LOADING

Type to search

Secrets de Sitges

El cementiri laic

Xavier Gimeno

Segurament perquè els cementiris són els temples de la memòria, la relació que mantenen amb la literatura ha estat des de sempre fecunda. En recordem alguns perquè són dipositaris de la memòria d’escriptors i fins i tot de personatges. És el cas del cementiri de Montparnasse de París que guarda les despulles de Baudelaire, de Julio Cortázar o Marguerite Duras, entre molts d’altres. O del cementiri jueu de Praga que honora, junt a la memòria terrible de l’holocaust, la llegenda del Golem. En aquest recinte sagrat protegit pel silenci, el novel·lista inspira històries entre les làpides eloqüents que insinuen passions inconfessables i el poeta es persegueix gràcies al mateix silenci que l’acara amb la seva persona com un mirall transcendental. A casa nostra, el cementiri més celebrat és el de Sinera, l’únic en el qual als morts els és permès de riure. Però el més afortunat, sense cap mena de dubte, és el cementiri vell de Sitges que va fer exclamar a Paul Valéry que aquest era el cementiri marí que havia immortalitzat la seva literatura.

A dia d’avui el cementiri s’ha vestit de festa. Ja fa unes setmanes que els responsables de la seva gestió ho disposen tot perquè la diada de Tots Sants llueixi especialment per a gaudi de vius i morts. Al seu interior es comença a respirar una calma neguitosa i neta. A l’exterior, el mur que obre la porta que ens adverteix que en traspassar-la mortui resurgent exulta gràcies a la capa de calç que es beu amb avarícia la llum trista del sol tardoral. 

Recorre tot el sòcol una franja blava, generosa i vivaç, per recordar-nos que blanc sobre blau l’ànima del poble roman intramurs. Malgrat aquesta complicitat social amb els cementiris, educada i configurada a cop d’enterraments, la vivència que ens hi predisposa respon a una experiència primerenca i personal. En el meu cas, el cementiri i el camp de futbol eren els topònims que identificaven una frontera local i temporal que separava la infància de la joventut. Aleshores el nom dAiguadolç  encara no em fascinava com ho faria més endavant fins a l’extrem de no entendre la raó per la qual no existia cap marededéu que el glorifiqués amb ressonàncies gairebé mítiques. I el cementiri, abans que el cementiri, va ser l’apèndix del cementiri, és a dir, el cementiri laic.

Afegit al mur de migdia tancava un espai que amb prou feines feia cent metres quadrats. S’hi entrava gràcies a una reixa de ferro sostinguda per dues amples pilastres. 

Recordo que el cor se m’encongí quan algun amic o algun company d’escola m’explicà, mentre capficàvem l’esguard entre els ferros de la portalada, que allí s’enterrava la gent que no podia ser sebollida al cementiri comú. Amb espant, a aquell marrec que desconeixia les injustícies de la vida, el va esglaiar descobrir les injustícies de la mort d’una manera tan evident, com si aquell cementiri laic fos la porta del mateix infern. 

Ara com ara, del cementiri neutre, expressió que també identificava aquell petit espai maleït, sols en resta un jardinet que només entenem els que alguna vegada hi vam badar corglaçats pels misteris de la vida i, sobretot, de la mort. 

L’Eco de gener de 1995 informava que el Patronat Municipal de Cementiris havia decidit cloure aquella disfunció en un moment en què els cementiris s’havien secularitzat i resultava innecessari de respectar la voluntat d’aquelles persones que no professaven la religió catòlica i es resistien a ser enterrades en sol catòlic. 

Tot i felicitar-se per la notícia el redactor no va poder evitar deixar-se portar per la nostàlgia quan escriu: “Hi havia ara una vintena de nínxols que en un temps eren la mar de ben cuidats”.

També pots veure