LOADING

Type to search

El Marge Llarg

El dia del Dant

Mascareta mortuòria de Dante Alighieri, dibuix d’I. Zuloaga, 1894. Museu del Cau Ferrat

Utilitzem l’adjectiu de dantesc per referir-nos als aspectes més grandiosament terrorífics de la vida en referència als passatges infernals de  La Divina Comèdia del poeta italià Dante Alighieri. I, obstant això, la immensitat literària del “Sommo Poeta”, com el qualifiquen els italians als titulars d’aquests dies, ha transcendit a les imatges del terror que tan magistralment descriu amb motiu dels càstigs inflingits als grans pecadors sense redempció. La magnitud del llegat literari de Dante Alighieri (Florència 1265 – Ravenna, 1321) és extraordinària, considerat el poeta més gran de tots els temps, fins el cànon universal establert pel crític nord-americà Harold Bloom.

La vida del Dant no va transcórrer en una torre d’ivori sinó que, per contra, va ser apassionada, compromesa i accidentada degut a les lluites polítiques que van assolar el nord d’Itàlia i, en especial, la Toscana del seu temps entre el poder del Papat i el de l’Imperi. Partidari d’un poder papal amb limitacions, després d’una vida atzarosa va morir a l’exili de Ravenna als cinquanta-sis anys devorat per la malària.

La glòria, la grandesa literària del Dant es deu a La Divina Comèdia, l’obra que marca el gran pas de l’Edat Mitjana al Renaixement i que narra el transcurs del poeta que, com un nou Orfeu, baixa als inferns a la recerca de la seva estimada ideal, Beatriu, de la mà de Virgili, el gran poeta de l’antiguitat clàssica que ell venerava. La recerca de Beatriu transcorre per l’infern, el purgatori i la glòria poblats de personatges anònims i coneguts, antics, històrics i coetanis dels que Dant s’erigeix en jutge terrenal i els situa al lloc on a parer seu han de ser.

Un altre dels grans mèrits de la “Comèdia” és que constitueix la base de l’italià modern. Deixeble del llatinista i filòsof Brunetto Latini juntament amb ell Alighieri funda una nova forma d’expressió poètica de caràcter líric i espiritualista, el “dolce stil nuovo”, del que participen, entre altres, Guido Cavalcanti i el català Melcior de Gualbes. Amb aquest estil Dant hi va escriure la seva història d’amor amb Beatrice, Vita nouva. De vulgari eloquentia o Sobre la llengua vulgar, és un tractat a favor de la dignitat de la llengua vulgar enfront del llatí predominant entre les classes cultes mentre que a Convivio fa una decidida defensa a favor de la llengua vernacla per la seva bellesa i expressivitat. El Cançoner, tractats polítics i assaigs completen l’obra del Dant. Però és, sobretot, La Divina Comèdia el que l’ha situat al primer rengle dels clàssics eterns i universals.

Com tota obra de llarg abast ha deixat un conjunt d’expressions derivades en tòpics adoptats pel llenguatge modern: “enmig del camí de la vida”, “deixeu tota esperança”, “la mà de Virgili”, “la barca de Caront”, “la ciutat del dolor” … La imagineria del Dant, que excel·leix per la seva gran potència descriptiva i imaginativa, va inspirar des del primer moment diversos artistes, com Luca Signorelli en la seva representació de l’infern i dels condemnats als frescos de la catedral d’Orvieto. La influència artística, literària i musical ha travessat totes les èpoques: Balzac, Franz Listz,  Txaikowski, Puccini, Rodin, William Blake, G. Doré, Eugenio Montale, Mario Luzi, Ezra Pound,  Jorge Luis Borges, T. S. Eliot i un llarguísism etcètera.

La recepció en català de la  “Divina Comèdia” comença el segle XV, amb la traducció que Andreu Febrer en va fer i arriba a la contemporaneïtat amb la traducció ritmada de J. M. de Sagarra i en vers lliure i prosa per Joan F. Mira. Aquests són les dues edicions especialment recomanades aquests dies per qui vulgui commemorar el setè centenari de la mort del poeta, que a Itàlia va ser decretat amb un especial Dantedì, el dia del Dant, el passat 25 de març. Una l’efígie del poeta, la seva màscara mortuòria, es troba al Museu del Cau Ferrat, al dibuix que va fer-ne Zuloaga copiant l’original que es conserva a Florència durant l’estada que van fer amb Rusiñol la primavera de 1894. Rusiñol, que n’era un entusiasta, no se’n va voler desprendre. Però d’aquest passatge en parlarem més endavant.

ARTICLE ANTERIOR
SEGÜENT ARTICLE

També pots veure