber-se lluitant a contracorrent, perquè a Vilanova també hi ha unes quantes colles que aposten pel Carnaval de lluentons. És així com algunes paraules malsonants, passades pel context carnavalesc, acaben esdevenint càntics contra alguna entitat, a l’estil d’un camp de futbol dels d’antes. 

A Vilanova som més d’acció directa, del futbol anglès d’abans, de colpejar per sorpresa i sense gaires miraments. Som més de robar banderes entre societats, tapiar portes d’entrada a locals o empastifar de plomes i mel la seu social de l’adversari. Ja fa uns anys, al local dels Bordegassos de Vilanova, un escamot simpàtic encaputxat de color vi ens va deixar davant de la porta un feix de llenya, perquè havíem tingut una actuació amb caigudes. Havíem fet llenya, que es diu en l’argot casteller: Mira, està bé: la podrem fer servir pels ceballots, vam pensar. Perquè aquí rau l’altra part de la sàtira: com l’entomes. Tothom és bo per fer més o menys conya, però quan et toquen a tu… aquí ve l’altra part del repte. Encara que et toquin els símbols més símbols, cal prendre-s’ho amb esportivitat i intel·ligència. No cal esverar-se ni ofuscar-se perquè et furtin una pancarta de la teva colla, però sí que cal aprendre’n…. que aquest any hi ha Concurs de castells a Tarragona i és una tarda molt maca amb una nit plena de festa.