LOADING

Type to search

Cultura

‘El poder sense límits’, novel·la de Jordi Serra


L’ex-alcalde Jordi Serra i Villalbí ha publicat la novel·la El poder sense límits i L’Eco us ofereix un capítol diari per a que la pugueu llegir a través del nostre web. També podeu comprar la versió digital o en paper a través del web d’Amazon.

Introducció

ANY 2002

Boira, boira espessa.
No, foscor.
Silenci.
Obre la mà, ho intenta.
Ho torna a intentar.
La mà no es mou.
L’altra tampoc.
Ho prova amb les cames.
Res.
Sensació d’estar estirat.
Lligat.
Embenat.
Embolcallat.
Momificat.
Creu que respira.
Crida.
No sent res.
Està enterrat?
Això és la mort?
Boira espessa.

Cau en la inconsciència.

Uns dies, unes hores o uns minuts més tard es reinicia el procés.

Ara veu una llum blanca a través de les parpelles tancades.
La llum de les novel·les de fantasmes?
Això és la mort?
Capta algun so.
Els sons es concreten.
Semblen veus llunyanes.
No les entén.
Altres sons indeterminats.
Inconsciència.
Uns dies, unes hores o uns minuts més tard el procés es reinicia.

Capítol 1

—Shit! Shit! —va cridar el conductor del Peugeot quan un cotxe va entrar a l’autopista sense respectar la prioritat.
El temps es va alentir i els detalls es van fer més palesos.
El Mercedes platejat va entrar rabent. La parella que ocupava els seients de davant semblava excitada. El clàxon del Peugeot únicament va fer girar a la nena que mirava amb ulls esbatanats des de la seva cadireta.
El conductor del Peugeot va fer un cop de volant per evitar la col·lisió, així i tot el Mercedes el va envestir i la maniobra, el va llançar contra les proteccions.
L’accident va deixar el cotxe convertit en ferralla i els bombers van haver d’utilitzar una serra de disc per tal què els sanitaris treiessin el ferit.
El sinistre s’havia produït el 22 de desembre del 2001 a les 15:45. Els ocupants del Mercedes havien resultat il·lesos.
L’únic ocupant del Peugeot, un home d’uns 40 anys havia quedat atrapat a la carrosseria.
A les 16:05 van arribar els bombers.
A les 16:10 va arribar l’ambulància.
A les 16.45 el van poder treure de la ferralla.
A les 17.20 el pacient va entrar al quiròfan.
A les 18:45 una parella de guàrdies civils van anar al mostrador d’AVIS de l’aeroport del Prat. Havien comprovat que el cotxe sinistrat era llogat i que el contracte s’havia fet a l’aeroport.

El responsable de l’agencia recordava molt bé l’americà que li havia llogat el vehicle.
El nom, John Smith, coincidia amb la documentació que havien rescatat de l’accident. Havia deixat un dipòsit en efectiu de 5000 dòlars ja que havia sortit dels EEUU sense les targetes de crèdit. L’encarregat del mostrador va comprovar que tota la documentació estava en regla i va trucar a la central. D’allà van avisar a la companyia d’assegurances.
Els Guàrdies Civils també van comprovar les arribades dels Estats Units: efectivament, un avió de la companyia Ibéria havia aterrat a les 14:50 procedent de Washington. Al llistat de passatgers hi constava el Sr. John Smith.

                          *          *           *

L’endemà al matí el doctor Antoni Romeu, el seu ajudant, el doctor Pep Esquiu i l’infermera Rosa González van entrar a la UVI.
—El van portar ahir. Accident de cotxe. Cúbit esquerra, fèmur esquerra, tíbia i peroné drets, varies costelles i traumatisme cranioencefàlic.
El doctor Esquiu, que havia lliurat el dia anterior rebia les informacions del Dr. Romeu que era el que havia actuat de cirugià. Mentre observava els gràfics va dir:
—Els ossos no em preocupen, però la ferida del cap … Sembla que l’operació va anar bé però les constants no m’agraden.
El doctor Romeu es va atansar i va observar les gràfiques amb els ulls mig aclucats.
—Cal un escàner, no et sembla Esquiu? Senyoreta demani’l immediatament.
Una hora més tard, van tornar el ferit a la sala d’operacions per extreure-li un coàgul.
Entre els dos dies van caldre set hores de quiròfan.
Els doctors van sortir a la terrassa de l’hospital xuclant avidament el fum d’un cigarret; no quedava gaire clar si allí es podia fumar però la direccio feia la vista grossa i els que tenien el costum més arrelat no ho van preguntar mai.
—Hem fet el que hem pogut, però no estic segur del resultat —va dir el doctor Romeu pentinant-se els escassos cabells que li quedaven.
—No m’atreviria a dir si se’n sortirà i, si se’n surt, no sé com
quedarà —va opinar el doctor Esquiu mentre connectava de nou el
telèfon i deixava que sonessin tots els missatges perduts.
Abans de marxar, el doctor Romeu va donar instruccions i uns infermers van dur el pacient a l’UVI.
Trenta dos dies més tard ingressava a l’habitació 216.

                          *          *          *

El dia 23 de desembre , l’endemà de l’accident, el senyor Emili Gómez, agent de la companyia d’assegurances va anar a parlar amb l’administrador de l’hospital. Va confirmar que ells farien les gestions amb la companyia de la part contrària, i que una o l’altra es faria càrrec de les despeses que es poguessin produir de resultes de la col·lisió.
Les festes de Nadal van alentir tots els processos.
L’atestat de l’accident, amb el vehicle sinistrat i les proves que hi van trobar va quedar-se al magatzem fins que el 27 de desembre van realitzar l’anàlisi dels fets.
El 24 a la tarda van avisar al Consolat dels Estats Units que un compatriota seu havia tingut una col·lisió a l’autopista Pau Casals, concretament al kilòmetre 30, al terme municipal de Sitges. Que el ferit havia sigut traslladat en estat molt greu a l’hospital de Sant Camil de Sant Pere de Ribes on l’havien operat. I que la única cosa que s’havia trobat al cotxe era una maleta amb roba i altres elements necessaris, 5.600 dòlars, 500 euros, i un passaport a nom de John Smith domiciliat a l’avinguda Laverne número 8 de Baltimore.
Pregaven al Consolat que es fes responsable del ferit i dels tràmits necessaris per avisar a la família, doncs no havien trobat cap numero de telèfon ni cap altra referència.
Al Consolat únicament hi quedava un empleat pels temes urgents entre els que no hi havia el d’obrir els e-mails dirigits al Cònsol.
El dia dos de gener, encara amb el personal incomplert degut a les vacances, un alt funcionari del Consolat, el Sr. Andrew Williamson es va personar als Camils. El Sr. Williamson era jove, segurament Barcelona era la seva primera destinació i per això s’havia hagut de quedar mentre els veterans anaven a casa a celebrar el Nadal. Alt, prim, amb ulleres rodones de pasta que no aconseguien amagar els seus ulls miops, Andrew va arribar a l’hospital i, amb el seu castellà mig mexicà va demanar per l’americà que havien atropellat i que s’estava, malferit, a l’hospital.
Va parlar amb el doctor Romeu, un dels que havia operat a John Smith. Semblava competent, però l’estat del ferit seguia sent incert a pesar dels dies transcorreguts. Amb totes les dades possibles, va retornar a Barcelona.
Del Consolat es van posar en contacte amb la policia de Baltimore. Vint-i-quatre hores més tard, el 3 de gener, van rebre un missatge on els hi deien que a l’Avinguda Laverne número 8 de Baltimore no hi vivia, ni hi havia viscut, en els darrers 5 anys, ningú que es digués John Smith.
Davant d’aquesta situació i a falta de qui pogués prendre decisions, Andrew va comunicar a l’hospital que el Consolat es feia responsable del ferit i que els hi agraïa tot el que havien fet i els hi demanava que seguissin atenent, el millor possible, al senyor John Smith. També ho va comunicar a la Guàrdia Civil.
L’equip mèdic va decidir que calia mantenir la respiració assistida i totes les mesures necessàries per tal que John Smith seguís amb vida
El dia 5 de gener Andrew va marxar de vacances als Estats Units.
L’expedient va quedar obert, però arxivat al Consolat, a tràfic i a la caserna de Sitges.
John Smith seguiria atès, però havia passat a ser un expedient oblidat.

                          *          *          *

El 23 de gener, Maria Kustova d’origen ucraïnès i de nacionalitat espanyola, va entrar a l’hospital a les 20 hores.
De feia cinc mesos era la responsable del torn de nit de la segona planta. Al contrari que a les seves companyes, li agradava aquell torn. Per algunes, compaginar família i feina amb aquell horari resultava complicat; per altres era, senzillament, molest. Per això procuraven evitar-lo o, en el pitjor dels casos, l’alternaven.
Volien compartir la vida amb fills, marits, amants o amics.
La Maria no tenia aquest problema. Li resultava gratificant veure, durant molts mesos l’any, com sortia el sol. Una imatge sorprenent que s’inventava cada dia. Quan s’acostava l’albada, la claror tamisada anunciava l’espectacle. De tant en tant els núvols vulgaritzaven les imatges.
Inclús en aquests dies, l’increment gradual de la llum li proporcionava emocions intenses. En altres, l’espectacle era wagnerià. Els tons rojos i taronges apareixent entre clarianes s’alternaven per oferir cels amb aspectes insòlits.
El torn de nit tenia altres compensacions. No es podia dir que no hi hagués feina, però no acostumava a tenir el ritme trepidant dels matins. Hi havia estones tranquil·les per fullejar un llibre o meditar.
Aquesta cadència s’atenia millor al seu caràcter.
La Fina li va donar la documentació al fer el canvi de torn.
A la planta 2 hi havia 9 ingressos nous. Hi va fer una ullada, tots eren rutinaris excepte dos.
El pacient de la 205 havia ingressat a l’hospital per tercera vegada en 36 dies. El primer ingrés va ser per una apendicitis no diagnosticada que, per poc, no s’havia convertit en peritonitis. La segona feia 16 dies per una pneumònia greu i dos dies després de donar-li l’alta, un nou ingrés per febre forta d’origen desconegut.
Caldria tenir-hi una atenció especial.
L’altre era un home de 37 anys que feia trenta dos dies que havia tingut un accident greu de cotxe. El traslladaven a planta sense haver recuperat la consciència. A la UVI necessitaven els llits i no semblava que mantenir-l’hi podés aportar-li res. L’havien traslladat a una habitació individual on hi van disposar els aparells auxiliars i de control necessaris per fer-ne el seguiment
Aquella nit, Maria va entrar per primer cop a l’habitació de John Smith. Durant els següents dos o tres mil dies hi tornaria a entrar, llegiria les anotacions dels metges, comprovaria l’alimentació i la medicació, el rentaria, li canviaria la roba quan calgués i s’aniria creant una relació entre malalt i infermera en la que, curiosament, la Maria seria la més depenent.
Però això no ho sabia quan va entrar a l’habitació 216.

Capítol 2

Onze mesos després, el doctor Romeu va demanar a la Maria que el passés a veure abans d’entrar al seu torn. Ella era conscient que, des de feia temps, el doctor Romeu la tenia a la seva agenda de «possibles». La perseguia i en alguna ocasió, se li havia insinuat de forma matussera. Amb previsió, va demanar a la Toni que baixés a buscar-la uns minuts després que ella hagués entrat al despatx.
El doctor Romeu havia rebut un correu de l’administrador de l’hospital que demanava que actualitzés la informació sobre John Smith i que calia prendre una decisió sobre la seva situació.
—Crec que no paga la pena mantenir-lo connectat li va dir el doctor Romeu, mentre s’escarxofava a la butaca.
El despatx era relativament petit. Al darrere del Dr. Romeu un finestral que ocupava tot el pany de paret deixava veure els ceps encara adormits per l’hivern. Les parets no tenien cap decoració. Sobre la taula, a més de l’ordinador, la Maria va veure, de reüll, una fotografia d’una dona amb dos nens que va suposar que serien els fills del Romeu. Ell s’estava a una butaca amb el braços recolzats sobre la taula. Dos úniques cadires completaven el mobiliari.
Maria seia, molt dreta, a una de les cadires a l’altra banda de la taula. Al escoltar-lo, no va poder reprimir la tensió que traslluïen les seves faccions.
—Jo no ho faria, doctor. —va dir mentre rebregava un mocador de paper que s’havia tret de la butxaca— Estic convençuda que dins del cos, es manté la flama. I arribarà el moment del despertar …
—Maria, fa mesos que hi tens una dedicació específica. Em consta perquè m’ho han explicat. I si tu amb les teves mans, les teves carícies… —Es notava que el doctor Romeu feia esforços, potser un xic ridículs, per tal que el seu to fos insinuant— La teva mirada i la teva veu encara no ho has aconseguit … Vol dir que això no passarà.
La Maria no sabia què dir. No podien tirar la tovallola tan aviat. Va fer un gest involuntari per aixecar-se, però el doctor Romeu li ho va impedir agafant-li la mà.
—Ens hauríem de veure més sovint, tu i jo. Que agafessis el torn de nit va ser una mala idea.
En aquell moment van sonar uns cops a la porta i va entrar la Toni tot demanant a la Maria que l’acompanyés a parlar amb els familiars d’un malalt, el Pau, amb qui Maria havia establert una especial relació. Havia vingut l’àvia des d’un petit poblet de Lleida i no volia marxar encara que s’hagués acabat l’hora de visita.
El doctor Romeu es va quedar tallat per l’aparició de la Toni i amb veu seriosa va dir:
—Ja he sentit la seva opinió, però mantinc que el millor és desconnectar-lo.
Aquella nit, la Maria estava frisosa. No podia parar quieta. Pensava que estaven a punt d’arrabassar-li el seu malalt, aquell a qui dedicava tants afanys. Va pensar que faria tot el que pogués per evitar-ho.
Va entrar a l’arxiu informàtic on es trobava l’expedient de John Smith. La companyia d’assegurances havia preguntat fins a quan pensaven mantenir a John Smith amb vida. L’hospital demanava permís a les autoritats sanitàries per a desconnectar John Smith i aquestes s’havien dirigit al Consolat.
Algun gris funcionari que, amb tota probabilitat era desconeixedor de l’expedient, va respondre demanant un informe sobre l’estat del ferit.
La Maria es va angoixar encara més. Va entendre que si no feia res, matarien al seu pacient, al seu malalt. Sense reflexionar, un impuls irresistible barrejat amb ràbia li va omplir la ment.
Per primera vegada la Maria està disposada a actuar com una tramposa. Va buscar l’informe del Dr. Romeu i el modificà.
L’endemà l’administrador de l’hospital va llegir que el Dr. Romeu considerava que hi havia esperances de que el pacient es recuperés. I així ho va comunicar a les autoritats sanitàries, aquestes al Consolat i aquest va contestar que el govern dels Estats Units agraïa tots els esforços que es fessin per mantenir en vida al pacient.
Com que a l’expedient hi constava una petició de seguiment de la Guàrdia Civil se’ls va fer arribar una còpia de la correspondència de la que van deixar constància amb un justificant de recepció.
L’expedient va seguir obert al Consolat i a la caserna, cada vegada menys urgent, cada vegada més «arxivat» .
Uns dies més tard el Dr. Romeu va preguntar què havia passat amb la consulta sobre John Smith i li van respondre que el Consolat demanava que se’l mantingués amb vida i que agraïen els esforços que s’estaven fent. L’expressió del Dr. Romeu, deixava clar el seu menyspreu i contrarietat per la decisió.

                     *                 *                  *

La Maria Kustova sabia que volia seguir vivint a Catalunya i a Sitges i per això volia conèixer més i millor les seves gents, costums, art i historia. En Marc, el seu amic, l’estava ajudant a entendre el país que l’havia acollit.
Ell ja en sabia d’això. La seva dona, la Tica, sueca d’origen, s’havia adaptat totalment. En un tema però, no havia reeixit, en comunicar-li la passió pel «Barça», el seu club. Sabia que no era racional, però setmana rere setmana, seguia amb atenció les evolucions dels jugadors i quan no podia anar al camp, que era la majoria dels partits per la negativa de la Tica a acompanyar-lo i perquè ell no volia anar-hi sense ella, sentia bategar el cor cada vegada que les imatges o la veu del locutor deixaven entreveure la proximitat del gol.
Ara li feia de mestre a la Maria. Va començar corregint-li la parla i, ben aviat, s’hi van afegir recomanacions literàries o explicacions històriques. En temes futbolístics, tampoc se’n va sortir.
Aquell 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya, van anar els tres a passar el dia a Barcelona i en Marc estava eufòric. Pasqual Maragall havia guanyat les recents eleccions autonòmiques i aquell any es celebraria la festa amb un nou format.
Al Parc de la Ciutadella hi feia calor, van buscar un ombra per veure la cerimònia. En Marc s’havia abillat per l’ocasió, portava un vestit blanc trencat, camisa blau cel i, al coll, un llacet d’un blau més fosc. Les dues dones anaven més informals, la Maria amb uns pantalons verd poma de fil i una camisa a to. La Tica, una brusa i una faldilla curta que deixava a la vista unes cames ben tornejades.
A la Maria li va semblar que a la cerimònia li faltava ritme, però tan ella com la Tica veien l’emoció reflectida als ulls d’en Marc i van aplaudir amb entusiasme.
Havien deixat el cotxe a l’aparcament de l’estació de França i en Marc havia reservat taula al Set Portes, un restaurant proper on havien de menjar «una paella espectacular» els havia dit.
Mentre dinaven, els va explicar el significat de la de la commemoració. Ho van entendre a mitges. Glorificar una derrota no semblava el més adient. No obstant, ell insistia en que a partir d’aquella desfeta de feia casi 300 anys, els catalans havien començat a lluitar per a recuperar les seves llibertats i que ara, amb en Maragall, es redactaria un nou Estatut que els retornaria la seva personalitat nacional.
La Tica però, no parava d’observar la seva amiga i, en un dels pocs moments en que el Marc la va deixar parlar, va dir:
—Es pot saber què et passa avui, Maria? Et veig com emboirada.
La Maria va sospirar. A la Tica era difícil que se li escapés res. Ella no acostumava a parlar de la feina, la seva discreció i el propi codi ètic ho imposaven, però de feia temps vivia angoixada.
Quan havia pres la decisió d’interferir en les decisions hospitalàries ho havia fet de forma impulsiva i gens racional.
Cada dia es preguntava si havia actuat bé i els dubtes la corsecaven. Necessitava compartir el seu neguit i no tenia millor interlocutor que els seus amics.
Els va explicar que el dia anterior, un pacient seu, en John Smith, havia tingut un episodi llarg de singlot que havia fet trontollar les constants. Desprès d’un titubeig es va obrir i els va explicar les circumstàncies del seu ingrés a l’hospital, l’intent d’eutanàsia que s’havia produït i com la preocupava que decidissin, altra vegada, desconnectar-lo i que ella no pogués fer res per a evitar-ho. També els va explicar com havia fet trampes uns mesos enrere.
Mai no havia tingut esma de parlar-ho amb ningú. A mesura que ho explicava, semblava com si s’anés alliberant.
La Tica, amb la seva espontaneïtat natural, va dir:
—Llàstima que estigui en coma, sinó ja tindríem un tema resolt. Pel que dius, seria un bon candidat a ser la teva parella.
La Maria es va enrojolar i va canviar de tema.

                         *          *          *

Asseguda a la terrassa de casa amb el sol de tardor acaronant-li les cames, la Maria llegia un llibre de contes breus de Pere Calders i s’havia quedat mig esbalaïda amb un relat de poques línies que parlava de la mort en primera persona i que, aquesta, quedava sorpresa o burlada quan un client li feia veure que no li havia arribat l’hora.
Pensava en ella mateixa, en la seva historia.
Ella també li havia dit a la mort que tenia l’agenda plena i que tornés un altre dia.
Ho havia fet? O més aviat uns altres havien decidit per ella. En tot cas es devia haver equivocat. Si avui truqués, li obriria la porta de bat a bat. Quan mirava el calendari podia dir que encara era jove. Si es fixava en els records, se sentia vella i eixuta i notava com la mort s’acostava de manera inexorable.
Negociar amb la mort? Què s’hi podia negociar? La seva oferta era definitiva. I perquè esperar que truqués? No era pas necessari. La podia cridar sempre i, ella, amatent, acudiria sense fer-se pregar. L’estava esperant, com un animal amagat, amatent a llençar-se a sobre d’ella.
I després res.
No tornarien les imatges, no ho tornaria a veure.
No la tornarien a assaltar el records del dolor inaguantable, de la humiliació abjecta.
Per què no eliminar els records eliminant a la que recordava? I podria tancar els ulls i oblidar-ho tot.
La mort que invocava no era el traspàs a un altra vida. Allò del que li parlava la seva mare o el que predicava el Pope amb to ensucrat. El que ella buscava era el no res, la no existència, el buit.
Però què seria de John?. Què li diria ell a la mort? Que tenia l’agenda plena? O s’hi abraçaria amb ànsia?
No, ella no volia que John s’hi abandonés. Volia que seguís lluitant i, si no podia, ella ho faria pels dos. Ja ho havia fet una vegada, mesos enrere i ho tornaria a fer, si calgués.
Va pensar que, en el fons, salvant la vida a John, li havia donat sentit a la seva.

                        *             *            *

Havia tornat a passar, el 16 d’octubre del 2000 havia rebut un missatge escarit i anònim. Deia «Recuerda lo que has de recordar.» Al 2001 el va tornar a rebre i es va preocupar. No podia ser casualitat. El mateix va passar l’any 2002.
El 16 d’octubre era el dia que l’havien recollit, mig morta, casi morta del tot. I ara al 2003 el tornava a rebre, no sabia què fer.
Li va explicar al Marc, ell la va acompanyar a la policia i li van dir que el missatge no tenia cap element per a ser considerat delictiu.
En Marc, fins i tot va demanar a un conegut, que era detectiu que busqués l’emissor del missatge.
El detectiu els va comunicar que s’havia fet d’un locutori de Madrid.

Capítol 3

Trenta de març del 2006. Havien passat més de quatre anys de l’accident. Quatre anys de dedicació, quatre anys d’atencions especials, de veure com un dia rere l’altre mantenia la seva inexistència, de sentir el «bip» de la màquina.
A les 3 de la matinada, la Maria havia acabat les feines rutinàries que la mantenien activa.
Havia entrat a l’habitació 216 al principi del torn per saludar i veure com estava en John, havia deixat per després, quan acabés les altres feines, el parlar-hi i poder-s’hi dedicar.
Se’l va mirar, com tants dies, amb la consciència de que ella era la que li havia permès seguir vivint, com un vegetal, però vivint. Li va retallar la barba i els cabells. Així estava molt millor, tenia unes faccions interessants.
Feia temps que li havia començat a fer massatges a braços i cames per tal que els muscles no s’anquilosessin completament. I mentre li feia el massatge, li va tornar a explicar com li havia salvat la vida, com havia modificat l’informe del metge i la correspondència que s’havia generat entre l’Hospital, Consulat i policia. No era la primera vegada que li explicava, ni seria la última.
Per un moment li va semblar que en John havia reaccionat, que havia parpellejat d’una manera diferent. De seguida però, va comprendre que la sensació havia estat producte de la seva imaginació i va seguir amb el massatge.

                         *          *          *

Aquell parèntesi de vigília l’havia deixat esgotat. S’havia hagut d’esforçar molt per distingir els sons, i ara tornava a caure en el sopor, en el no res.
Es va iniciar un nou viatge a través de la foscor i de les llums
La por el tenallava, veia el rostre de la seva mort. Un fred com mai no havia sentit li paralitzava les extremitats, però recordava sons que s’havien concretat en paraules.

                          *          *          *

Ella s’havia acostumat a veure’l a diari, els dies que lliurava havia de fer esforços per no anar a saludar-lo i a parlar amb ell i, a pesar de que la Maria es mantenia tan aïllada com podia de la resta del personal, no havia pogut evitar que més d’una companya i algun intern fessin bromes sobre la seva dedicació al malalt de la 216.
Les converses unidireccionals havien començat pocs dies després de l’ingrés de John a la planta.
Aquell dia, la Maria havia tingut molta feina, havia dormit malament i estava refredada. Va entrar a l’habitació com feia sempre. Abans de començar la rutina es va desplomar a la cadira, va agafar la ma de John i va començar a plorar. Les paraules van brollar com d’una font. Se sentia cansada, maltractada per la vida, sense ningú amb qui sincerar-se, que l’escoltés i l’aconsellés. Va començar parlant amb el seu anglès maldestre, hi va renunciar i va passar al rus, ben aviat va pensar que si havia decidit ser catalana, era millor que fes servir l’idioma de la seva terra d’adopció tot seguint les directrius d’en Marc. Al cap i a la fi, a ell tant li feia l’idioma, estava en coma.
—Saps John? Ja fa més de cinc anys que treballo a l’hospital, sóc una bona professional, tinc plena dedicació i la feina m’agrada. La meva relació amb les companyes és freda però correcta —deia
entre sanglots—. Amb els metges és més complicat. Al principi, quan era ajudant de les ajudants, molts es consideraven amb dret a tocar-me o grapejar-me. Després, quan vaig aconseguir
convalidar el títol, les relacions van canviar una mica i, encara més, quan em van fer responsable del torn de nit de la planta. També vaig tenir problemes amb una infermera, segurament pensava que el rebuig constant que feia dels homes responia a la meva condició de lesbiana. La veritat és que quan li vaig dir que no hi havia res d’això, la seva reacció va ser molt correcta i ara és la millor amiga que tinc. Però n’hi ha un que no desisteix i no sé que fer.
Va interrompre el discurs durant uns segons, després va continuar.
—Els homes em repelen, no en vull cap a prop meu, no vull que em toquin. Encara que tu ets diferent, no vull dir que no siguis un home, és evident que ho ets, però amb tu puc parlar i m’escoltes i respectes. I dient això el va besar.
Les confidències es van perllongar en el temps, cada vegada més íntimes i més personals.
Desprès que la Tica li arranqués la seva preocupació pel John ho va tornar a comentar amb en Marc, el seu amic psiquiatra. Ell li va dir que no passava res, que si li venia de gust parlar-hi, no hi havia cap problema, que algunes teories deien que això podia ser útil pels malalts i que per ella, actuava com si fes sessions de psicoanàlisis.
—La primera vegada que em vaig enamorar tenia 11 anys —explicava la Maria a en John en veu baixa—. Ell en tenia 21, es deia Vladimir, era alt i ben plantat i no em feia ni cas, ni em mirava.
Treballava al camp i la seva família era rica pels paràmetres que utilitzàvem. Quan vaig saber que es casava em vaig endur un disgust, em volia morir. Vaig anar al camp en el que estava
feinejant tot sol i vaig sortir nua de darrere d’unes mates. Vladimir em va mirar i em va dir que cinc anys més tard l’espectacle hauria acabat d’un altra manera. Després va marxar sense tombar-se i jo
vaig quedar feta un nyap. Feia anys que no hi pensava, no tinc ni idea perquè avui m’ha vingut al cap. Records d’infància, de la mort del pare i del fred que passàvem a l’hivern.

                            *         *           *

La Maria no ho podia saber, però la consciència de John estava tornant. Quan entrava algú a l’habitació sentia la seva presència. Notava com, periòdicament, algú el rentava i acotxava i, de manera progressiva, va començar a percebre sons i a veure llums.
No sabia on era ni qui era, dubtava del seu estat, ni tan sols estava segur de la seva existència ni de l’existència d’un món diferent del tobogan de llums i de foscor en el que estava pres. La mirada d’en John era fixa, no li era possible enfocar-la ni desviar-la. Tenia la sensació que la veu que coneixia havia de correspondre a una dona encisadora, també sabia que les seves mans eren suaus i a la vegada fermes, tot el demés eren elucubracions.
Anhelava tornar-la a escoltar.
Un dia entre els sons que li arribaven va entendre «Avui estic cansada». Va esperar, però únicament va captar altres sons sense que els pogués associar a res concret.
Una estona més tard la veu va dir » He de marxar, he de preparar els papers pel canvi de torn» i encara va entendre » Fins demà» . Després, tot va tornar a quedar en silenci, trencat, ara i adés, per sons indeterminats.
Més endavant va sentir un estol d’ocells, perquè allò eren ocells.
Es va emocionar, recordava els ocells, sabia i reconeixia el que eren i allò li donava fe de la seva pròpia existència, de la seva pròpia humanitat.
El so dels ocells va anar minvant mentre augmentaven altres sorolls. Va intentar distingir-los, en va sentir uns descompassats que semblaven allunyar-se. Una remor difosa s’hi va superposar seguida d’un cop. Enyorava veus i l’únic que va sentir va ser soroll d’aigua.
Va iniciar un nou viatge a través de la llum i la foscor. Aquell dia també hi van aparèixer orenetes, ell mateix n’era una. Estava volant i a sota seu hi havia un paisatge desconegut, un riu de color magenta serpentejava entre arbres gegantins de diversos tons. N’hi havia de grocs, de blaus, de verds i taronges en una simfonia cromàtica. Tenia gana i va baixar en picat, es va submergir entre les copes. Hi havien miríades d’insectes volant, uns de forma indolent, altres que semblaven seguir un camí prèviament marcat. Va obrir la boca i es va llençar en busca de l’aliment. Volava de pressa, els perseguia sense aconseguir atrapar-ne cap.
Tornava a tenir consciència, ara els sorolls eren molt difosos. Semblaven crits d’infants, però això seguia sense donar-li pistes per saber on estava. Va notar que la claror minvava fins a la foscor total.
Finalment, una altra vegada la veu va dir «Vaja ja t’han tornat a deixar a les fosques» i un clic va precedir a l’arribada de la llum.
Va començar a entendre el pas del temps, el cicle del dia i la nit, i era la nit a la que esperava perquè aquella veu, aquella cara breument albirada, aquelles mans que li retornaven sensacions, arribaven a les nits.
Va pensar en la veu, més aviat greu, amb matisos, d’una calidesa fonda i va recordar una història que havia escoltat, el conte d’una noieta enamorada.
Qui era la narradora? N’era també la protagonista?
Frissava per escoltar la continuació, no tant per l’interés del conte, sinó per la connexió que significava entre la realitat i el buit.
El parèntesi de vigília l’havia deixat esgotat, s’havia hagut d’esforçar molt per distingir els sons. Ara tornava a caure en el sopor, en el no res. Es va tornar a iniciar el viatge a través de la foscor i de les llums i com en ocasions anteriors, el buit es va transformar en somnis.

                        *            *            *

Com la majoria dels dies, Maria a l’arribar a casa, va agafar un llibre.
Si en un primer moment en Marc l’havia dirigit en la lectura, això es va acabar quan la va portar a la biblioteca i se’n va fer sòcia. Ara l’ordre de les lectures venia dictat pel seu instint i pels consells de la bibliotecària, que semblava llegir el seu estat d’ànim i trobava texts adients.
Amb en Marc havia entès les tradicions sitgetanes i també un xic d’història de Catalunya, singularment del segle XVIII ençà. Amb ell i amb la Tica havien anat a Montserrat i a Poblet, havien contemplat el Pirineu nevat i una sortida de Sol al Cap de Creus, inclús havien passat un cap de setmana deliciós a una barraca al Delta de L’Ebre, en mig d’uns arrossars i havien perxat una barca entre els canals, fent aixecar desenes de flamencs que lluïen els seus colors, del blanc al rosa intens, a mesura que s’enlairaven. Havien vist xatracs, corbs marins, ànecs i oques, gavines i cabussons i altres ocells dels que no els hi van saber dir els noms. Els amics del Marc i la Tica, vivien, com ells a Sitges, i els caps de setmana els passaven a la barraca que s’havien construït al bell mig del Parc. Va ser un cap de setmana memorable.
Potser era el riu del que parlava el llibre el que li havia recordat aquella estada. Ara que, el paisatge segur que no tenia res a veure. El paisatge, i el mateixos rius, l’Ebre i el Danubi eren ben diferents. Probablement hi havia més semblances entre el Danubi i el riu de la seva ciutat, el Neva.
Aquell llibre del Magris l’asserenava. Feia uns mesos que havia descobert l’autor. Quan repassava les rengleres de llibres de la biblioteca, en va agafar un, distreta, i al llegir la solapa un nom li va cridar l’atenció, Pyotr Krasnov. El seu vell cognom la retrobava. Va agafar el llibre.
La historia que en Magris explicava sobre el general cosac, la va ajudar a entendre alguns contes que la seva mare i, potser, el seu pare, li havien explicat i, sobretot, li van cridar l’atenció l’elegància de l’escriptura i l’erudició de l’autor.
Feia pocs dies que havia llegit que l’havien fet doctor «honoris causa» per una universitat de Madrid i va anar a la biblioteca a buscar un altre llibre de l’autor i hi havia trobat «El Danubi» i ara estava seguint el riu, des del seu naixement a la Selva Negra, fins que abocava les aigües al Mar Negre. De negre a negre es va dir. I veia la l’admiració de l’autor per la cultura germànica a l’ensems el seu rebuig pel nazisme i la seva estimació per la figura de l’home com a ésser individual, tantes vegades sacrificat per líders sense escrúpols.
Ella hi volia creure en els homes, volia tornar a creure en l’home. Se li feia difícil.
Poc a poc, els seus amics, la reconciliaven amb la humanitat, però en molts moments, tot ho tornava a veure fosc i hauria volgut morir o hauria volgut matar i es tornava a tancar i a refugiar-se en l’únic home que la comprenia, que l’escoltava, que no volia res d’ella, en John.
Contemplava el mar i potser en contraposició se li va aparèixer la muntanya. Va recordar una curta estada a Camprodon, havien visitat alguns dels punts més interessants, el monestir de Sant Pere, el passeig Maristany i van arribar fins a la font de Sant Patllari, allí, a en Marc, li va sortir la veta lírica:

A l’hora que el sol se pon,
bevent al raig de la font,
he assaborit els secrets
de la terra misteriosa.

No li sortia la continuació, però aquella estrofa li venia al cap una i altra vegada.
La Tica li va explicar que en Marc era una mena de panteista, estimava la natura i s’identificava amb la poesia de Joan Maragall, el poeta noucentista, sobretot, quan la paraula pren vida i la musicalitat dels versos es posa a disposició de les muntanyes i les valls, dels arbres i les flors, del mar i dels rius. Per això, ja no es va sorprendre quan de tornada d’aquella excursió, van fer una petita marrada per visitar una fageda i en Marc es va tornar arrancar:

Saps on és la fageda d’en Jordà?
Si vas pels vols d’Olot, a munt del pla,
trobaràs un indret verd i profond
com mai cap més n’hagis trobat al món.
I encara, quan van arribar a Sitges, van anar a veure el mar. S’havia congriat una tempesta i en Marc ho havia proposat, potser per a completar l’antologia poètica maragalliana, doncs quan estaven al baluard hi va tornar:
El vent se desferma
i tot el mar canta.
Mar brava, mar verda, mar escumejanta!
L’onada s’adreça,
venint s’ageganta,
avença i s’acosta
callada que espanta.
L’escuma enlluerna,
el sol l’abrillanta,
l’onada s’esberla
i cau resonanta.
Mar brava, mar verda, mar escumejanta.

La Maria li va prometre que llegiria Maragall.
Aquell parèntesi l’havia portat a un cert endormiscament, va anar a buscar una cervesa i es va tornar a submergir en la lectura.

                           *          *            *

La situació es repetia com tantes vegades. Una altra volta va entrar a l’habitació i arreglada la roba, li estava fent massatge quan va començar a plorar, primer en silenci, després alternant sanglots amb frases senceres.
—Ploro i no sé perquè t’explico coses meves. No et conec, be no és veritat això, et conec en part, conec cada racó del teu cos però cap detall de la teva vida ni de la teva ment. Sé que et dius John Smith, sé que ets dels Estats Units, però no sé perquè vas venir ni on volies anar. No tinc ni idea de quina família tens. No sé si t’agrada l’esport o si ets un gàngster. Voldria saber coses teves,
espero que algun dia me les diràs. I sento pena per tu i sento pena per mi. I no sé perquè avui estic trista —va sanglotar—. Tinc un treball que m’agrada, tinc un sou que em permet viure amb més o
menys confort. Conec gent agradable que s’interessa per mi i, en canvi, la pena m’envaeix i he de plorar.
La Maria va aixecar-se a buscar un mocador i el va arrugar entre les mans. Ja més calmada va seguir.
—Només em tens a mi i, en el més profund, només et tinc a tu. Sento que et posseeixo, que ets meu, soc el jutge que decideix sobre la teva vida, soc el teu Déu, podria fer el que volgués amb tu. Però tu també em posseeixes, em sento atreta pel teu físic, per la pell bruna que ja ha agafat el color neutre de l’hospital, pels ulls marrons i pel cabell negre, per la barba que si no et retallés no se on t’arribaria. Deus fer, com a mínim, metre vuitanta, em sento atreta pels teus braços que algun dia havien sigut forts i havien abraçat, pels teus llavis que tantes boques deuen haver besat i per
aquesta pelleringa que devia haver estat un penis.
John s’hauria volgut incorporar, volia abraçar la veu, besar els llavis que li estaven parlant, penetrar la dona que estava al seu costat.
La Maria es va esverar quan va veure que en John tenia una erecció i va sentir una profunda emoció.
Va anar a la sala d’infermeres i va començar a navegar per internet. A mesura que ho feia, es va anar desil·lusionant.
Sembla que els pacients en coma profund poden tenir ereccions com a acte purament reflex, inclús va trobar casos d’ereccions que havien durat dies.
Va tornar a l’habitació, va seure i li va explicar. A mesura que la sentia, l’angoixa de John anava creixent. Volia comunicar-se, necessitava comunicar-se amb aquella persona.
Una llàgrima li va rodolar per la galta però no devia ser la primera vegada doncs la Maria li va eixugar sense immutar-se.
—Sé que no em sents, sé que no em notes. En Marc m’ha dit que amb tot el temps que ha passat pràcticament no hi ha esperances. Jo no el crec, lluitarem junts i et recuperaràs. Em sembla que demà et donaré algun aliment diluït a l’aigua, alguna cosa que li doni gust, potser faré sopa de peix i en menjarem els dos.
Un clic va significar que tornés la foscor, ara no era absoluta, poc a poc va anar clarejant, novament van començar els xisclets de les orenetes i el gris es va fer blanc.
John reflexionava sobre el que havia sentit. Va concloure que estava a un hospital, que els seus ulls enfocaven al sostre. Això li va permetre identificar les passes de les infermeres, el rodar dels carrets de cures o del menjar.
I amb la identificació va arribar el cansament i la caiguda en la inconsciència.
Al despertar ja sabia on estava i, sobre tot, sabia qui era, John Smith dels Estats Units.

                          *          *          *

Ara li era possible determinar els ritmes hospitalaris i els temporals. Tenia una idea molt aproximada de quan havia d’arribar la presència de la veu i la va començar a esperar amb ànsia.
La volia sentir encara que l’eixordes, volia notar les mans encara que el castiguessin perquè el càstig o l’eixordament, li farien saber que estava viu i eren la seva única connexió amb la realitat.
Els períodes de consciència eren més freqüents i més llargs.
Intentava anar més enllà del seu nom i procedència sense aconseguir-ho. De manera gradual, havia anat recuperant la percepció de les coses i, sobretot, havia incorporat el seu jo al conjunt.
Sabia que estava a un hospital, però no el lloc on estava l’hospital, sabia el seu nom, però no li deia res, no hi podia associar cap record.
Sabia que escoltava una parla que no era la seva, però l’entenia.
Es turmentava intentant esbrinar coses del passat i no li arribaven imatges. D’on venia? Quina família tenia? En tenia? Qui eren els seus amics?
Els cicles de llum i foscor s’havien anat alternant, s’havien produït totes les activitats marcades en el seu rellotge particular i quan havia sigut l’hora de la veu, aquesta no havia arribat.
Van ser dos dies abrusadors, va tornar a dubtar de que les seves percepcions tinguessin base real. Va dubtar de l’existència de la veu.
Quan la va tornar a sentir se li va accelerar tant el cor que Maria va donar copets a l’aparell que li mesurava el pols fins que va tornar a marcar un ritme normal.
Durant aquells dos dies, John havia buscat maneres de comunicar-se amb la veu si aquesta tornava.
Va arribar a la conclusió que l’única manera de fer-ho seria amb els ulls, parpellejant, calia trobar un moment en que ella els hi mirés i que ell en fos conscient.
Maria va començar el ritual de cada nit, el va netejar, va arreglar la roba, l’hi va fer massatge i després va dir:
—Ara a menjar.
Li va acostar un comptagotes a la boca. Quan John va percebre que una ma s’acostava al rostre, va començar a parpellejar.
Maria se’l mirava sense creure el que veia. Va girar-li el cap fins que li va semblar que els ulls l’enfocaven. A diferència d’altres vegades, hi va trobar un rastre de vida.
Sentint-se un xic ridícula, va dir:
—Si em sents, m’ho has de fer saber, m’has de dir alguna cosa, torna a parpellejar!
John volia obeir de manera immediata, però les parpelles portaven el seu ritme. Per sort Maria el seguia mirant i finalment ho va aconseguir.
—Collons! Per fi!, jo tenia raó i no el Romeu dels collons! Estava segura que despertaries, ho sabia. Please try to talk, va, intenta parlar —va repetir en català.
De la boca d’en John no va sortir cap so i les emocions i l’esgotament el van anar envaint fins que novament va caure en el buit.
—No hi fa res, no hi fa res, ara ens podrem explicar coses. Hem començat i això no pararà, ens comunicarem i deixarem en ridícul aquesta trepa de savis —deia la Maria amb excitació.
Quan John va tornar a tenir percepcions, la llum era tènue però no sabia si corresponia a la matinada o al capvespre. Únicament en va estar segur quan la veu va tornar a estar present.
—Ho veurà Dr. Romeu, està conscient i ens pot entendre.
—Collons Maria! Et fas il·lusions! Jo el veig igual que sempre. Les constants no han variat, segueix en coma i seria estranyíssim que es despertés. De tota manera m’he quedat perquè m’ho has demanat tu. No ho faria per ningú més i això m’ho has d’agrair.
Dient això el Dr. Romeu va agafar les mans de la Maria i se la va apropar amb força.
—No! —Va dir la Maria i van sentir-se sorolls ofegats.
John sabia o imaginava el que estava passant, volia abraonar-se sobre el tal Romeu, però presoner d’un cos que no li responia, no hi podia fer res. Tenia la sensació de que si pogués aixecar-se, no tindria cap dificultat per aixafar aquell escarabat.
Entremig dels esgarips va sentir un soroll de roba a l’esquinçar-se i, a continuació, la remor d’un cos al caure a terra i els crits de dolor que feia aquell fill de puta. També la veu tranquil·la de Maria.
—Això no ho havia d’haver fet Doctor. Per mi ja està oblidat, com si no hagués passat res, espero que per a vostè també.
El to de la Maria era tens amb un punt de contenció. Al mateix temps denotava fermesa.
En John es va sentir alleugerit. La veu, ara sabia que es deia Maria, havia pogut desempallegar-se del brètol tota sola.
Al cap de poca estona, el brètol es va aixecar i encara protegint-se les parts va mirar a la Maria amb odi i va marxar.
La Maria va seure, com tantes nits, al costat del llit. Tornava a plorar de forma silenciosa.
—Hosties! Altra vegada, sembla una maledicció! N’estic farta! M’agrada tenir un cos esvelt i una cara agradable però no vull queningú em besi, ni em toqui, ni em folli.
Es va quedar mirant en John.
—Tu ets diferent. Tu si que em pots fer un petó.
I acostant els llavis als d’en John li va fer una llarga besada.
John estava emocionat. Sentia a la Maria. Ja coneixia el seu nom! I se la imaginava. Veia unes corbes suaus, cames llargues, natges un xic arromangades, sines turgents. I la cara perfecta, ulls profunds, nas hel·lènic, llavis lleugerament molsuts que ara li estaven acariciant els seus, sense oblidar les mans que tantes vegades l’havien acaronat.
Quan la Maria es va apartar, li va veure els ulls d’un verd intens que travessava les llàgrimes.
Ella el va mirar i va entendre que la mirava, amb to pausat i suau va preguntar:
—Em pots veure? Can you see me?
De forma espontània, casi sense esforç, en John va parpellejar i tots dos es van quedar mirant-se, meravellats del miracle de la comunicació.
—Per dir si tanca els ulls una vegada llarga, per dir no tanca’ls dues vegades. Close your eyes once to say yes. To say no, close them twice.
Una llarga aclucada va ser la resposta afirmativa.
—Què necessites? —Tan bon punt ho deia, s’adonà de la incongruència de la seva pregunta i la va tornar a formular —M’entens quan et parlo?
Parpelleix llarg.
—M’entens quan et parlo en català?
Parpelleix llarg
—Necessites alguna cosa?
Parpelleix llarg.
—És una cosa física?
Doble parpelleix.
—Vols contactar amb la família?
Doble parpelleix.
—Està relacionat amb mi?
Parpelleix llarg.
—Em necessites a mi?
Parpelleix llarg.
—A mi ja em tens, no et deixaré. Igual com hem aconseguit comunicar-nos, tornaràs a parlar i a moure’t. Jo t’ajudaré i ho aconseguiràs.

Capítol 4

Avui la veu era la mateixa, la mateixa entonació. Era la Maria, però el tema era diferent.
La veu li explicava com havia sigut de difícil d’integrar-se a una comunitat que no era la seva. Com n’era de dur sentir que només t’acceptaven aquells que pensaven que aniries al llit amb ells. Els esforços per aprendre una llengua nova. Sentir-se com una beneita quan no entens a la gent, quan no saps si és segur agafar un taxi, o quants diners t’ha de cobrar.
—Vaig entendre el que era la soledat. Intentava oblidar i les pitjors imatges m’inundaven el cervell. Trobar-te sense poder parlar amb ningú…
La veu de la Maria omplia l’habitació.
—Van ser coneixences d’un dia o d’una nit, algunes no les he tornat a veure o potser no les reconec, altres no em saluden però, tanmateix he fet alguns amics. Surto poc, sola moltes vegades i si
no, amb gent que ja conec. No penso tornar a fer experiments.
La veu es va tornar més suau, com si recordés a mida que anava parlant.
—Et parlaré de tres o quatre persones que m’han fet creure novament en l’amistat. Són bons amics: l’Enric el pescador, el Marc i la Tica la seva dona i de la infermera lesbiana de la que ja t’he
parlat altres vegades encara que no se si m’has sentit, la Toni. Els quatre són diferents i els quatre, entranyables.
La Maria va callar un moment i va tancar els ulls com per evocar.
—L’ Enric no és gaire alt, es ossut. Té el rostre més aviat afilat, i la llengua més afilada encara. Magre de carns, de faccions marcades i reforçades pel sol i la sal… unes arrugues fondes li solquen la pell de la cara com si hi tingues cicatrius i una cabellera blanca que li dona aires d’intel·lectual centre europeu.
En John no la veia, perquè la Maria s’havia assegut més enrere, però intuïa el somriure melangiós.
—M’agrada passejar. Visc a 50 metres de la platja i quan surto de treballar, abans de tancar-me a casa i dormir, camino per la sorra i miro el mar, un paisatge que em va ajudar a superar els moments més difícils… Hi ha dies que és un devessall de força. Saps? Diuen que el Mediterrani és un mar tranquil —va riure—. Doncs ves-li al darrera! De vegades sembla que es vulgui enfilar fins a les cases, frenat únicament pel mur que les defensa, escuma a dojo i un soroll profund que t’arriba a l’estómac. D’altres, és com una bassa d’oli, pla, encalmat, quasi no belluga. No hi ha onades ni escuma. Se sent una remor apaivagada.
La Maria va seguir amb el cap a una altra banda, prop del mar, i no pas a la freda habitació d’hospital.
—En un dia com aquest, jo m’estava mirant l’horitzó quan una veu un xic enrrogallada però agradable va dir:
«Això són les minves de gener, senyoreta. Si li agrada el mar en calma, ja cal que el miri bé, perquè aviat tindrem el temporal de les faves.»
Sorpresa em vaig girar i em vaig trobar amb una mirada sincera i afable. No tinc per costum respondre a desconeguts però no havia entès totes les paraules i la curiositat va ser més forta que les prevencions.
«Disculpi, però no l’he entès», li vaig dir. «Em parla del mar?»
«Sí, es clar, fa estona que està badant i per tant li deu agradar. Jo també vinc cada dia, i li explicava que durant el gener hi ha dies encalmats i d’altes pressions que fan baixar el nivell del mar. Els
pescadors en diem les minves de gener, que no sempre són al gener, però aquest any sí» va dir mentre encenia un caliquenyo. «Quan s’acaben les minves és probable que hi hagi un temporal, i
com és durant el temps de les faves, en diem el temporal de les faves.»
A mesura que parlava la Maria s’anava animant.
—L’ Enric va seguir explicant-me coses relacionades amb el mar. La seva xerrameca em fascinava. De forma tàcita, va quedar entès que ens tornaríem a veure. I així ho hem fet. Sovint ens trobem tot mirant el mar. Altres vegades m’ha portat peix acabat de pescar i algun cop hem anat a dinar o a prendre un cafè i a passar una estona. L’ Enric té un humor fi, punyent de tant en tant, amb
opinions interessants sobre tots els temes. Els seus companys diuen que es riu «del mort i del qui el vetlla». Una expressió sitgetana que, en principi, no entenia i que em vaig fer explicar.
A pesar de l’interés de John per absorbir tota la informació que li arribava, no podia evitar que la cadència dolça de la veu l’endormisqués. Sense poder-ho evitar, el cap que la Maria havia alçat amb tanta cura, va relliscar cap un costat.
La Maria el va incorporar i això el va fer eixorivir.
—T’avorreixo? —va preguntar Maria preocupada—. Vols que m’aturi?
Doble parpelleig.
La Maria va tornar a seure i la seva cara va quedar oculta per les ombres.
—La Tica és la dona d’en Marc, el Dr. Marc Soler, metge psiquiatra. Viuen a prop de casa i amb ella ens començàrem a saludar sense cap motiu. Crec que un dia vam coincidir comprant fruita i al sortir vam fer petar la xerrada. Li vaig explicar que treballava a l’hospital i ella em va dir que el seu marit era metge, però que ella «a això de la medicina» li tenia més aviat prevenció. El que li agradava era pintar i pel que va dir, a més de satisfaccions, li donava diners. Semblava que les dues teníem
ganes de seguir xerrant i em va convidar a prendre cafè a casa seva algun dia de la setmana. Vam començar parlant del temps, de la decoració del pis o d’algun tòpic semblant. Però quan em va fer entrar al seu estudi, la conversa es va decantar necessàriament sobre temes artístics. He de confessar que mai no havia reflexionat gaire sobre la pintura, ni sobre la música o la poesia. En fi, sobre l’art. Quan era petita i vivíem al camp no en parlàvem i quan vaig anar a estudiar, era un tema que defugia. No és que estès acomplexada però preferia parlar d’altres qüestions en les que em sentia més segura. Potser em semblava que era una cosa de rics, en fi no ho sé. Mentre la Tica m’ensenyava algunes de les seves composicions em va preguntar quina opinió en tenia i li vaig
confessar que no hi entenia d’art i que no m’atrevia a dir-hi res. Es va quedar pensativa i em va dir:
«Un pintor rus, dels teus barris vaja, que jo això d’Ucraïna, Geòrgia i altres repúbliques no m’hi aclaro, en Chagall va escriure que l’art és sobre tot un estat de l’ànima». I va afegir: «Es pot
objectivar la tècnica però allò que dona un plus a una pintura, a una poesia o a una cançó és subjectiu i un dia pots sentir-te a prop d’una determinada pintura o emocionar-te escoltant un concert i un altre et pots quedar freda davant la mateixa pintura o tenir ganes que s’acabi el concert».
Aquelles paraules m’han fet reflexionar molt i, encara que no m’han convertit en una entesa, ara vaig a algun concert o a veure pintura i de tant en tant llegeixo poesia i opino sense recança sobre la impressió que em pugui causar.
Va sonar un timbre en la distància i la Maria es va aixecar. Uns minuts més tard, va tornar tot dient:
—El pacient de la 220 tenia malsons. Al final em faré psiquiatra, com en Marc.
Després, com si no hi hagués hagut una interrupció, va seure i va seguir amb el relat.
—Doncs si, hem fet una bona amistat amb la Tica, que s’ha ampliat, i molt, amb el seu marit, en Marc. Reconec que hi ha un tema en el que aquests dos són especialment pesats. Em volen
aparellar, tant si com no i més d’un cop, quan vaig a dinar o sopar a casa seva, m’hi trobo algun conegut seu en situació de disponible. Cada vegada els he de dir que no tinc interès en tenir
parella. Com que sé que la reiteració és producte de l’amistat, no en faig cabal.
La Maria va callar durant una estona, com si recordés escenes de la seva amistat amb en Marc i la Tica.
—També hi ha la Toni. Segurament és la persona amb qui tinc més confiança, és una gran amiga, hi pots comptar tant en moments bons com en els altres. La seva relació amb els malalts és extraordinària i aquesta empatia la fa extensiva a les seves amistats. Ara té companya, però no estic segura que li duri. Potser hi posa massa il·lusió, potser s’entrega en excés i fins ara ha sortit decebuda de les seves relacions. No la conec a la companya, i no en parla gaire. Sospito que per algun motiu porten la relació de manera discreta i jo no la vull pressionar. Quan sigui el moment, ja m’ho explicarà. Quan li vaig insinuar el tema del Romeu i del què em va fer, va entrar en còlera. Volia parlar immediatament amb el director. Jo li vaig dir que preferia no precipitar-me, que seria la meva paraula contra la seva i que ell era metge titular de feia molts anys. I, fixat no te’n parlava i és una persona important en la meva vida, em refereixo a la Vinyet. És una funcionaria de l’Ajuntament de Sitges i em va ajudar molt quan més ho necessitava. Ui! No havia mirat l’hora, he de marxar. Fins demà —va dir fent-li un petó de comiat.
En John es va quedar absort pensant en ella. No li havia parlat en anglès que, pel que semblava era la seva llengua, però exceptuant algunes paraules entenia el significat del que li deia i, a més, aquella parla li transmetia bones vibracions.

                              *          *         *

Feia dies que no queia en la foscor o alternativament, en el tobogan de llums. Havia iniciat una nova etapa en la que es barrejaven somnis i realitat.
En un d’ells va veure un home nu estirat a una platja estranya. Ell se’l mirava des de dalt. Li va semblar que era ell mateix. El cos estava ple de lletres, no quedava pell per a nous tatuatges. Les lletres es van anar desprenent i es van entortolligar, van agafar el cos i el van pujar ben amunt, després el van deixar anar. La caiguda va ser llarga, però va entrar al mar de manera suau i va sentir que ell mateix hi lliscava i a l’ensems, que s’ho estava mirant des de la distància. I les lletres creaven paraules i ell volia entendre les paraules i abans d’aconseguir-ho, s’esvaïen a l’espai.
Per altra banda, les narracions de la veu eren cada vegada més llargues i, probablement, més íntimes. Encara li costava pensar-hi com a la Maria.
Va aconseguir que entengués que la volia veure i ara, cada vegada que s’asseia al seu costat, li col·locava el cap de manera que ella quedés davant dels seus ulls.
La Maria li havia explicat que havia passat una època molt turbulenta, que havia sigut vexada i arrossegada. També que havia estat a punt de morir i que hi havia dies en que lamentava no haver-ho fet.
En John s’adonava que la veu tenia dies lluminosos però molts altres eren foscos i turmentats. Estimava la veu, n’era presoner, l’únic estímul extern al que responia.
Un dia, la Maria li va explicar tot el que sabia d’ell.
—Com que no sé de què t’has assabentat i de què no, avui t’explicaré el poc que sé de tu.
La Maria li va dir com es deia, la seva nacionalitat, que havia tingut un accident de cotxe quan conduïa un vehicle llogat…. També li va explicar la seva arribada a l’hospital. L’operació a la desesperada, l’èxit de la mateixa i com havia estat en coma durant llargs mesos. Va parlar dels intents del Consolat per saber on vivia i si tenia família, amics o treball i que l’únic que havien esbrinat era que havia arribat el mateix dia de l’accident en un avió procedent de Washington, a les tres de la tarda i que l’accident havia sigut cap a les quatre, que anava amb poc equipatge i que portava bastants diners, i cap tarja de crèdit a no ser que les hagués perdut en l’accident.
La Maria deia que al passaport hi constava que vivia a Baltimore i que a l’adreça que hi figurava no tenien constància de cap John Smith.
Que quan el Consolat havia fet gestions, per si hi havia alguna denuncia per desaparició d’una persona de les seves característiques, no n’havien trobat cap ni als Estats Units ni aquí.
Que la companyia d’assegurances havien volgut que el desconnectessin de la respiració assistida i que ella ho havia pogut aturar.
Però la pregunta que es feia la Maria era per què no arrencava a parlar d’una vegada i deixaven al Romeu amb un pam de nas.
Quan marxava i a pesar de la comunicació tan precària que tenien, va poder entendre que en John volia que li girés el cap mirant cap a la finestra.

                          *              *             *

La notícia es va escampar per tot l’hospital. El malalt de la 216 havia sortit del coma però seguia paralitzat i no recordava res. El van visitar diversos metges de diferents especialitats per a comprovar el que ja sabien. També van venir del Consolat i de la Guàrdia Civil sense que poguessin aportar cap notícia. Fins i tot un dia, la Maria hi va anar amb la Toni i la cap dels mossos de Sitges que li va assegurar que faria noves gestions.
La novetat va passar a ser quotidianitat i l’excitació inicial es va transformar en monotonia.
Uns mesos després el malalt de la 216 tornava a ser un expedient per a tothom excepte per a la Maria. Ella hi seguia parlant i comunicant-s’hi de manera escadussera.
En John havia començat a articular algunes paraules i a moure les extremitats. Ara li deixaven encesa la televisió durant llargues estones. Perdia el fil amb facilitat, però d’alguna manera, l’ajudava a apropar-se a la realitat.

                              *          *           *

Com cada setze d’octubre, li costava encendre l’ordinador. Ho va fer amb recança, amb por. Allà estava: «Mensajes recibidos», el primer missatge del 16/10: «Recuerda lo que has de recordar». El mateix missatge que es repetia any rere any, el missatge que li feia venir al cap la seva tortura i que, n’estava segura l’amenaçava per si alguna vegada s’atrevia a parlar. Fins ara, mai no havia deixat d’aparèixer. Únicament feia un parell d’anys a les dotze de la nit va veure, alleugerida que el missatge no havia arribat. Va pensar que, potser el remitent havia mort o que ja s’havia oblidat d’ella, però a l’endemà va aparèixer a la seva pantalla amb l’única diferència que l’encapçalament deia «Disculpa por el retraso». I a continuació, el missatge de cada any.
La Maria va tancar el portàtil amb ràbia i va anar a la dutxa. Fregava la seva pell amb una esponja rasposa com si fregant el cos pogués esborrar els records.

Capítol 5

Encara que durant els darrers cinc anys l’hospital havia anat cobrant per l’habitació, l’administració considerava que l’havia de recuperar, mentre que la companyia d’assegurances no veia clar què havia de fer.
La Maria era conscient de que aquella situació no es podia perllongar indefinidament. Feia molts dies que hi pensava. La relació amb John era el més proper a la intimitat que mai no havia viscut. No s’imaginava la seva vida sense la presència del John. I amb veu un xic tremolosa i indecisa, li va fer una proposta:
—Jo visc a Sitges. Un poble prop d’aquí, al costat del mar, t’agradaria. Et podria portar a viure a casa meva. És petita, però ens podem arreglar —amb el seu gest típic va apartar els cabells
que li anaven a la cara—. Et podria dedicar més temps i segur que avançaries més. Estàs d’acord o què vols que fem?
En John es va emocionar amb l’oferiment i amb els ulls una mica plorosos va articular unes paraules:
—No voldria ser una carrega per tu….
—Mai no seràs una carrega. El meu oferiment és sincer, i a l’ensems egoista. T’ho proposo per tu i per mi.
—I econòmicament, com ens arreglarem? —va preguntar John.
—He vist el dictamen de l’accident que va fer la Guàrdia Civil i tu no en vas tenir la culpa. Crec que l’assegurança hauria de respondre.
Aquell dia el comiat es va tancar amb una promesa.
La Maria va contactar amb la companyia d’assegurances i va negociar en nom del John, explicant que ho feia com a representant seu.
Durant uns dies hi va haver un estira i afluixa fins que finalment la companyia es va avenir a sufragar les despeses de la instal·lació i trasllat del malalt a casa de la Maria i a fer un vitalici de 2500 euros mensuals amb la garantia que no hi hauria futures demandes.
Els metges van confirmar que no hi havia impediments físics ni mèdics pel trasllat, encara que els molts mesos d’inactivitat total feien difícil que en John pogués recuperar la normalitat.
La Maria també va parlar amb el Consolat i ells van fer les gestions necessàries a la Delegació del Govern per tal que John tingués permís de residència.
Un notari va donar fe dels acords i el 25 d’octubre del 2007 una ambulància va traslladar John de l’hospital al carrer Joan Maragall on ja hi havia instal·lat un llit hospitalari i els estris necessaris per fer exercicis recuperació.

                          *          *          *

El pis de la Maria era poc més que un apartament. Estava a la tercera planta, la última d’un edifici amb sis habitatges. Quan la Maria buscava un lloc per viure se’n va enamorar tan bon punt va entrar-hi. De la terrassa estant no és veia la platja, però si el mar.
Ben situat, en un carrer prou cèntric i agradable, li permetia fer la major part de les activitats quotidianes sense utilitzar cotxe.
A l’entrar al pis, en John no va sortir a la terrassa i no va veure el mar, però la seva ment, cada vegada més desperta, va apreciar la disposició de les habitacions i l’ordre que hi regnava. A la sala hi havia un ram, flors blanques, margarides li van semblar, trufades amb tres o quatre roses vermelles que destacaven entre les fulles verdes. També varies plantes d’interior que feien el conjunt acollidor.
En John no va entrar en l’anàlisi de si això responia a les característiques de la Maria o, senzillament, havia fet un esforç de benvinguda. En tot cas, pel que va poder apreciar era un espai agradable i de bon estar, ple de llum i de sol.
L’adaptació no va ser senzilla, a pesar de l’estreta relació que s’havia establert entre ells, ara apareixien diferències notables respecte a la situació anterior. No era el mateix la fredor de l’hospital que la calidesa de l’apartament; no era el mateix una relació obligada per la professió que la lliurement acceptada. Hi havia diferències entre estar catalogat com el malalt de la 216 i la intimitat d’aquell espai, però es van anar establint rutines que ajudaven a normalitzar la convivència.
La Maria dominava la situació. A pesar de que diàriament hi havia contacte físic, actuava de forma totalment professional.
En John reconeixia, sense dir-ho, que sentia una gran atracció física per la Maria i que tenia una total dependència d’ella que no s’atrevia a definir ni tan sols interiorment. La Maria era realment espectacular i ho era de manera espontània. Ella ho sabia i quan anava a la feina, procurava no destacar. Sense la bata i la còfia, canviava considerablement.
En John estava acostumat a la seva presencia, però va ser l’endemà de l’arribada al nou domicili que va prendre consciència de la bellesa de la Maria. L’ habitació en la que el va instal·lar era exterior, donava a una terrassa i més endavant, va comprovar que la terrassa s’abocava a un jardí. La Maria va arribar de la feina i va entrar per dir bon dia i portar-li l’esmorzar. S’havia canviat i portava uns pantalons curts i el cabell sense recollir. El sol li venia de cara i feia que dels cabells se’n desprenguessin espurnejos daurats.
Era una imatge difícil de descriure, tenia quelcom d’intangible, com la llum que desprèn un far.
«She is an angel» va pensar John.
Va callar, sabia per les confidències que li havia fet quan el creia sense consciència que, a la Maria, no li hauria agradat un comentari sobre el seu físic, però va quedar astorat.
—He parlat amb els metges i crec que et puc castigar un xic sense cap problema. De manera que, ara mateix, començarem la rehabilitació —va dir la Maria mentre l’incorporava.
En John hi va aplicar tota la seva voluntat, la Maria la seva destresa i vint dies després en John movia els braços i podia seure.
Normalment, la Maria arribava a les 8 del matí, li preparava l’esmorzar, feien exercicis de recuperació i el deixava en condicions de passar el dia.
Després, cap a les deu o quarts d’onze, ella anava a dormir i és llevava cap a les sis de la tarda i al capvespre tornaven a fer recuperació. Els dies en que Maria lliurava, l’horari no era molt diferent doncs ella preferia mantenir el ritme més que haver de fer adaptacions setmanals.

                          *          *          *

Normalment les converses que tenien eren sobre temes banals. Com havia anat la feina, com havia passat el dia, com es trobava, els nous malalts…
Un dia va sortir el tema dels idiomes i com era que en John entenia i cada vegada parlava millor el català. En John no podia explicar-ho. Es podia expressar en anglès, en francès, en castellà, en català, en xinès i tenia petites nocions de rus però no tenia ni idea de com havia après aquestes llengües.
Feia pocs dies que en John havia arribat a casa de la Maria. Era festa per ella i els temps s’allargaven. Ell s’estava al sofà observant-la mentre ella feia una mica de neteja. Li semblava que podia estar hores mirant com es movia, com li parlava i com li somreia cada cop que ell li indicava on hi havia una mica de pols. A pesar de la seva activitat terrenal, la metàfora de l’àngel li seguia rondant pel cap.
Un cop neta la llar, i per descansar una estona, la Maria va seure davant de l’ordinador sense ser conscient de quin dia era. A l’obrir els missatges, li va canviar la cara. Va quedar blanca.
—Què passa? —va preguntar John frissant per aixecar-se i apropar-s’hi.
La Maria no va respondre.
Era el 16 d’octubre.

Capítol 6

Cada vegada es feien més evidents els avenços d’en John. Un parell de mesos després del trasllat podia estar en un butaca i ben aviat començava a moure’s pel pis ajudat d’unes crosses.
En John no volia sortir al carrer i no estaven clars els motius. Perquè no volia exhibir-se en el seu estat? Perquè després de tant de temps d’aïllament li feia basarda? Probablement hi havia una mica de cada, però era un tema que la Maria havia acceptat de forma tàcita i no el comentaven.
Ja havien anat en dues ocasions a l’hospital i els metges confirmaven, amb sorpresa, les millores físiques que havia fet en John.
La primera vegada que hi havia tornat a entrar va ser com si no hagués vist mai aquell espai. Quan l’havien tret de l’habitació per anar a casa de la Maria, tenia la consciència adormida. Ara, volia copsar el contenidor que durant tants anys, li havia fet de llar.
El vestíbul, ampli, tenia un mostrador davant de l’entrada amb una fila ben ordenada de pacients. La Maria li va dir que esperès i en John va pensar que haurien de fer cua, però la Maria es va colar darrere el taulell, va seure en un dels llocs buits i tot fent l’ullet a la seva companya va teclejar alguna cosa. Aviat va sortir i sacsejant un full i va empènyer la cadira de rodes cap a l’ascensor.
—Anem, que ja ens esperen —va dir.
Mentre s’estava prop de la cua, en John havia anat observant les persones que entraven i sortien. Uns atrafegats, altres amb cara d’angoixa i encara alguns altres, complint algun deute social, amb flors a la ma, buscant algun parent o conegut.
Els passadissos eren llargs i amplis, de parets blanques i despullades amb alguns avisos i consells sanitaris o amb els cartells obligats en aquestes instal·lacions demanant disculpes per les molèsties ja que s’estaven produint millores a les instal·lacions. Davant d’algunes portes hi havia cadires de plàstic de color taronja. Però el que més el va colpir van ser les olors. Aquella barreja de desinfectant, de dolor i potser d’esperança, el retrotreia al que havia sigut la part de la seva vida que podia recordar.

                              *          *          *

En John ja tenia clara la percepció del temps. Un dia, veient la data, pensava en els sis anys que havien passat des de l’accident. Va tornar a reflexionar sobre el que li devia a la Maria: la vida evidentment, encara més que la vida, la possibilitat de tornar a ser un ésser individual enlloc d’un ésser inanimat, de tornar a tenir un futur en el que pogués ser protagonista actiu i no passiu.
Els seus esforços per recuperar el passat no reeixien. Intentava trobar relacions entre situacions presents i d’altres en les que s’hagués pogut trobar. Més enllà de flaixos sense sentit, no havia aconseguit res. I no sabia si els flaixos corresponien a alguna realitat o eren invencions del seu magí.
Encara més, no estava segur de voler saber el que li havia passat. Els dubtes el corsecaven. Podia tenir una historia tèrbola o una família que durant aquells anys s’hagués recompost. Podia tenir fills que ja no el reconeixerien. Podien haver-hi negocis abandonats. Podia haver-hi una senyora Smith i un nadó Smith que no havia conegut al seu pare. Una família que potser havia esperat en va notícies del marit viatger. Que havien esperat la trucada que no es produïa, primer amb la sorpresa de no tenir notícies, després amb l’angoixa d’esperar-les dolentes, i finalment amb la incertesa de l’abandó inexplicable i inesperat.
En John havia començat a llegir el diari, en català. La Maria considerava que el primer que calia per adaptar-se a la comunitat era parlar la seva llengua i cada dia l’encoratjava a millorar-la. De fet, aquest era un dels molts interrogants als que s’enfrontaven. Per què entenia en John el català?
Ella s’ho havia pres com un dogma. Aquella terra l’havia acollit, les seves gents li permetien tornar a creure en els valors de l’amistat. Aquella era la seva llar i ella volia correspondre coneixent, estimant i mimetitzant la llengua, els costums, la cultura i les inquietuds dels seus veïns. I també volia que ell ho fes.
Volia que en John també considerés que estava a la seva llar, que aquella era la seva terra.
Aplicava el mètode d’en Marc amb la diferència que ara ella era la mestra i en John el deixeble.
Era un acte irreflexiu i mimètic o és que el veia com la seva parella permanent?

                        *             *              *

Quan feia uns quatre mesos que convivien, i en John ja havia millorat força físicament, la Maria va treure la maleta i el passaport que el Consolat els hi havia fet arribar i va dir:
—Del Consolat ens han dit que no hi havia cap mena de pista ni a la maleta ni a la cartera. Així i tot, paga la pena fer-hi una ullada. Potser a tu, el contingut et suggereix alguna cosa.
A la maleta hi havia roba interior, un vestit d’hivern, quatre camises de colors clars, mitjons negres, dues samarretes i dos calçotets nous, dos pantalons texans i el pijama. Les etiquetes no els van aclarir res. Tot pertanyia a grans cadenes que podies trobar a qualsevol racó del món. La cartera no va ser de gaire més utilitat. Hi havia el passaport, 500 euros i 5600 dòlars. També, en un sobre a part, hi havia el dipòsit que havia deixat a l’oficina de lloguer del cotxes.
Poques restes del passat i, almenys momentàniament, de poca utilitat ja que tota la roba li vindria baldera.
Per l’alçada de John i per la talla de la roba, la Maria calculava que en el moment de l’accident podia pesar al voltant de 85 quilograms. En els pitjors moments de la seva estada a l’hospital havia baixat fins a 40 i ara estava al voltant dels 65.
Com que en John no sortia de casa, feia servir els pijames que havia utilitzat durant el darrer període hospitalari, encara que la Maria li havia comprat roba de carrer per quan estès disposat a sortir.
L’endemà, mentre Maria era a la feina, en John estava desant les seves escasses pertinences i, sense saber per què, va resseguir el folre de la maleta amb els dits. Hi havia una petita butxaca que els hi havia passat desapercebuda. Hi va trobar dues claus petites embolcallades amb uns papers. Un dels papers tenia l’anotació «BSO0200.5456», i l’altre «BoA. 230078823». Aquelles claus eren una incògnita, possiblement podien donar accés a algun lloc on trobaria més pistes. Potser eren la porta al seu passat.
A més de la seva història però, hi havia un altre tema que l’inquietava. En John volia saber més de la Maria. Recordava confidències. Eren records inconnexes, poc travats i sense ordre cronològic.
Intuïa que tenia menys de trenta anys, que havia nascut en algun país de l’est, probablement Rússia ja que, molt de tan en tan, se li escapava alguna exclamació en el que ell identificava com a rus, encara que al passaport hi constava que l’origen era Ucraïna. Havia consultat sobre l’idioma i a Ucraïna tenien idioma propi, encara que durant molts anys havia estat semi prohibit, pel que això no el portava a cap conclusió. També sabia que la mort del seu pare havia provocat dificultats econòmiques a la família que, per altra banda, no era rica. Que la infància havia sigut raonablement feliç, que havia aconseguit fer els estudis d’infermeria i que, per alguna raó desconeguda, havia arribat a aquest país. Sospitava que en algun moment havia tingut experiències molt traumàtiques que influïen en el seu comportament, i de forma especial, la seva relació amb els homes.
Fins aquí havia arribat, però no sabia com anar més enllà. Era conscient que abordar el tema de forma directa podia trencar el tipus de relació que tenien i no pas per a millorar. A en John li feia basarda pensar en la possibilitat d’un canvi i va preferir deixar les coses tal i com estaven a l’espera de que la Maria és tornés a obrir i li fes noves confidències.
Aquests eren els dos temes recurrents en la ment d’en John, mentre que els seus avenços físics eren més que notables.
A partir del moment, en que ja es pogué valdre per si mateix, es va imposar una forta disciplina. Quan la Maria anava a dormir, ell feia dues hores d’exercicis i a la tarda dues més. Això va canviar el seu aspecte i, encara més important, va començar a sospesar seriosament la possibilitat de sortir al carrer.
Fins aleshores, havia estat immers en una depressió que li produïa fortes migranyes i periòdicament li oprimia el pit causant-li sensació d’ofec. Mica en mica, amb l’ajut de la Maria, l’havia anat superant i començava a veure’s capaç de acostar-se a una forma de vida normalitzada.
Una bona teràpia era la contemplació del mar sempre el mateix i sempre diferent, de color i d’aspecte. Un dia d’un blau intens, altres gris amenaçador i solcat de blancalls, o encara nits en la que se’l veia argentat per la lluna.
Coneixia bé l’apartament, fins els mínims detalls. El distribuïdor de l’entrada donava pas a l’estança principal, la més gran i lluminosa. Des d’ella es podia entrar a la cuina, que també donava a la terrassa. La seva habitació també hi donava. I durant molts mesos, era a la terrassa on més s’estava. L’habitació de la Maria era més petita i estava orientada al nord, i la llum hi era menys intensa. Sospitava que ell estava usufructuant l’habitació de la Maria, però quan li va insinuar de fer un canvi, ella va dir que no tenia sentit, ni tan sols de parlar-ne ja que s’estava molt menys temps que ell a casa.
A la terrassa hi havia una bona quantitat de plantes. Un gessamí s’emparrava per la paret i s’estenia per un dels laterals. I els geranis esclataven en vermells, blancs i roses durant una bona part de l’any. Molt sovint, hi menjaven. I el balancí, amb el seu vaivé l’ajudava a pensar.
L’interior responia abastament a la impressió que li havia causat el dia que hi va entrar per primera vegada. Parets blanques, poc atapeït de mobles amb un parell de bones reproduccions emmarcades de forma senzilla i unes fotografies a sang de paisatges sitgetans. En una, la més gran, es veia el poble des del mar. Les altres, eren de carrers del casc antic. També a l’interior hi havia algunes plantes. Molts dies s’hi encantava veient com la Maria les regava i hi tenia algunes converses. Un televisor sense pretensions i un bon aparell reproductor de música destacaven entre els llibres de la prestatgeria.
La Maria era una lectora constant i, podríem dir, no compulsiva. No era fàcil definir el seu caràcter a través dels llibres de la seva col·lecció. Hi havia un aiguabarreig que no permetia albirar les preferències.
En John no sabia discernir si els llibres que li proporcionava la Maria responien al seu gust personal o eren conseqüència de la immersió a la cultura catalana que pretenia que fes. S’hi havia posat. Aviat els noms de Pedrolo, Calders, Carner, Foix, Maragall, Verdaguer, Ruyra, Brossa, Espriu o Oliver, entre d’altres, li van ser familiars. Les llargues estones que havia estat a casa les havia alternat entre la lectura, veure alguna pel·lícula i navegar per Internet.
Set anys havien donat molt de sí en la informàtica. El portàtil que tenia entre les mans havia evolucionat tan en disseny com en potència des dels que li semblava recordar i la xarxa havia crescut de manera exponencial. Estava sorprès i atent a l’evolució del mòbil. Aparentment la tecnologia anava derivant cap a les pantalles tàctils.
L’activitat informàtica de John havia començat un dia que estava sol al pis. Va obrir el portàtil de la Maria i és va sorprendre de com li resultava de familiar el seu funcionament. En poques hores els dits li volaven pel teclat. S’hi sentia com un peix a l’aigua.
Va buscar i trobar la noticia del seu accident en un diari de Barcelona sense que li aclarís res. Va intentar llegir noticies sobre la Maria i no en va trobar cap.
De forma conscient, no havia volgut refer la historia d’aquells anys perduts, no volia saber el que havia passat al món mentre ell no hi era. Veure que el temps havia prescindit d’ell, el feia sentir insignificant i mentre no pogués refer la seva biografia, mentre no es pogués inserir en el decurs dels esdeveniments, preferia no conèixer-los.
Retorçava el magí intentant esbrinar com sabia fer anar aquella màquina com si fos un apèndix del seu cos. És que havia estat informàtic?
Li va ensenyar les seves habilitats a la Maria.
Ella, veia que calia que en John sortís al carrer i també que fes activitats que el motivessin, pel que el va reptar a entrar a la xarxa de l’hospital sense conèixer les contrasenyes.
A mitja nit va veure amb sorpresa que a la pantalla de l’ordinador de la planta hi apareixia un missatge que deia:
«Missió complerta. Quina és la següent? J.S.».

Capítol 7

Un dia del mes cde març, tot just encetant la primavera, quan la Maria anava a dormir, en John li va dir:
—When you wake up, we can go for a walk —I davant la seva cara de professora enfadada, va afegir—. Ja ho sé, ja ho sé, en català, si us plau. Quan et llevis, si vols, podem anar a fer un tomb.
La Maria estava nerviosa i va dormir malament. Volia planejar un itinerari adequat per una persona que feia anys que no sortia al carrer. Finalment, va decidir que anirien fins a l’Ajuntament. Des de davant de l’església contemplaren la façana marítima i tornarien pel Racó de la Calma i la platja Sant Sebastià.
El neguit d’en John tenia uns fonaments diferents. Durant molt de temps el seu petit univers havia estat limitat en el temps i en l’espai. Un parell d’anys escadussers eren les seves fites temporals i aquelles quatre parets els límits físics. L’endemà podia trencar els segons. Quan podria trencar els primers i accedir al conjunt de la seva vida?
La Maria no havia previst la reacció d’en John.
Era un capvespre de març quan el sol es perd dins del mar i inflama l’horitzó. El cel era rogenc, amb uns quants núvols distribuïts estratègicament per a oferir un espectacle espaterrant. En John tenia la sensibilitat a flor de pell i quan la Maria el va mirar de forma dissimulada, li va veure els ulls plorosos i va preferir que l’emoció fluís espontàniament sense que ella hi afegís res més.
Van seguir al baluard fins que el sol va entrar al mar i encara fins que la claror es va diluir i es van començar a encendre els fanals. Després, van anar cap al Racó de la Calma.
En John, amb un gest natural va agafar la ma de la Maria. Des de que en John havia despertat, era la primera vegada que hi havia un contacte físic, no professional, entre ells. El gest havia estat ple de naturalitat, però en John estava curull d’excitació.
La Maria es va estremir. No sabia si rebutjar-lo directament o aguantar sense correspondre. Les contradiccions de la Maria prenien cos en aquell detall. Era molt conscient de la ma que li amanyagava la seva. Per una banda, tenia un fort impuls a abandonar-se a la carícia. Per un altre, sentia que estaria traint la decisió d’evitar qualsevol intimitat que es pogués aproximar, per lluny que estés, a una relació carnal i al rebuig que sentia envers els homes.
Va trencar la màgia del moment introduint un tema de conversa. Coneixia històries molt lligades a l’entorn pel que passejaven. La voluntat d’integrar-se en aquesta comunitat l’havia portat a parlar l’idioma i també a conèixer el tarannà del poble, les seves festes, les seves tradicions i, si es vol, els seus mites. I precisament estaven entrant en l’àmbit del major mite sitgetà.
Feia un temps hi havia hagut una celebració relacionada amb Santiago Rusiñol i la Maria havia assistit a unes conferències prou interessants. A partir d’aquí va improvisar un relat breu.
—Seiem aquí una estona. Ara intentaré resumir-te algunes característiques que t’ajudaran a entendre aquest poble, cosa que, de vegades, no és fàcil. Probablement, a la zona compresa entre
els contraforts del massís de Garraf i les muntanyetes de Les Coves hi havia hagut un assentament romà. Els romans eren realment llestos i van anar colonitzant els millors indrets del món conegut —El to de Maria era casi professoral—. Si t’hi fixes, bé tu ets americà i es probable que no t’haguessis interessat per aquestes coses, però ara vius aquí i ho has d’aprendre. Et deia que si t’hi
fixes, els romans van anar trobant els punts que millor els satisfeien les seves necessitats materials i hedonistes i, probablement, aquest indret els satisfeia ambdues. Per una banda, platges de sorra fina on les barques hi podien embarrancar sense problemes i un baluard que els defensava del llevant que és el vent més perillós de la zona. Per altra banda, el massís muntanyós que té a l’esquena ajuda a que es creï un micro clima que suavitza les temperatures extremes. Així doncs, és diu que la Subur romana estava enclavada aquí. Després d’una llarga temporada de la que no se’n sap res apareixen referències d’un enclavament de «sitges» vora el mar, és a dir dipòsits per emmagatzemar gra i vi i per on aquestes mercaderies rurals eren embarcades. Sembla que aquestes sitges en minúscula es van transformar en la Sitges actual. A partir de 1100 ja es poden trobar referències, més o menys continuades, a la població.
Una parella de mitja edat va passar passejant un gos. No parlaven, però va fer que Maria interrompés el seu relat durant uns instants.
—Però avui no et volia parlar del Sitges medieval, sinó del Sitges de finals del XIX i principis del XX. Aleshores, Sitges era un poble petit, blanc i acollidor que vivia bàsicament de la pesca i del comerç marítim.
Un vent gelat es va colar des de mar i els hi va entrar fred. Es van cordar les cremalleres de les jaquetes i es van enroscar les bufandes.
—Potser l’ambient, potser la llum, havien ajudat a que s’hi apleguessin un estol d’artistes, bàsicament pintors, que li conferien un aura especial. Fou per aquesta època que hi arribà un personatge de difícil catalogació. Fill d’una família burgesa de Barcelona, era benestant sense ser ric. Ben plantat, escriptor, un estimable pintor, amic dels seus amics i amb una forta tendència al
gamberrisme cultural. Avui no t’explico les circumstàncies que el portaren a Sitges, a ell a i als seus amics, però aquestes cases que veus aquí al voltant de la petita plaça, eren la seva, comprada a
Déu, doncs la propietària, al morir, li havia deixat en herència a Déu i Rusiñol va voler que constés a l’escriptura que ho comprava a Déu i ho pagava al Bisbe que era el seu representant legítim a la terra. Aquesta d’aquí davant és la del pintor Ramon Cases i aquesta altra, la d’un compatriota teu, un industrial de Chicago i milionari, que pel seus gustos exquisits o per esnobisme exercia de
mecenes. Carai com m’estic embolicat, tot això per explicar-te els antecedents d’una anècdota!
En John mirava la Maria mentre ella parlava. Les galtes s’anaven envermellint, potser pel fred, potser per la mirada d’ell sobre la seva cara.
—En èpoques com aquesta, Rusiñol i Cases venien a contemplar la posta de Sol des del mateix lloc en que ho hem fet nosaltres ara i, davant l’expectació dels vilatans, aplaudien quan l’espectacle era com el d’avui i xiulaven i picaven de peus quan uns núvols mal col·locats els impedien veure’l.
I dient això, es van aixecar i van seguir pel Carrer Fonollar fins la platja Sant Sebastià.
En John l’havia escoltat, però el seu magí encara estava en la ma de la Maria i es preguntava pel significat del sotrac que havia notat quan li havia agafat i la forma mes o menys elegant com s’havia alterat la situació. De tota manera, havia pres nota mental del que li explicava i va pensar que ampliaria els seus coneixements del tema buscant per Internet o en algun llibre.
Aquesta va ser la primera sortida. N’hi va van haver moltes més. A l’acabar la feina, feien recorreguts pel costat del mar o per la muntanya. En John, de la ma de Maria, anava coneixent Sitges més i millor, i allò que diuen que la coneixença enamora, s’anava produint.
De fet ja es considerava un sitgetà.
Cada matí sortia a córrer, primer poca estona, però ben aviat feia, a bon ritme, un mínim de 10 kilòmetres, cosa que li donava una petita pista del seu passat.
En una de les seves passejades van coincidir amb l’Enric. La Maria es va enrojolar. Com que anaven per un carrer estret i es van trobar de cara, no va tenir més remei que presentar-los.
Més d’una vegada hi havia pensat. Li feia una certa basarda que en John es relacionés amb altres persones. Sabia que calia fer-ho i ho volia. A l’ensems, li feia por perdre el control total, l’exclusivitat. Tampoc tenia clara la reacció de l’Enric.
—Hola Enric, com estàs? Mira aquest és en John del que t’he parlat. John aquest és l’Enric, el pescador, el primer amic que vaig tenir a Sitges.
Es van donar la ma en una encaixada que l’Enric va allargar tot dient:
—Miri jove, la Maria és la nostra nena. Per mi, és casi com si fos la meva neta, de manera que si la tracta bé, serem amics. En cas contrari, més val que vagi fent les maletes.
—Absolutely, perdó. Estic segur que per aquesta banda tindré el seu permís per seguir a Sitges indefinidament i, si m’ho mereixo, I’d also rather you considered me a friend. Disculpi, m’agradaria que també em considerés un amic.
La resposta va agradar prou a l’Enric per dir-li:
—Tots els matins ben d’hora em pot trobar a la platja. Més tard, cap al migdia, em trobarà fent petar la xerrada amb els meus companys. Busqui’m i ja parlarem.

                   *                *                 *

Desprès d’aquest primer contacte amb una persona del seu petit entorn, la Maria es va atrevir a convidar a sopar a la Tica i en Marc.
Estava nerviosa. Havia muntat aquella trobada per a que es coneguessin, però la neguitejava el resultat. Necessitava que en John formés part del cercle reduït i íntim que havia forjat durant els anys durs. Volia que en John conegués i també estimés als seus amics. Ara, quan estaven a punt d’arribar, no estava segura si l’havia encertat o si se’n penediria d’haver preparat aquell sopar.
Aviat es van esvair els dubtes.
Tan bon punt van entrar, la Tica es va mirar en John de dalt a baix i va dir:
—Ets ben bé com t’imaginava al sentir com et descrivia la Maria. Ara només falta que també tinguis el tarannà que em deia… Però, com que jo soc intuïtiva, al veure’t, he estat segura de que el tindràs.
En dir això es va acostar a John i li va fer una llarga abraçada i un parell de petons.
En Marc estava un pas enrere. La Maria sabia que, a pesar de la seva professió, en matèria de relacions socials, en Marc seguia les directrius de la Tica. Per això, no li va estranyar gens que en Marc també abracés en John afirmant que ja era hora que es coneguessin.
En un primer moment, en John va restar sorprès d’aquelles mostres d’afecte per part de desconeguts, però, quan va veure la cara d’alleujament de la Maria va entendre l’excitació i els nervis que havia mostrat durant tot el dia i hi va correspondre intentant que semblés natural.
La Tica responia abastament a les característiques que ell pensava que havien de tenir les sueques. Més aviat alta, rossa, atractiva. En Marc era més baix, cabell negre i llarg amb entrades pronunciades, barba retallada, ulleres metàl·liques que protegien uns ulls oblics que quasi desapareixien al riure, i una pipa apagada que anava alternativament de la ma a la boca.
Tenien un gos, Jar es deia. Sabien que a la Maria li agradaven els animals i prèvia consulta l’havien portat amb ells. Era un gos petaner i eixerit, pausat i tranquil. Inicialment s’havia estirat a prop del seu amo, però a partir del moment en que John li havia allargat un tros de formatge, s’havien modificat les fidelitats.
El sopar va ser un èxit. Van parlar de temes intranscendents trufats d’observacions interessants.
En Marc estava encantat amb el català d’en John i s’havia quedat sorprès quan li va parlar amb suficiència dels orígens de Sitges. Li havien tocat el seu tema i es va llençar a parlar de la llengua catalana i dels drets consuetudinaris de Catalunya i dels catalans. La Tica, acostumada, anava reafirmant el seu acord amb les paraules del seu company tot repetint «om, om» que segons va entendre en John era la paraula sueca per dir «sí, sí». En John i la Maria introduïen alguna paraula molt de tant en tant.
De tota manera, el tema estrella era la gastronomia. La Maria no es considerava una cuinera preparada, per això havia decidit que els plats havien d’excel·lir més per la qualitat dels components que per la complexitat en l’elaboració. Va posar una mica de vi blanc a les copes, poc, perquè no s’escalfés. Era del Penedès, de la zona, i de gran qualitat.
Primer va servir amanida, uns tomàquets i cebes que li havia donat en Pitu, acabades de collir del seu hort, un formatge blanc i una picada lleugera d’all i julivert. El llobarro no podia ser més fresc, l’Enric li havia proporcionat, pescat d’aquell mateix dia. El va fer a la sal. Tenia poca complicació i, si el peix era fresc, el resultat acostumava a ser extraordinari. Per postres va treure unes maduixes. A la botiga li havien assegurat que eren collides a Sitges, però amb la fruita sempre ho deien.
Quan va posar sobre la taula el tortell i l’ampolla de malvasia, en Marc, amb les galtes un xic vermelles i la veu un to més alt del normal va dir:
—Maria avui t’has superat. Fins ara callava per veure què venia. Ara et puc dir que el sopar ha estat deliciós. Qui ho deia que només sabies fer pa amb tomàquet?
Les paraules d’en Marc la varen omplir de satisfacció, ell era el que se’n diu un entès i no únicament com a comensal, sinó també com a cuiner.
Al seure a la terrassa a prendre els cafès en Jar els va seguir amb el seu pas pausat mentre es seguia netejant els bigotis del polsim de sucre que li havia deixat el trosset de tortell que li havia facilitat en John a tall de postres. Tot acaronant-lo, en John va obrir el tema, que d’una forma tàcita, havia sobrevolat el sopar.
—La Maria m’ha dit que ets psiquiatra, segons ella, the best of the country, el millor de la contrada.
—Home, jo diria que no n’hi ha per tant. Procuro fer les coses ben fetes i estar al dia de les novetats que van sortint —va dir en Marc amb un somriure i aclucat els ulls.
—I have a problem. Doncs jo tinc un problema. Suposo que la Maria t’ho haurà explicat.
Aquesta introducció va servir per a començar una relació que si, inicialment, podia assimilar-se a la de metge pacient, molt aviat es va convertir en amistat. En Marc insistia en que no s’havia d’obsessionar amb el tema de la memòria, que el més probable era que un dia, sense saber exactament el motiu, o potser provocat per algun estímul, el cervell s’obriria al passat i recuperaria les imatges que, ara per ara, estaven emmagatzemades en sinapsis i neurones, ja que els cirurgians havien coincidit en que no semblava que hi haguessin hagut traumes físics que justifiquessin la pèrdua de memòria permanent.

                       *             *               *

Aparentment, la vida de John havia entrat en una fase de monotonia. El dia a dia era repetitiu i les activitats diàries s’assemblaven molt, tant, que la seva figura corrent, o la de la parella passejant podia servir per saber l’hora aproximada.
Passava moltes estones a casa. L’ordinador s’havia convertit en un element imprescindible. Utilitzava programes existents a la xarxa i, per diversió, en creava de nous.
N’hi havia un que li tenia el cor robat, l’havia batejat com » MiJ», Maria i John, que li permetia accedir amb relativa facilitat a qualsevol arxiu per protegit que estès.
De tota manera no havia assajat d’entrar a llocs massa problemàtics per tal de no crear, i no crear-se, dificultats.
Un element es va interposar en la seva quotidianitat. Va ser el 16 d’octubre d’aquell any 2008. Encara que estès llegint, quan la Maria estava a casa, en John hi centrava la seva atenció. Aquell dia, ja quan havia arribat, la va notar nerviosa. I quan va obrir l’ordinador li va semblar que la seva cara estava crispada. La va sentir murmurar alguna frase sense entendre el que deia i quan li va preguntar, la resposta seca i tallant, tant allunyada del que tenia per costum, que el va deixar descol·locat i intrigat.
Aquella actitud li va recordar un altra reacció de la Maria, mesos enrere, també davant l’ordinador i va intentar trobar-hi relació sense aconseguir-ho.

Capítol 8

En Marc els va convidar, millor dit, exigir que anessin a sopar. Volia celebrar la victòria d’Obama a les eleccions americanes.
A l’obrir la porta va aparèixer, en primer pla, el Jar remenant la cua i reclamant carícies que potser anaven associades, en el seu record, a activitats alimentàries.
La casa era antiga, com la majoria de les construccions del centre del poble, i el pis gran. La Maria ja la coneixia, però la Tica va voler ensenyar-la al John. Havien comprat dos pisos annexes i els havien ajuntat. Tenia una sala menjador de considerables dimensions, dos dormitoris, un per ells i un altre per convidats, va explicar la Tica. Una cuina moderna i dues zones professionals ben diferenciades. En una, el despatx biblioteca d’en Marc, amb estanteries fins al sostre i una gran col·lecció de llibres de multitud de temes però en els que hi predominava la psiquiatria. A l’entrar, hi sonava música de Bach, indicant segurament que l’amfitrió hi havia estat treballant fins que ells havien arribat. En un extrem, una taula de treball amb un ordinador i unes quantes pipes disposades en una mena de peanya i en l’altre unes butaques que, en aquell ambient convidaven a llegir.
A l’altra part del pis, l’estudi de la Tica. Ella, de tant en tant pintava quadres de gran format i havien hagut d’adaptar la porta per evitar problemes de trasllat. La decoració de l’habitatge, excepte la zona reservada al Marc, havia sigut cosa de la Tica i tota ella respirava modernitat.
En Jar havia anat seguint la visita sense perdre’s cap explicació. La Tica l’anava apartant i va aprofitar per comentar la història de la seva adopció. No van quedar clars els motius, semblava que havia començat com una broma o com un repte però havia acabat amb la visita a una gossera. Allà els hi havien presentat uns quants gossos i va ser el Jar el que els havia adoptat. Ara, la Tica no parava de queixar-se de les servituds que presentava la seva presència i la quantitat de pels que desprenia. En Marc se la mirava amb un somriure sorneguer i la deixava parlar.
—Em temo que tal com va l’economia, no hi ha massa coses a celebrar i, quan n’hi ha una, ho hem d’aprofitar —va afirmar l’amfitrió amb to contundent quan van seure a taula.
El sopar, exquisit, com sempre, i en Marc, eufòric. Deia que aquelles eleccions significaven un canvi profund en la mentalitat dels Estats Units, però que anaven més enllà i que eren una injecció d’optimisme per la humanitat.
En John també se n’alegrava, però introduïa algunes dosis d’escepticisme no massa argumentades.
—Aquest home pot canviar el món. Estic segur que pot posar la llavor per arreglar el tema de Palestina —Seguia en Marc—. I per la banda de l’economia, estic segur que hi posarà seny i no com el que tenien fins ara, que donava la impressió de que no veia el que passava.
En John va intervenir parlant amb suficiència sobre la política dels Estats Units i de l’estranya relació entre les diferents comunitats ètniques o culturals que formaven el país. En Marc, amb ulls interrogants es preguntava si en John estava recuperant fragments de la memòria, però la conversa va seguir sense que res ho fes pensar.
Unes setmanes després, el 20 de gener, en John va seure, amb en Marc, davant la televisió per veure en directe la presa de possessió del president Barack Obama. En John feia una mena de traducció del discurs.
El Jar, assegut a la catifa semblava que també mirava amb atenció les evolucions de la pantalla.
En Marc seguia eufòric i també preocupat. Les notícies sobre l’economia espanyola eren dolentes, per no dir molt dolentes. Semblava que estaven entrant en una crisis que podia ser virulenta,
—Sobretot per la bombolla immobiliària —deia en Marc—. Tu saps el que s’està fent a la costa? Què dic a la costa? A tot arreu! —En Marc va fer una llarga xuclada a la pipa i va seguir amb èmfasi— I en Zapatero que viu a un altre món. Aquest ja ens la va fotre amb l’Estatut. Moltes promeses abans de ser President… però a la que va tastar el poder, ja s’ha acabat. Espero que l’Obama no segueixi el mateix camí i arregli tot el que s’ha d’arreglar.

                              *          *          *

No se n’havia sortit amb la Tica, ni tampoc amb la Maria. Va pensar que amb en John canviaria la tàctica. Si amb elles havia intentat teoritzar sobre la plasticitat del futbol i el simbolisme del seu club, el Barcelona, i havia intentat que seguissin algun partit per televisió, ara el que faria seria un tractament d’immersió total. El portaria al camp.
Havia esperat fins a encertar amb un partit que s’adigués als seus propòsits. Ja l’havia trobat. El proper dimecres tocava allò que en deien un «partit èpic». S’estaven jugant la possibilitat d’arribar a quarts de la Copa d’Europa i el Barça havia perdut el primer partit per dos gols a zero. Calia la remuntada.
L’autocar de la «Penya» els havia deixat a les rodalies del Camp Nou. Ja durant el darrer tram del viatge havia vist molta gent amb samarretes, bufandes i banderes del seu club, tots riallers i amb cares d’esperança.
A mesura que s’aproximaven a l’Estadi, semblava que es submergissin en un altre món. Aquí la multitud semblava un riu que desguassava a les portes d’entrada. Quan van ser als seus seients, en John al·lucinava. 100.000 banderes animant el club, 100.000 boques cantant el seu himne i a partir del moment en que l’àrbitre va xiular l’inici del joc, aquelles mans que onejaven banderes passaven a aplaudir als jugadors i corejaven els seus noms. «Me…si ….Me… si» deien quan va fer el primer gol, «Xa … vi …. Xa … vi» quan una jugada els encisava. I així fins al final.
En John intentava recordar si alguna vegada havia viscut una experiència similar. Si havia estat fan d’algun club o inclús per què no, esportista professional, ja que semblava que havia tingut una forma física excel·lent. Potser havia utilitzat el bat de beisbol, potser s’havia vestit amb el casc i les proteccions del futbol americà fins a semblar una mena de superheroi. Potser havia volat sobre la pista per encistellar, potser havia estat un golfista reconegut. Cap d’aquestes imatges li produïa reaccions. Tampoc l’ambient de l’Estadi l’associava amb res.
Mentre reflexionava sobre aquestes possibilitats i les relacionava amb la seva recuperació, elasticitat i resistència, els ulls contemplaven com la parella que tenia davant celebraven el gol amb una besada i s’oblidaven del joc quan els jugadors ja feien córrer la pilota. Li va venir al cap la Maria i va pensar que li agradaria celebrar-ho amb ella.
El camí de tornada va estar carregat d’eufòria. El club havia superat l’eliminatòria i tenia encarrilat el seu trajecte cap a la final.
Havien anat a Barcelona amb un grup d’afeccionats amics d’en Marc. Pel camí, l’havien alliçonat sobre les virtuts del club. Un d’ells li havia explicat que allò que viuria era una mena d’experiència religiosa, que evidentment no era igual pels creients que pels no creients i que en els dos casos, les vivències serien importants. Tan pel tema emocional, com pel tema estètic.
—I no t’estranyis massa del que et diem o del que ens veuràs fer o cridar. Pensa que nosaltres ens sentim com missioners i tenim vocació d’endinsar-te en els camins de la veritable fé: la fé blaugrana.
Ara, els va confessar que havia quedat astorat i que estava començant a veure la veritable llum. Van anar a celebrar els dos triomfs, el de l’equip i el d’haver guanyat un altre fidel.

                        *           *            *

En John seguia pensant i pensant en el relat fragmentat de la Maria. Creia que l’estranya i casta relació entre ells dos havia estat positiva per ella. Així i tot, eren molts els dies que la Maria estava entre melancòlica i depressiva i eren moltes les nits en la que l’assaltaven els malsons
Va decidir parlar-ne amb en Marc. Seguien veient-se amb freqüència. En Marc havia intentat, en alguna ocasió, bussejar en el passat de John sense que haguessin avançat gens.
Avui en John estava disposat a trencar la confiança de la Maria i explicar al metge i, sobretot a l’amic, la complexitat de la seva relació, tot esperant que en Marc entengués la necessitat de John de conèixer detalls del passat de la Maria.
Havien anat a dinar, tots dos sols a la Nansa, un dels restaurants de referència d’en Marc.
La Maria estava treballant i la Tica havia anat a Barcelona.
En John coneixia el carrer Carreta però no havia entrat mai en aquell establiment. La porta, de pedra i en forma d’arc era, possiblement la original de la casa. Suposava que la resta de la façana s’havia transformat, inclús, potser s’havien unint dues finques. A banda i banda de la porta s’obrien grans finestrals. L’ambient interior era confortable, part de la decoració passava per estris de pesca, rems, xarxes, fanals, inclús mitja barca i es completava amb fotografies de Sitges. Les cadires de fusta i vímec, d’aparença rústega i probablement còmodes.
Va demanar pel Marc i el van portar a un reservat que, com a client, utilitzava de tant en tant.
En Marc va escollir per tots dos, de primer unes làmines de carxofes arrebossades i a continuació un arròs a la sitgetana, acompanyat d’un priorat negre que havia descobert recentment. Li va explicar que era temporada de carxofes i que, en aquell restaurant, les preparaven d’una manera especial. Per altra banda feien un arròs caldós difícilment superable.
—Menjarem com a reis! —Li va assegurar.
Mentre esperaven, en Marc li va comentar:
—Segurament no és el millor moment, però deixa’m dir-te que això de que els americans puguin escollir un President negre m’està reconciliant amb el teu país.
—It’ great, Està bé Marc, saps que jo també me n’alegro. Ara vull parlar-te d’un altre tema. Saps perfectament el que li dec a la Maria —En John va fer una pausa tot bevent un glop de vi—. Sense ella, avui estaria mort o seria un vegetal. Més enllà d’això, no et pots imaginar el que ella significa per a mi. Crec que l’estimo. Crec que n’estic enamorat. Aquest preàmbul és per a que entenguis que no és xafarderia el que m’impulsa a parlar amb tu.
En Marc va omplir les copes i, per una vegada no va badar boca.
—Tots esteu convençuts que la Maria i jo som parella sexual. Doncs bé, no ho som ni ho hem sigut mai. Per què? I don’t know. No ho sé. Tots dos som adults. Crec que ella també sent atracció per mi i al mateix temps, hi ha alguna cosa que l’allunya o que no li permet acostar-se.
El cambrer els va interrompre al portar les carxofes.
—Hi ha algun moment en el que sembla que es pot deixar portar per l’ambient o la situació, i que s’albira un intent de sincerar-se, però es refà i torna a aixecar la barrera que porta permanentment al seu voltant. Jo no recordo el passat. Em temo que ella el recorda massa.
En Marc remenava la pipa sense atrevir-se a interrompre i John li ho va agrair amb un gest.
—Quan jo començava a tenir consciència i ningú no ho sabia, la Maria em feia confidències, sense que tinguessin continuïtat o, potser si que en tenien i jo no ho podia seguir. Des de que m’he recuperat, no m’ha tornat a parlar de la seva història. Entre totes les coses que recordo que m’havia anat explicat, he intentat confegir un resum del que sé, i el que et vull demanar és que m’ajudis a completar-lo per intentar ajudar la Maria a superar una situació que la té abduïda i de la que, em temo, no és pot deslliurar tota sola.
En Marc se’l va mirar amb afecte i va dir:
—T’ajudaré fins allà on pugui, que no serà molt.
En John va treure la llista i va llegir.
—La Maria arriba a Sitges a la tardor del 99. Immediatament, la ingressen a l’hospital, ja que està molt malament. És recupera i té algun tracte amb la policia o la justícia. Els serveis socials de l’ajuntament li donen suport. Comença a treballar a l’hospital com auxiliar d’infermeria. Convalida un títol anterior. Passa a treballar d’infermera. La fan responsable de planta.
Novament va ser el cambrer que els va interrompre. Aquesta vegada amb l’arròs.
—Molt bones les carxofes —va dir en Marc per trencar el silenci d’en John, que s’havia quedat pensatiu.
—Fins aquí el que sé —va seguir en John després de la marxa del cambrer—. Ara et diré el que em pregunto i el que et pregunto: De quin país ve? Per què ve? Qui la vexa i la maltracta? Quines ferides té quan arriba a Sitges? Qui li va fer? Quin títol tenia i on l’havia obtingut? Quins missatges rep que la trasbalsen tant? Són aquestes i moltes d’altres. Voldria saber-ho tot. Tot el que estigui relacionat amb la Maria m’interessa.
El telèfon d’en Marc va sonar. No li agradava que el truquessin mentre menjava i tampoc interrompre els altres comensals amb el so estrident de les trucades. El va mirar, per si de cas era urgent i immediatament el va posar en silenci.
—Em temo que no et seré de gaire utilitat. De fet, algunes de les coses que m’has dit, jo no les sabia. En tot cas, n’intuïa algunes, però res més. Mira, anant per ordre —digué mentre agafava el paper—. Sé, com tu, que prové d’algun país de l’est, probablement Rússia i probablement de la zona de Sant Petersburg. No tinc ni idea del motiu de la seva vinguda. No tinc idea de qui la va maltractar. Sé que quan la van trobar, la van arribar a donar per morta i que tenia una ferida de bala, a part de cops i cremades per tot el cos i això ho sé, perquè li vaig demanar a un col·lega de l’hospital. Evidentment, no tinc ni idea de qui li va fer. En l’únic que et puc ajudar és en el tema de la titulació, doncs la vaig ajudar a convalidar-la. Ella encara parlava malament el català i la meva dona em va demanar que li donés un cop de mà. De fet, va ser a partir d’aquí que ens varem relacionar. Però mai no va acceptar que la tractés com a pacient.
En John va escurar l’ampolla repartint a parts equitatives el vi que hi quedava.
—El títol és d’infermera i prové de la Universitat de Sant Petersburg, per això t’he pogut parlar de la procedència. Però a la llista d’interrogants encara te n’hi afegiré un altre: Per què no se’n va parlar als mitjans? Una noia atractiva és trobada mig morta i amb senyals evidents de maltractaments greus i ressuscita. És un tema prou morbós per a que els diaris i els programes de televisió escabrosos en parlin abastament. Doncs ni una paraula. Fins aquí el que sé. Tot el que pogués afegir són especulacions sense fonament. Una cosa més. Cada any, el 16 d’octubre, aniversari del dia que la van trobar, rep un missatge que diu: «Recuerda lo que has de recordar». Em va demanar ajuda en aquest tema i la Policia ens va dir que no hi havia res de delictiu i l’únic que vam esbrinar és que s’enviava des de Madrid.
En John va quedar seriós i desencisat però va afegir:
—Shit! El meu deute amb la Maria és massa gran per deixar les coses tal com estan i jo me l’estimo massa per oblidar-ho, de manera que no sé com, però ho esbrinaré. Una cosa més: Creus que hi puc parlar obertament?
—En la meva opinió, com a professional, si ho fas, és probable que és tanqui encara més i cada vegada seria més difícil arribar a una assumpció del passat. Per tant, em sembla que seria millor intentar, no sé com, esbrinar coses i després avaluar el que s’ha de fer. Compta amb mi pel que faci falta.
A la sortida, el propietari del restaurant va saludar en Marc i dirigint-se a John li va preguntar si havia menjat bé.
—Miri, me’n refio d’en Marc, singularment en matèria gastronòmica, però aquesta vegada s’havia quedat curt —va afirmar en John tot encaixant la mà del restaurador.

                            *             *             *

En John tornava cap a casa amb la ment centrada en la conversa quan, de forma inconscient va veure dues lletres grans que destacaven a la façana d’una entitat bancària, BS, i ho va associar a les dues lletres del paper, que temps enrere, havia trobat a la seva maleta.
Havia fet moltes especulacions sobre què era el que podia obrir aquella clau i una de les possibilitats que havia avaluat era que podia ser la d’una caixa de seguretat d’un banc i que les lletres fossin la clau d’accés.
Ara ho veia d’un altra manera. Si BS corresponia a Banc de Sabadell, la resta de les lletres podien donar pistes sobre l’agència i la clau d’accés. Ràpidament va tornar a casa i va agafar un dels papers: BSO02005659.
Si separava les dues primeres lletres la «O» podia correspondre a oficina i alguns dels dígits que seguien podien ser el número de la mateixa i la resta seria la clau per permetre l’accés.
La web del banc li va dir que tenien unes 400 oficines, encara que no totes tenien caixa de seguretat. Concretament la 0200 sí que en tenia i estava en un carrer cèntric de Barcelona.
Ara tenia clar que havia d’anar a la capital, no hi havia excusa per no fer-ho. Ho havia anat retardant sense analitzar-ne el motiu. Li feia mandra anar al Consolat, però la nova motivació era prou important. Podia ser que hagués trobat un camí que li obris les portes del passat.
Semblava que l’opció era clara, anava a l’oficina de la Rambla de Catalunya, la 0200, s’acreditava i demanava accedir a la seva caixa de seguretat.
Així i tot, les ganes d’utilitzar JiM, el seu programa, i una certa malfiança en tot plegat, van fer que John obrís l’ordinador i comencés a revisar els documents interns de l’oficina 0200. Abans d’entrar al llistat de les caixes personals va haver de saltar una nova encriptació, però en cap moment va tenir la impressió que poguessin detectar la seva entrada a la xarxa del banc, sigui perquè el sistema de seguretat no era prou eficient o perquè aquesta informació no és considerava prou sensible com per aparcar-la en els espais més reservats.
En John s’ho prenia com un repte i com un aprenentatge. Per això es va quedar un pel decebut quan va trobar, sense excessives dificultats, el llistat de titulars de les caixes de seguretat. Va buscar la número 5659 i va trobar el seu nom.
En John va telefonar al Consulat i va fixar una cita per l’endemà.
Amb un cert remordiment va decidir no parlar de la caixa de seguretat amb la Maria. No sabia el que hi hauria, li feia basarda el que hi pogués trobar i, fins a saber-ho, preferia no aixecar expectatives. Únicament li va comentar que aniria al Consulat.
—Vols que t’acompanyi amb el cotxe? Al sortir de la feina hi podríem anar i esperar que obrin.
—Thanks, it’s not , … anyway… Gràcies, però no cal. Ja és hora que m’espavili i també ho aprofitaré per conèixer una mica Barcelona.

                          *          *          *

Van coincidir durant uns minuts. La Maria arribava de l’hospital i en John estava a punt de marxar cap a l’estació. Es van acomiadar mentre la Maria entrava a la seva habitació amb cara de son.
El viatge no va ser llarg, va baixar del tren i amb el plànol a la mà li va ser fàcil trobar l’oficina de la Rambla de Catalunya.
De fora estant mirava l’edifici sense decidir-se a entrar. A la part central tenia dues plantes mentre que a un extrem s’hi aixecava un altre edifici de vuit o deu alçades i d’estètica dubtosa. Aquest era tot de finestres, l’altre, el baix, tenia una bona part de formigó, gravat als extrems mentre que a la part més amplia, la que feia xamfrà hi destacaven unes grans lletres anunciant el banc.
Costat per costat hi havia una església.
«Més d’un humorista deu haver utilitzat aquesta proximitat geogràfica entre el diner i la religió per bastir algun acudit» va pensar en John amb un somriure sorneguer.
Finalment va entrar.
Amb el cor una mica encongit, va demanar accedir a la seva caixa de seguretat. Un amable empleat li va demanar la identificació i el va portar al soterrani de l’edifici on van introduir les claus al pany i ben aviat va tenir accés a una capsa metàl·lica.
En John estava sol a una habitació blanca amb llum zenital, amb la mà sobre la tapa sense atrevir-se a obrir-la. Notava una opressió al pit i el cap li rodava una mica. Obrir la tapa seria retrobar el seu passat? Conèixer la persona que havia estat? No tenia clar si volia saber-ho.
Tenia una dona esperant-lo? O potser tenia un altra parella?
El va decidir la possibilitat de que existís un fill.
Creia estar enamorat de la Maria. N’estava convençut, però també estava convençut que la seva relació no seria estable ni definitiva fins que tots dos compartissin el passat.
Amb ma tremolosa va aixecar la tapa i es van materialitzar alguns dels seus malsons.

Capítol 9

A dins de la caixa hi havia dos passaports, carnets de conduir, 5000 dòlars, 50.000 euros i 5000 lliures esterlines. Ho va recollir tot, ràpidament, amb neguit, tement que entrés algú i veiés els objectes. Ho va introduir a la bossa del portàtil. Se sentia com un lladre. Li semblava estar apoderant-se d’objectes aliens. Va sortir del banc amb més interrogants dels que tenia quan hi havia entrat.
Va seure a un banc del passeig i amb prevenció, va treure un dels passaports i el carnet. La fotografia era la seva, sense cap dubte, més jove però era ell. També la de l’altre passaport. Els noms variaven. En un tenia la nacionalitat mexicana i el seu nom era Juan Suárez. L’altre era Canadenc a nom de Jaques Saman. Va comprovar que encara estaven vigents.
En John estava estupefacte. Havia començat el dia sense un passat, però amb una identitat i ara seguia sense passat, però amb tres identitats per escollir. A més hi havia els diners. Què era ell? Un delinqüent? O potser un agent secret. No hi veia cap altra alternativa.
Eren quarts de dotze i havia quedat a la una amb el Consul.
Va tancar la bossa i va començar a vagarejar pel Passeig de Gràcia. Van estar a punt d’atropellar-lo quan va passar un semàfor en vermell. El garbuix que tenia al cap no parava de turmentar-lo. Quina era la seva historia? I, sobretot, què li diria a la Maria? Li explicaria? Quina seria la seva reacció?
No era capaç d’avaluar-ne les conseqüències d’una manera objectiva. Tampoc no sabia què dir al Consul. Ara li semblava una mala idea haver quedat amb ell abans de conèixer el contingut de la caixa.
Sense haver vist cap dels edificis destacats a la guia que havia preparat per anar a Barcelona, va fer cap al Liceu. Quan va arribar hi havia un home ben vestit que baixava d’un cotxe negre amb matrícula del cos consular.
—Senyor Consul, sóc en John Smith —Li va costar pronunciar el seu nom.
Esperava no crear cap dubte en el seu interlocutor. Per això quasi no el va sentir quan li va dir:
—Encantat de conèixer-lo senyor Smith. He revisat l’expedient, he vist tot el procés i si li he de ser franc, estic sorprès de veure’l tan bé. Però entrem i seguirem a taula.
—Perdoni, ah, si, si estic bé, gràcies.
El diàleg és desenvolupava en anglès. El porter, sigui per desconeixement de l’idioma o per discreció, els va fer entrar i els dirigí a un ascensor sense badar boca.
Semblava que haguessin retrocedit en el temps. El mobiliari, l’ascensor, l’ambient, eren més del segle XIX que del XXI i això va permetre que el Consul obrís conversa.
—Estem en un lloc ben especial, senyor Smith. En diuen Cercle del Liceu. El Liceu és el teatre de l’opera de Barcelona i té una llarga historia. El va construir la burgesia catalana cap a l’any 1850. Ha patit atemptats i incendis, el darrer no fa pas gaire. Però aquesta gent són una mica estranys i el van tornar a construir tal i com era.
Van sortir de l’ascensor.
—Si després tenim temps li ensenyaré, perquè és interessant. Doncs bé aquesta burgesia promotora es va preparar aquest espai exclusiu que en diuen «el Cercle» on només hi poden entrar els socis. Ah! i les dones no en podien ser de sòcies. Ara ho han canviat. Em van dir que no va ser fàcil.
Tot parlant el va fer entrar en un recinte relativament petit amb una llum tènue on hi havia unes extraordinàries pintures.
—Aquests quadres són d’un pintor que, encara que poc conegut a nivell internacional, té gran qualitat. Es deia Ramon Cases i també hi ha pintures seves a Sitges i a altres museus i col·leccions.
En John no era un entès en pintura, però tenia desenvolupat el sentit estètic i sigui per l’excel·lència de les obres o pel muntatge va quedar gratament impressionat de l’espai i es va prometre parlar-ne amb la Tica i buscar la manera de que hi pogués entrar, cas de que no el conegués, tot i que seria cosa estranya donada la forma en la que es movia en Marc i els molts ambients que freqüentava.
Ja asseguts a taula i després d’encomanar el dinar, el Consul va pregunta.
—Com van les coses? Hi ha alguna novetat? Què puc fer per vostè.
—He de dir-li que estic igual que quan vaig sortir de l’hospital. L’he trucat per a saber quines són les gestions que es van fer i el resultat que van donar més enllà del que em van explicar quan van visitar-me a l’hospital —va dir en John mentre contemplava aquell ambient un xic decadent.
—Segons he vist a l’expedient, ens varem adreçar a la policia de Baltimore i els hi varem demanar que parlessin amb la seva família a l’adreça que constava al passaport. Ens van contestar dient que en aquella adreça no hi vivia ningú amb el seu nom. Però tot això ja ho sap.
Els dits del Consul feien un moviment persistent sobre la taula que semblava contradir el seu caràcter pausat i diplomàtic.
—També varem fer indagacions per si hi havia hagut alguna denuncia per desaparició, però encara que, la veritat, el seu nom és molt corrent, no es va trobar ningú de les seves característiques. A partir d’aquí tot va quedar en suspens a l’espera de si vostè es moria, ja em perdonarà, o si es recuperava i ens podia ajudar a connectar amb algú de la seva família i així estem. L’únic que li puc suggerir és que podríem renovar el passaport i que hi consti la residència actual, encara que hauríem de demanar a les autoritats d’aquí que li donin un permís permanent.
A en John li rondava pel cap una possibilitat que fins aleshores, no s’havia atrevit a plantejar. Amb veu indecisa va preguntar:
—Han buscat el meu nom entre els delinqüents fugats d’alguna presó?
La resposta del Consul no el va sorprendre, però li va aportar una certa tranquil·litat.
—Evidentment, senyor Smith. Al veure que l’adreça no corresponia a la que assenyalava el passaport i que el nom era tan comú, va ser de les primeres coses que vam comprovar.
A partir d’aquell moment, en John va respirar una mica més tranquil i va permetre que la conversa seguís camins més planers.
Acabat el dinar van fer una visita ràpida al teatre, que va sorprendre agradablement a en John. Desprès de la passejada, i amb les frases de rigor es van acomiadar amb el compromís de tornar-se a veure i arreglar el tema de la renovació del passaport.
Tot tornant de Barcelona, va trucar a la Maria i van quedar que es trobarien a la platja per anar a fer un tomb.
El vent bufava amb una certa intensitat, cosa no massa freqüent a Sitges. El cel grisós i emboirat lligava amb l’estat anímic d’en John. El mar, possessiu s’havia menjat la sorra i les onades arribaven fins el mur del passeig.
Quan la Maria el va veure ja va intuir que havia passat alguna cosa, però va preferir esperar a que ell li ho expliqués.
—I had lunch with the Consul. He dinat amb el Consul, però no m’ha aclarit res, de fet ja m’ho pensava i tu m’ho havies avisat, però mai no se sap. Com a mínim ha servit per parlar d’arreglar els papers.
En John va caminar inquiet i la Maria el va seguir, deixant que les paraules sortissin al seu ritme durant una estona.
—Hem dinat al teatre de l’òpera de Barcelona. Un dia hi hem d’anar i també hi portarem la Tica. Hi ha unes pintures d’un tal Cases que li encantaran, i també podríem anar a veure alguna òpera, que et sembla?
Ella se’l mirava amb expectació i finalment en John li va dir:
—Ja se de on era una de les claus que varem trobar. Era d’una caixa de seguretat d’un banc de Barcelona. L’ he obert. Shit, merda. Hi he trobat diners, masses diners per ser una cosa normal i, a més, dos passaports diferents amb una foto meva, de manera que, amb el que ja tinc, són tres pel què, com a mínim n’hi ha dos que són falsos.
La mirada fugissera de John es va centrar en els ulls de la Maria.
—I can’t stand it anymore. No puc aguantar més i t’ho he de dir. No sé qui soc i tu tampoc ho saps, potser estàs ajudant i convivint amb un assassí. Què vols que faci?
La Maria se’l va mirar llargament.
—Vull que facis el que vulguis. No sé qui eret, però sé qui ets. Una de les millors persones que conec. Si el que has dit era pel tema de la casa, no hi donis més voltes. Jo vull que et quedis. Em sembla que em seria difícil viure sense tu, i a no ser que decideixis marxar, et vull tenir amb mi.
En John li va agafar la ma amb gest possessiu i van marxar en silenci en direcció al port. Van seguir una bona estona sense parlar. Van seure en un banc tot mirant el mar. Hi havia tràngol. Les onades s’esberlaven contra les roques. El vent els duia petites gotes que els humitejaven la cara. La boira convertia l’horitzó en una conjectura. Finalment, en John va tornar a parlar.
—Jo tampoc no vull marxar. No em veig com a delinqüent. A partir de les poques dades que tinc, seguiré intentant recuperar el passat i en tot moment estaré disposat a fer el que més et convingui.
L’hauria volgut abraçar i mossegar-li els llavis, li hauria volgut dir que l’estimava, però no es va atrevir temorós de la seva reacció.
Van tornar a casa a poc a poc.

                         *              *              *

La vida continuava. El calendari festiu de Sitges anava complint les previsions. No feia pas gaire que s’havien acabat les festes nadalenques quan John va començar a apreciar un cert neguit entre la gent jove i la no tan jove.
Un dels llocs als que anava amb certa freqüència era a «El Retiro», una societat més que centenària que estava a prop de casa i que era on l’Enric i la seva penya es refugiaven a fer la tertúlia quan plovia o feia massa fred per trobar-se a baix a mar.
Va comentar els nervis que apreciava en la gent i se’l van mirar com si baixés d’Arbeca.
—Noi però tu on et penses que vius?
—S’acosta el Carnaval i això és festa gran —li van dir de forma coral. Tots hi van posar cullerada i tots s’estranyaven que hi hagués algun analfabet que no fos conscient de la festa que estava a tocar.
Sabia que a New Orleans ho celebraven a l’engròs i que a Brasil era quasi una festa nacional. A Europa li sonaven els carnavals de Venècia, però a Sitges?
En Marc i la Tica també s’havien deixat abduir per les disfresses, però aquell any, i en honor seu, no anirien a la Rua i els convidaven a ell, a la Maria a l’Enric i a la Toni a sopar casa seva i veure la desfilada des del balcó. Vivien al Cap de la Vila i semblava que era allà on les diferents comparses lluïen els millors quadres escènics.
El dijous, complint un ritus pagà, ja havien anat a sopar a casa d’ells. Era dijous gras i havien de menjar «xató», una menja tradicional que és una mena d’amanida d’escarola amb bacallà esqueixat, olives, seitons i, sobretot, una salsa especial, que és la que dona nom al plat i que és un secret familiar que és va transmetent de pares a fills.
—Hi ha competència entre els «mestres xatonaires» i cada any fan concursos i trien els millors —va explicar en Marc.
Sigui com sigui, en Marc havia heretat la recepta familiar i ell mateix es considerava com un dels que podien optar al títol. Certament, pel paladar d’en John era un sabor nou i intens que, potser pel picant, li recordava sensacions.
En Jar remenava la cua esperant la seva ració. Aquell gos semblava una mena de trituradora de menjar. No tenia cap mena de mania en quan al tipus d’aliment, pel que havia vist fins aleshores, dolç o salat, carn o formatge, embotits o pinso, tot era ben rebut. Avui comprovava que inclús l’amanida i el bacallà formaven part del seu seu repertori alimentari.
Van seguir amb un pastís de truites i de postres coca de llardons, tot plegat regat per un vi de la terra, negre i consistent.
En John estava encuriosit i va fer consultes a Internet sobre els orígens i l’evolució d’aquesta menja. Amb tota probabilitat havia començat sent un menjar d’hivern, que apreciaven especialment els pescadors, doncs es podia prendre fred. Com que era picant escalfava i, a més, s’hi podien barrejar els diferents aliments que tinguessin a mà.
Ara tots els pobles de les comarques veïnes es disputaven el mèrit de ser-ne els precursors. Semblava però, que Sitges partia amb certa avantatge en la cursa, doncs en un setmanari de finals del segle XIX explicava com Santiago Rusiñol quan va anar a sopar a casa d’uns amics i la mestressa va sortir amb una safata on hi sobresortia l’amanida va exclamar ple d’entusiasme i encara motivat per un recent viatge a París, «que bel chateau» i el «chateau» catalanitzat va quedar pels segles dels segles com a «xató».
Això havia sigut el dijous però, pel que semblava, diumenge era el gran dia.
La Tica i en Marc els esperaven amb un discret antifaç i una copa de cava. Els hi havia costat arribar a casa seva, hi havia una gentada i, a mes, la policia havia posat tanques protectores per tal que la rua pogués fer el seu recorregut sense incidents. La Toni s’havia disculpat, l’Enric ja havia arribat.
La música els va posar en alerta. Del balcó estan, es veia com una primera carrossa s’acostava amb el rei Carnestoltes i el seu seguici de desenes de persones. Allí, davant d’ells, van executar una mena de quadre de ball.
La musica, massa alta i l’aldarull constant estaven neguitejant al Jar que no parava de bordar. No hi va haver més remei que confinar-lo a la terrassa interior. Els hi van explicar que això passava quatre vegades l’any, per Carnaval, Sant Joan, i a les dues festes majors, la gran i la petita, és a dir per Sant Bartomeu i per Santa Tecla. Els petards als que tan aficionats estaven els sitgetans li produïen un estat d’excitació extraordinari.
I al darrere seguien i seguien les carrosses, les comparses i les seves escenografies.
La Maria ja ho havia vist en anys anteriors. Per en John era una novetat, encara més, quan descobria, a través del maquillatge, la cara d’algun conegut. Plomes i lluentons competien per a fer mes cridanera la disfressa.
La transformació era extraordinària. Que passava? Com canviava tant la gent? Aquest no era el veí elegant i encorbatat que trobava molts dies al sortir de casa? I aquesta, l’advocada que treballava en un bufet de renom? Oh! i el President de l’entitat, una persona afable i entenimentada, ara abillat amb una americana verda remenant les cireres! Tots plegats saltaven i ballaven com si fos el més normal del món.
Va anar a fer una visita al Jar i li va portar un parell de llaminadures que van ser rebudes amb extraordinàries mostres d’afecte.
A l’incorporar-se al grup d’espectadors, a en John li va venir al cap una expressió que, amb freqüència feia servir en Marc, tot parafrasejant l’Asterix «Sont fous c’ests romains». La Tica li va dir que estaven tocats per la màgia del Carnaval.
A una comparsa en seguia un altra; a les carrosses del Retiro van seguir les del Prado, l’altra societat centenària que marcava el ritme del Carnaval. Quan va acabar la desfilada varen anar a passejar per alguns carrers d’ambient gai, mentre l’Enric marxava cap a casa seva.
Ho havia notat, a Sitges hi havia molts gais, sobretot en cap de setmana. La Maria i també en Marc i la Tica, li havien explicat que la vila, de sempre, havia estat considerada com un lloc amable i permissiu i que el col·lectiu gai s’hi sentia, no únicament tolerat, sinó ben acollit i per això n’hi havia que hi havien fixat la residència permanent i altres s’hi aplegaven en cap de setmana.
Però Carnaval era un altra cosa. Era el seu dia, estaven eufòrics i desmarxats.
La Maria li explicava que avui havia fet un pas més per entendre la complexitat d’aquell poble. Formal en determinats aspectes, orgullós de les seves manifestacions culturals i també disposat a trencar convencions.
Van anar tard a dormir, pels que vivien al Cap de la Vila era indiferent. La xerinola no acabaria fins les quatre o les cinc de la matinada i ells els van acompanyar. Anant cap a casa encara li ressonaven a la oïda les músiques alegres i veia les noies lluint la seva esplendorosa bellesa i alegria.
Havien parlat dels carnavals que es celebraven al mon. En Marc i la Tica coneixien el de Venècia. La Maria únicament el de Sitges. Ell no sabia quins podia haver conegut. Van parlar de Nova Orleans i de Rio. S’imaginava a si mateix anant-t’hi amb la Maria. S’imagina a tots dos abraçats, ballant amb els ritmes caribenys. S’imaginava a tots dos estirant-se voluptuosament a les platges de Copacabana. I la veia al llit obrint els braços en muda invitació.

Capítol 10

En John va decidir que si pretenia que la seva relació avancés, la prioritat era resoldre les incògnites que hi havia a la vida de la Maria. Aquell parèntesis provocat per les festes del Carnaval encara l’esperonava més en la seva determinació.
L’endemà, quan la va acompanyar a l’hospital com feia sovint, va anar al bar de la primera planta. Sabia que la Toni hi passava abans de marxar cap a casa. Mentre la veia entrar, l’anava observant. Els cabells negres i curts emmarcaven una cara ovalada de faccions regulars on hi destacaven els ulls també negres. Figura elegant i atractiva, un xic inquietant. Potser hi ajudaven els texans ajustats i, sobretot, la samarreta negra amb unes lletres vermelles que deien «Women Power».
—Hola Toni, seu una estona —va dir dir fent un gest d’invitació.
Van parlar de trivialitats fins que es va decidir a entrar en materia.
—I don’t know how to begin… No sé com començar. Espero que no posis en dubte que si et parlo de la Maria és amb la millor intenció. Crec que necessito saber més coses del seu passat. En sé algunes i n’intueixo d’altres, però no tinc la pel·lícula complerta i et demano ajuda.
La Toni tenia el telèfon a la mà i l’anava observant de forma intermitent.
—No dubto de la teva sinceritat —va dir la Toni— i, encara que el que jo sé també és parcial. M’ha dit algunes coses, altres les ha insinuat i altres me les invento. Però abans deixa’m dir-te que espero que no permetis que ella arribi a sospitar, en cap moment, que hem estat parlant. Si se n’assabentés, no sé com reaccionaria i la seva amistat m’importa i molt.
La Toni va mirar llargament per la finestra.
—Lloc de naixement Rússia, un poble agrícola prop de Sant Petersburg. Orfe de pare de molt joveneta. La seva mare treballava de pagesa. Filla única, va anar a l’escola del poble on hi va destacar. Amb molts sacrificis i una beca va a estudiar infermeria a Sant Petersburg. Coneix un noi, se’n mig enamora. La convenç per a que vagi una temporada a Espanya a guanyar diners i després es podran establir pel seu compte.
Va sonar l’avís de recepció d’un missatge. La Toni hi va fer una ullada al telèfon i va seguir parlant.
— Li diu que té coneguts a Espanya, que li aconseguiran feina molt ben pagada, d’hostessa i traductora. Quan arriba a Espanya, la prostitueixen, intenta escapar i la delaten. La maltracten molt, molt, més enllà del que puguis pensar. Li disparen un tret i la donen per morta —La cara crispada de la Toni permetia albirar com n’estava d’afectada—. Abandonen el cos prop d’aquí, la troba un gos que havien portat a passejar i avisen a la policia. La resta ja la saps més o menys. La denuncia que va fer no va prosperar, no ha aconseguit saber el per què. Únicament que li van donar una nova identitat i permisos de residència i treball.
A mesura que el relat avançava, en John s’anava quedant trasmudat, estava blanc però serè.
Havia apuntant el que li deia la Toni. No l’havia interromput en cap moment, però després de revisar el que havia escrit va dir:
—I need…. Necessito les dates, encara que siguin aproximades i noms, tens noms?
—No sé perquè ho vaig fer, però em vaig apuntar al meu diari alguna de les coses que em va dir. Te les enviaré per e-mail.
El to d’avís del telefon de la Toni va tornar a sonar.
—Disculpa, però he de marxar.
Aquell mateix vespre en John va rebre un correu que deia:
» Les dades que tinc són: arribada a Espanya primavera o estiu de 1999. Ingrés a l’hospital octubre de 1999. Lloc on la van prostituir: a la costa del Sol, per Marbella, Torremolinos o similar. Els noms que recordava són Petrov, Iván i un policia que la va trair, probablement inspector, a qui anomenaven El Pistolas.
Aquest matí m’he oblidat de dir-te que una treballadora social de Sitges la va visitar i ajudar quan s’estava a l’hospital i després la va seguir ajudant per instal·lar-se i trobar feina. Podria ser que ella tingui alguna dada més. No sé com es diu.
Per acabar i amb estricta confiança et faré una confidència. Tinc una relació molt especial amb Pepa Rodríguez, la Cap dels Mossos de Sitges. Crec que hi has parlat alguna vegada. No se si te’n recordes, però et vam venir a veure quan encara estaves mig adormit a l’hospital i em sembla que hi vas tornar a parlar mesos després. Li diré que, probablement aniràs a visitar-la. Si ho fas i pot, estic segura de que t’ajudarà».
Les dades aportades per la Toni confirmaven el que ja sabia i, sobretot, el patiment de la Maria. S’hi sentia més a prop, notava físicament, que tot el mal que li havien fet a ella, també li havien fet a ell. Ara John tenia una fita clara, en primer lloc esbrinaria a fons tot el que havia passat. Després buscaria la manera de que els responsables fossin castigats. «Sense eufemismes», es va dir, «buscaria venjança.». Sentia que tenia un objectiu i que, potser aquest objectiu l’aproparia a allò que més estimava.

                         *               *               *

Ara anava a Barcelona de tant en tant. A la Maria li feia gràcia, perquè també compartia l’afició d’en John per conèixer més i millor el poble on vivien, la capital del país i àdhuc el territori. Havien fet excursions pel sorprenent massís del Garraf, havien visitat les vinyes del Penedès i havien tastat vins i caves en bodegues modernistes. Els dies en que lliurava anaven a llocs prèviament explorats per en John que fruïa amb la seva sorpresa i interès per les noves descobertes i per això no es va sorprendre quan li va dir que passaria el dia a Barcelona.
Aquest viatge no era per visitar obres de Gaudí ni per perdre’s per racons amagats del barri gòtic, ara es tractava d’un altra cosa. En John havia navegat, sense èxit, buscant la notícia sobre l’aparició d’un cos moribund a la tardor de 1999. Ara volia comprovar-ho a les hemeroteques dels diaris per si se li havia escapat, o per si era una notícia massa petita per haver-la trobat per Internet. Suposava que en una biblioteca ho podria consultar, però va preferir anar a la seu dels dos diaris de més difusió a Catalunya.
Com que no tenia pressa va anar a peu des de l’estació fins al edifici on estava «el Periòdic» on, després d’acreditar-se, el van portar a una sala i li van permetre consultar les edicions del diaris dels mesos de octubre i novembre de 1999. No hi va trobar res. El mateix resultat a La Vanguardia. Va tornar a casa amb la mateixa informació que tenia al matí.

                           *           *          *

Havia parlat amb la comissària Pepa Rodríguez en un parell d’ocasions i hi havia hagut bona entesa, «feeling» en deien al seu país. Per altra banda, la confidència de la Toni li podia permetre plantejar la qüestió d’una manera més personal. Feia un parell de dies que ho sospesava i finalment es va decidir.
Tan bon punt la Maria va anar a dormir va marxar cap a les dependències dels Mossos. Li van dir que la Comissària havia sortit i que no tornaria fins a les 12:30.
Es va dirigir cap al centre, va comprar el diari i va entrar al Retiro. A aquella hora s’hi estava tranquil, més que no pas a les tardes en les que el soroll de fitxes de dominó o les exclamacions dels jugadors trencaven el silenci.
Mentre llegia, va veure entrar a un veí de l’escala que després d’una lleu vacil·lació es dirigí a la seva taula. Per molta gent, en John encara representava un «element d’aventura». L’americà ben plantat que havia oblidat el seu passat i vivia amb la ucraïnesa, una de les dones més atractives del poble.

—En vols un altre? —va preguntar el veí assenyalant la tassa de cafè que en John acabava de prendre.
—No gràcies Felip, ja en tinc prou. Vols seure?
En Felip no es va fer pregar.
—Com van les coses? Ja comences a recordar?
Per uns instants en John va estar a punt d’engegar-lo a dida. Qui l’autoritzava a envair la seva intimitat? No s’acostumava a ser objecte de la curiositat de la gent, però, sobretot, no s’acostumava a que l’interroguessin directament. Però va pensar que, probablement, no hi havia mala fe. Que tot plegat era un misteri i que ell mateix era un interrogant i que hi havia una certa normalitat en que la gent que, més o menys el coneixia es fessin preguntes i sentissin curiositat. La Maria i, sobretot en Marc li havien explicat que entre algunes de les característiques de la societat sitgetana hi havia una mena de xafarderia congènita, que per altra banda, era extensiva a totes poblacions d’una mida similar.
Es va mossegar la llengua i va respondre amb amabilitat. Van iniciar una conversa intranscendent. Primer, com no, sobre el temps i després va anar derivant cap a temes relacionats amb la crisis i amb la política econòmica de la Unió Europea i dels Estats Units.
En John se sentia bastant segur parlant del sistema econòmic i polític del seu país, no tant de la situació dels darrers anys però si de les circumstàncies que li havien portat. Part del que deia ho havia llegit als diaris, però era conscient que altres coses eren de collita pròpia, que provenien de la seva memòria.
Emocionat es va excusar i va enfilar carrer Àngel Vidal. S’esforçava en obrir una escletxa que anés més enllà de la política o de l’economia i no ho aconseguia. Imatges sobreposades que s’esvaïen sense deixar empremta. Quan va mirar el rellotge, va retornar a la realitat i es va dirigir a la comissaria a bon pas.
La Inspectora o la Comissària, no ho tenia clar, ja havia arribat i el va rebre immediatament.
—Senyor Smith, me n’alegro de tornar-lo a saludar. I què, ja sap més coses? —va preguntar-li mentre li feia una encaixada decidida.
—Ho sento Comissària o, he de dir Inspectora?
—Comissària.
—Doncs miri Comissària em temo que no podré afegir res al meu expedient més enllà del que ja sap. Els metges diuen que no hi veuen motius físics per l’amnèsia i en Marc Soler, crec que el coneix, el psiquiatra, el marit de la Tica, creu que un dia ho aconseguiré. Si més no, pensa que, en algun moment s’obrirà una escletxa i que, a partir d’ella els records brollaran amb normalitat. De moment no he trobat l’escletxa.
Quan la va conèixer no estava en condicions de parar-hi atenció. Prou feina tenia en captar imatges i sons. Ara comprovava que la mirada de la Comissària era amable i comprensiva. Devia rondar la quarantena, tenia el cabell ros agafat en un monyet, les celles perfilades i un xic punxegudes, els ulls eren clars i incisius. No portava l’uniforme encara que el vestit jaqueta estil sastre li donava un to seriós i formal. En John es va imaginar que arribava d’algun acte de representació, però no va considerar que li convingués obrir un tema lateral i que era millor concentrar-se en la qüestió que l’havia portat allí.
Al mateix temps va pensar en fer una insinuació per a saber si la Toni havia complert i li havia parlat de la seva visita.
—Li seré franc. Avui m’he permès venir, no per parlar de mi sinó de la Maria, l’amiga de la Toni.
La Comissària no va poder evitar un cert sobresalt i se’l va quedar mirant fixament.
—Em sembla absurd que seguim amb aquest to tan formal i protocol·lari, de manera que si no et sap greu passaré al tuteig, John. La Toni em va dir que t’havia explicat la nostra relació. La portem amb discreció. Ben mirat no sé perquè ho fem. Suposo que encara tenim por de les prevencions i que un dia o un altre haurem de fer el pas. Ara per ara, es així. També em va dir que vindries per parlar de la Maria.
En John es va sentir alleujat al veure que la Comissària estava al corrent del que li pensava demanar.
—Doncs sí, Pepa, necessito saber més coses del que li va passar a la Maria. No estic segur de fins a quin punt coneixes les circumstàncies per les que va arribar a Sitges. Sé que ha passat moments molt difícils i suposo que saps o t’imagines com m’ha ajudat a mi. Ara voldria ser jo qui l’ajudés, però per a fer-ho, necessito conéixer més. Hi ha molts blancs en la seva historia i et vinc a demanar que m’ajudis a omplir-los.
L’interès de la Pepa Rodríguez es traslluïa en el seu rostre.
—No et puc ajudar gaire. Em sap greu. De fet hi ha protocols lligats a la professió que no m’ho permetrien. Però més enllà dels protocols, tampoc tinc dades. El tema és antic, d’abans que els Mossos tinguéssim presència a Sitges, però com que la Toni em va dir que vindries a parlar-ne, he fet gestions a la Guàrdia Civil de Vilanova. Les diligències que es van fer quan van trobar a la Maria, les van portar des de Sitges, però, quan van clausurar la caserna, els arxius els van guardar a Vilanova.
La Comissària no podia evitar un cert gest d’incomoditat mentre parlava. En John va assentir pensatiu. No coneixia la història de la implantació dels mossos a Catalunya.
—Reconec que la resposta que em van donar és una mica estranya o inquietant, si ho prefereixes. M’han aconsellat que deixés de remenar aquest tema i que el millor que pot fer la Maria és oblidar-lo. Que pel mig hi ha qüestions relacionades amb drogues, prostitució i màfies, i que aquestes coses s’han de deixar en mans de professionals. Com si no ho fóssim de professionals, nosaltres —va rondinar—. I que el millor que podem fer per a ajudar-la, és aconsellar-li que procuri ser feliç i que, enlloc de mirar enrere, miri endavant.
La Pepa pensava, com tothom, que eren parella. Ella no podia ser conscient de l’angoixa recurrent de la Maria, de com moltes nits es despertava cridant mentre la suor li amarava el cos i com responia amb evasives quan en John intentava consolar-la amb alguna carícia escadussera que ella acceptava amb tensió. Ella no podia saber el rebuig de la Maria envers els homes i envers el sexe.
Davant l’expressió decebuda d’en John, la Pepa li va comentar que potser podria parlar amb la funcionària de l’Ajuntament que havia ajudat a la Maria, ja que durant la conversa amb la Guàrdia Civil havia entès que aquella persona havia intervingut força en la seva integració. En John no la coneixia, però recordava que Maria havia parlat amb afecte d’una professional del municipi i de com l’havia ajudat a tornar a integrar-se a la vida i a la societat.

Capítol 11

L’endemà va anar a l’OAC, la oficina municipal d’atenció a la ciutadania. No quedava lluny de casa. Era un espai ample i lluminós.
—Disculpi la pregunta, sé que és una mica estranya, però estic interessat en saber qui era la treballadora social a la tardor de 1999 a Sitges. Em sembla que m’estic referint a una tal Vinyet… Però voldria comprovar que era la responsable l’any 1999 ja que va atendre una amiga molt propera quan va arribar malferida i sense conèixer l’idioma i realment estic obligat a agrair-li.
La funcionaria, de cara afable i to amable li va dir:
—Home no és una petició freqüent. Així i tot, no hi ha cap problema. Si es pot esperar un xic, faré la consulta.
Pocs minuts després el va cridar i li va dir:
—Amb tota probabilitat era la Vinyet Gómez. No era la responsable del departament, però la Vinyet és la que cridaven i encara criden quan s’ha d’atendre algú que parla en anglès. Precisament ara està rebent visites, si s’hi vol acostar està aquí a prop —li va dir, i desprès li va donar l’adreça i les indicacions per a arribar-hi.
Agraint la informació, va anar a veure a la Vinyet. En aquell nom hi notava una sonoritat especial, però no sabia a què atribuir-ho.
Va haver d’esperar una llarga estona. L’espai no era tan generós com l’anterior. Quatre cadires grises, un ficus esgrogueït i el mostrador eren tot el mobiliari i a les parets únicament hi havia un parell de cartells que trencaven la monotonia. Finalment el va rebre.
—M’han trucat de l’OAC i m’han dit que vindria vostè per parlar de la Maria. Per què és de la Maria, oi, de qui vol parlar?
En John es va sorprendre de la seva intuïció. i així ho va comentar.
—Home, no he atès tantes noies malferides… I a més ens hem saludat algun cop pel carrer.
En John va assentir. Ara que ho deia, li sonava aquella dona. Prima i més aviat baixeta, la seva encaixada la definia com enèrgica i inclús nerviosa. Va entrar en el tema de forma directa.
—Què vol saber i per què? Tot plegat va passar fa molts anys i em sembla que ella ja ho ha superat. No s’ha de remoure. No en sortirà res de bo.
Mentre esperava, en John havia sospesat la tàctica a emprar per recavar informació sense despertar suspicàcies. Una vegada coneguda la Vinyet, va creure que la sinceritat seria la única possibilitat d’obtenir una certa complicitat.
La freda expressió inicial de la treballadora social es va anar humanitzant, fins i tot amorosint a mesura que en John desgranava la seva pròpia historia i la relació que tenia amb la Maria. Els ulls de la Vinyet s’ompliren d’empatia quan en John va començar a descriure els malsons i les crisis de la Maria.
Al cap d’una estona de deixar-lo parlar, la Vinyet li va explicar la confidencialitat de les seves actuacions i mentre ho feia es va aixecar, va agafar una carpeta i la va deixar sobra la taula. A la coberta hi posava Maria Kustova- Irina Krasnov. Va dir que necessitava sortir un moment, i que tornaria en pocs minuts.
En John no va perdre el temps. Amb L’IPAD va fotografiar els folis que hi havia a la carpeta i va tornar a seure.
—Be, senyor Smith, crec que no li puc explicar gran cosa més. Si tingués algun problema, ja sap on trobar-me. Pel que pugui fer per la Maria, estic a la seva disposició.
Les paraules fredes i asèptiques no corresponien al somriure còmplice i amable de la Vinyet.
—Senyora Gómez ha estat un plaer. Les seves paraules m’ajuden molt —exclamà en John mentre obria la porta.
Va anar cap a casa amb ganes de mirar les fotografies amb calma.

                          *          *          *

De la taula estant sentia la presencia de Maria. Atent a la possibilitat de que es despertés, va engegar L’IPAD i va començar a repassar les notes reproduïdes.
L’inici era prou explícit:

«NOTES SOBRE EL QUE RECORDO DE L’EXPEDIENT D’IRINA KRASNOV.

16/X/1999
Un gos que havien tret a passejar, troba el cos d’una dona entre unes mates a la zona d’entrada de la urbanització Quint Mar. El propietari de l’animal, alarmat pels lladrucs s’hi va acostar i va veure el cos d’una dona que semblava morta. Va avisar a la policia.
Quan va arribar la Guàrdia Civil van comprovar que hi havia un alé de vida i van cridar a l’ambulància que la va portar als Camils i allí la van operar a vida o mort. Van aconseguir salvar-la.
Uns dies més tard va declarar des del mateix hospital. Parlava rus i es defensava en anglès.
El jutjat de Vilanova va declarar el sumari secret i va dir a la Guàrdia Civil que ja que el cos s’havia trobat al terme municipal de Sitges demanessin a l’Ajuntament que ajudessin a atendre les necessitats d’aquella dona.
La vaig visitar a l’hospital.
La Guàrdia Civil em va deixar llegir la declaració que havia fet la persona ferida però no me la va donar.
Resum del que recordo de la declaració:
Edat: 20 anys
Nom: Irina Krasnov
Lloc de naixement: Ulyanovka, un poble rural prop de Sant Petersburg
Arribada a Espanya: Juliol 1999
Motiu del viatge: Treballar de relacions publiques.
Motiu de l’agressió: A la seva arribada la van prostituir. Va intentar escapar. Un client la va denunciar i la van capturar. Van decidir matar-la com a escarment per la resta de les noies que tenien segrestades per prostituir-les.
Nom de l’establiment on la feien treballar: El Palacio del Placer.
Ubicació de l’establiment: No n’està segura, però pels volts de Marbella.
Nom dels responsables de l’agressió: Parla d’un tal Petrov i d’un tal Ivan. També d’un policia que anomenaven El Pistolas i d’una persona a la que tots li reien les gràcies i que ella suposa que era algun funcionari important. Potser un jutge al que alguna vegada li havien dit Paco però no n’està segura.
Altres dones en la mateixa situació: Creu que unes 15
La Guàrdia Civil em demana que porti el tema amb discreció doncs el jutjat de Vilanova ha declarat el sumari secret. I que ells ja estan en contacte amb el jutjat de Marbella que són els que fan el seguiment del cas.

2/XI/1999
Primera visita. No vol parlar

15/XI/99
Segona visita. No vol parlar

20/XI/99
Tercera visita. Em saluda, però quan li esmento «El Palacio del Placer» se li contreu el rostre. Deixo el tema. Faig reflexions sobre la situació. Li pregunto què vol fer. Em diu que és infermera i que podria treballar al mateix hospital.

11/XII/99
De la Guàrdia Civil m’han dit que han declarat a Irina testimoni protegit i que li tramitaran els papers de la residència i també permís de treball i un canvi de nom.

7/I/2000
Ja té papers. Són provisionals. Tot plegat ha anat molt depresa. Ara és diu Maria. Maria Kustova. L’he vist un parell de vegades i estem fent una bona relació.

10/I/2000
Ha sortit de l’Hospital. Li he buscat allotjament a un pis compartit al Carrer Illa de Cuba. He parlat amb l’Administrador de Sant Camil i després d’un cert estira i afluixa ha acceptat que Maria entri a treballar com a estudiant en pràctiques, almenys mentre no tingui el títol convalidat. Podrà fer alguna menjada a l’hospital i li he trobat una petita ajuda econòmica.

21/II/2000
És espavilada. Ha començat a tramitar la convalidació del seu títol. Em sembla que serà complicat. L’embolic del canvi de noms no ajuda. Em diu que ha conegut a un tal Marc, que és metge i viu a Sitges i que li està donant un cop de mà.

3/III/2000
M’ha trucat per convidar-me a esmorzar. M’ha dit que està millor.

5/IV/2000
Ha vingut al despatx. Està contenta. Va aconseguir la convalidació, sembla que en un temps record. Als Camils li han fet un contracte i això li ha permès buscar una nova vivenda. Ha trobat un apartament al carrer Joan Maragall. Se l’haurà d’arreglar i pintar, però li han fet bones condicions i es pot permetre pagar el lloguer.

7/IV/2000
Parlo amb la Isabel, la treballadora social dels Camils. M’ha dit que s’ha adaptat bé. Que és bona professional i que és apreciada pels companys.

10/IV/2000
M’ha vingut a veure la Maria. Està amoïnada. L’han anat a veure uns agents que no havia vist mai. Li han dit que, pesar de les investigacions que han fet a Marbella no han trobat res incriminatori. Que realment ella no té cap prova del que va denunciar. Que si vol tirar endavant la denuncia posarà en perill el seu anonimat i potser la seva vida. Un d’ells li va dir «vive y deja vivir». Li han donat un dia per decidir. Si ho accepta tindrà els papers de manera definitiva i li donaran la nacionalitat espanyola. Està molt nerviosa i no sap què fer. Em demana consell i no sé què dir-li més enllà d’assegurar-li el suport que necessiti.

12/IV/2000
M’ha dit que ha acceptat.
Rebo una visita d’uns agents de paisà. Em donen les gràcies pel que hem fet per la Maria i em demanen que oblidem tot l’afer. Em diuen que he d’entregar tots els papers relacionats amb el cas. M’ensenyen un paper amb el membret dels jutjats de Vilanova. Com que no me’n refiava vaig sortir del despatx i vaig trucar als jutjats. Una secretaria que conec em va confirmar que el jutge Castillejos havia signat l’ordre. Li he dit que no ho entenia i em diu que el va sentir parlar amb un jutge de Marbella al que li deia Paco i que li sembla que ha sigut aquest el que ha demanat que tot quedi aturat, almenys de moment.
No tinc més remei que donar-los-hi. L’única cosa que m’he quedat és un rebut que els hi he fet signar: HE RECIBIDO DE LA SRA. VINYET GOMEZ EL EXPEDIENTE COMPLETO DE IRINA KRASNOV.
Quan marxen escric aquests papers amb tot el que recordo. Algunes dates o dades poden no ser exactes».

A mesura que anava llegint, en John s’anava encenent. Tot plegat semblava inversemblant, kafkià.
Intuïa la conxorxa entre jutjats i sospitava l’existència d’una teranyina de prostitució, policies i jutges. No coneixia la forma de funcionar de la policia ni de la justícia espanyoles, i va estar pensant en qui, d’entre les seves limitades amistats, el podia ajudar.
L’únic que li va venir al cap va ser el Marc. Quan li va demanar per buscar una estona per parlar, en Marc li va proposar d’anar a dinar un parell de dies més tard, però John estava massa impacient per esperar i va anar a veure’l a casa seva. Necessitava compartir les noticies i sobretot, la indignació. També pensava que en Marc li podia proposar algun camí que li permetés aprofundir en el que estava començant a planejar.
Des de que havia llegit els papers de la Vinyet, no parava de pensar en la injusticia que semblava que s’havia perpetrat i sentia una necessitat física de buscar reparació.
—Et vaig dir que necessitava saber més coses del passat de la Maria. He fet indagacions i tinc una mena d’expedient. Don’t Ask me how I got it, no em preguntis com l’he obtingut —La veu de John i el to que utilitzava denotava l’estat d’excitació en la que es trobava—. Ets la única persona que conec que està familiaritzat amb l’entorn i, a més, estic segur que no trairàs la meva confiança. Pensa que t’ho explico com a secret de confessió, secret metge pacient o com vulguis, però m’has de jurar que tot plegat queda entre nosaltres.
En Jar remenava la cua al costat de John esperant les seves carícies. Ell estava prou excitat per no para-hi esment.
—Voldria que et miressis aquests papers i que em donis la teva opinió o, si creus que ho hem de consultar amb algú, m’ajudis a fer-ho.
La lectura anava trasmudant el rostre d’en Marc.
—Per mi es un cas clar de corrupció. Si vols, podem parlar amb un amic que treballa a la Conselleria de Governació o amb algun periodista. Això no pot quedar així.
—De premsa res de res. Podria fer molt mal a la Maria.
—Tens raó.
Li bullien els peus. El Jar se li havia assegut a sobre, probablement com a mostra d’afecte i John no volia apartar-lo. La conversa es va anar allargant mentre proposaven i rebutjaven diferents camins a seguir. Finalment, en John va dir:
—Deixa’m que hi pensi i en tornem a parlar. Voldria fer algunes indagacions i seguir algunes pistes, però abans volia conèixer la teva opinió i ara ja la sé i tinc més clar què he de fer.

                          *         *          *

La web del Ministeri de Justícia no li va servir de gran cosa, ja que feia pocs anys que el departament s’havia informatitzat. Va buscar a d’altres adreces relacionades sense trobar res d’interessant. Tenia la sensació d’avançar lentament, amb excessiva lentitud.
Una vegada més, va requerir l’ajuda d’en Marc. El va adreçar a un amic de confiança que tenia un càrrec al Col·legi d’Advocats. A l’intentar localitzar-lo, es va trobar que estava a Bilbao per assumptes del seu despatx i que a continuació el viatge professional es transformaria en viatge de plaer doncs aquell any, precisament, era el 25 aniversari del seu casament i amb la seva dona empalmaven un creuer amb les vacances estiuenques i per tant, el que quedava de juny i part de juliol estaria inoperant. De tota manera, el va citar per a principis d’agost i li va dir que així estarien tranquils, que a l’agost, al Col·legi únicament hi serien ells dos.

                          *          *           *

La relació entre la Maria i en John es mantenia en l’ambigüitat. Feia temps que s’havien acabat els massatges i l’únic contacte físic que tenien era durant les estones de passeig en les que mantenien el costum d’anar agafats de la mà. En John era ben conscient de com la desitjava, sentia com l’embolcallava amb la seva presencia, la olor dels seus cabells, la seva ondulant i potser inconscient sensualitat i com la trobava a faltar quan marxava a treballar.
En Marc havia d’anar a un congrés de psiquiatria que es celebrava a Estocolm i la Tica va decidir acompanyar-lo i aprofitar el viatge per trobar-se amb el seu germà i nebots, als que feia temps que no veia. En funció de les bones relacions que s’havien establert entre en John i en Jar li havien proposat convertir-se en propietari adoptiu durant una setmana. Ara se li havien girat algunes obligacions suplementàries. Tres vegades al dia les necessitats fisiològiques del ca aconsellaven treure’l al carrer. No creava problemes addicionals. El seu caràcter tranquil també l’aplicava al ritme de la passejada. Únicament hi havia una excepció. Si en algun punt de l’horitzó s’albirava un gat, aquell caràcter afable es transmutava i en John s’havia d’esforçar per a mantenir-lo a ratlla.
Avui a l’arribar del passeig del capvespre i sentir soroll d’aigua al lavabo en Jar hi va entrar rabent i va obrir la porta. La Maria s’estava dutxant. Veure el seu cos nu va produir un calfred a en John, tenia sensacions noves. El foc es va fer brasa.

                          *          *          *

Al marxar, en Marc li havia comentat que li sabia greu deixar Sitges precisament aquella setmana. En John no n’havia fet cabal doncs, quan es tractava dels esdeveniments de Sitges, en Marc tenia tendència a sobrevalorar-los, però quan aquell vespre va anar a passejar al Jar, va observar amb sorpresa com a molts carrers del centre, s’hi aplegaven veïns, sobre tot joves i també d’altres que no ho eren tant i que pintaven dibuixos al terra. Ràpidament ho va associar amb el que li havia explicat en Marc i a l’arribar a casa va buscar dades a Internet.
Resulta que en aquell poble i des de feia molts anys, es celebrava la festa del Corpus cobrint el terra de catifes de flors. Pel que va llegir, la tradició era confegir les catifes durant la nit, de manera que locals i visitants ho poguessin admirar durant tot el dia ja que al vespre sortiria un seguici religiós precedit per una mena de ninots de gran altura, en deien gegants, que anirien caminant sobre les composicions florals. Va parlar amb la Maria. Ella coneixia la festa però van quedar que, quan arribés de l’hospital anirien a fer un tomb per veure fins on arribava la traça dels «catifaires».
Ho van gaudir. En les composicions d’alguns carrers s’hi veia la mà d’algun artista, fos professional o afeccionat, en altres hi havia més bona voluntat que qualitat, però en tots els casos veien com una munió de veïns s’aplegaven en un treball coral i com acomboiaven als més petits per integrar-los en l’activitat col·lectiva.
Posats a fer, van visitar l’exposició de clavells, una activitat lligada a la festivitat i on, veïns del poble, exposaven centenars de torretes que havien conreat durant mesos. Inclús van entrar al Maricel per veure «l’ou com balla», una font que envia un raig d’aigua vertical i que, en la seva extremitat superior, manté en equilibri un ou que va movent-se al compàs de l’aigua.
Tornant a casa encara sentien la flaire de les flors i comentaven les particularitats de Sitges i com semblava que hi havia una barreja de tradició, cultura i art que configurava la seva personalitat barrejant-la amb aspectes molt més prosaics, inclús barroers, lligats al turisme. Una dualitat, potser una lluita, que, segons qui en sortís guanyador marcaria el futur de la vila.

                          *          *           *

Palplantat a la cruïlla del carrer Mallorca amb Roger de Llúria va observar l’edifici: Una palmera a banda i banda de les escales semblava que donessin la benvinguda. L’entrada principal del Col·legi d’Advocats estava tancada. En un primer moment, en John es va trobar indecís, després va veure que hi havia una porta lateral i va entrar-hi. En Joan Vila, l’advocat amic d’en Marc, l’esperava. Tal com li havia dit, estaven ben tranquils. A l’entrada no hi havia vist a ningú i havia hagut de fer una petita exploració fins que va trobar una noia que li va indicar el despatx del senyor Vila. Ell ja s’havia mirat el cas i, encara que no havia trobat documentació específica, per les dates i per les escasses dades que li havia donat, va trobar que els jutges que havien intervingut en aquell expedient eren els Srs. Edmundo Castillejos del jutjat de Vilanova i Francisco Mir del de Màlaga. També li va donar una ressenya de les seva biografies
Ja tenia localitzats als jutges als que feien referència els papers de la Vinyet. Edmundo Castillejos i l’altre, el que s’insinuava que es podia dir Paco, era, amb tota probabilitat, Francisco Mir.
També li va explicar que ambdós seguien sent membres del cos judicial i que havien prosperat considerablement. Un era magistrat del Tribunal Suprem i l’altre Magistrat de l’Audiència Nacional i encara va afegir, a tall de rumor, que pertanyien a una petita associació de jutges conservadors i que tenien fama de ser d’ultradreta.
Aprofitant que estava al Col·legi d’Advocats va demanar fer una consulta a la biblioteca.
Va trobar extractes d’algunes sentències que semblaven sortides de la mateixa inquisició i sengles articles publicats on se’ls adjudicava la pertinença a una ordre religiosa ben estesa entre els membres de la carrera judicial.
Va demanar fer còpia d’alguns documents. Entre ells, un article publicat a una revista jurídica i signat per Edmundo Castillejos, que es titulava: «La família, prostitución y pedofília» on, evidentment, feia un cant a la família tradicional contraposant-la a la prostitució i a la pedofília, remarcant, a més, com l’homosexualitat abocava de forma inexorable a aquests extrems.

                           *          *           *

Va tornar a casa armat amb aquesta documentació i disposat a esbrinar qui eren realment aquelles persones i fins a quin punt èren responsables del que havia passat sis o set anys enrere.
Es va instal·lar amb comoditat. Va obrir una cervesa i la va assaborir.
Ara tenia noms a rastrejar. Va tornar a entrar a la web del ministeri. L’únic que hi constava referent als senyors Castillejos i Mir eren honors i nomenaments. També la seva signatura en alguna sentència col·legiada i res més.

Capítol 12

Molts matins seguia acompanyant la Maria a l’hospital. També seguia amb el seu entrenament atlètic. Suposava que en altre temps devia haver estat en una forma física envejable, el que li havia permès una recuperació que els metges donaven per miraculosa.
Hi havia dies que interrompia la carrera per uns moments per aturar-se al banc on s’estaven l’Enric i la seva colla, a xerrar o simplement a escoltar el «parte metereológico», com en deien, «Si el vent bufa de llevant i venen més núvols tindrem tràngol» «Aquest garbí només portarà calor» «Cel rogenc pluja o vent» «Aquells núvols que apunten per Sant Isidre son molt fatxendes però d’aigua res», «Cel amb cabretes, terra amb pastetes»… I així cada dia. Curiosament, l’encertaven en moltes ocasions i en John el primer que deia a l’arribar era:
—Què diu el meu baròmetre particular?
O bé:
—Què diu el «parte»?
L’Enric, per la seva banda, no és limitava a donar les indicacions del temps sinó que exigia una contrapartida extensa sobre les activitats de la Maria.

                           *           *         *

Ja feia dies que perseguia informació sobre els dos jutges i seguia pràcticament igual, únicament honors i sentencies. Va arribar fins als ordinadors dels despatxos respectius i hi va entrar sense obtenir cap resultat rellevant.
La setmana en la que havia actuat de propietari del Jar havia establert uns vincles que es feien difícils d’oblidar i de tant en tant l’anava a buscar per rememorar les passejades. Aprofitant una d’aquestes visites, va parlar-ne amb en Marc.
—He avançat una mica respecte al que et vaig explicar. Tinc el nom dels jutges que van intervenir i sé on estan. No fan servir els ordinadors del seu despatx. Vaja, només hi tenen temes oficials i no hi trobo cap dada d’interès. No em crec que no tinguin arxius personals. Sospito que deuen tenir algun ordinador privat a casa seva, casi m’atreviria a assegurar-ho.
En Marc va repassar la documentació.
—Ara tocaria escandalitzar-me. Això que m’ensenyes vol dir que has entrat a la xarxa del Ministeri de Justícia? Prefereixo que no em diguis res. Aquí el que en sap, ets tu —En Marc va agafar la pipa de sobre la tauleta—. Els meus coneixements d’informàtica són bàsics i suficients pel que jo necessito, però no sabria ni com començar si hagués d’espiar a algú. És a dir, o m’expliques el que vols, o t’ho faràs sol.
—OK, faré la carta als Reis: primer caldria saber si utilitzen algun ordinador a part del del seu despatx. Segon, si fos així, poder-hi col·locar un «troià», o saber la seva adreça IP.
En Jar es va acomodar al seu costat buscant la carícia i potser recordant la setmana en que havia sigut els seu hoste.
—Estic temptat de marxar cap a Madrid i intentar-ho, encara que no sé què li diria a la Maria. Podria marxar sense justificació. Però no m’atreveixo a fer-ho. Em fa por que la relació que tenim es trenqui. És massa fràgil. I jo, ja ho saps, n’estic enamorat i faria el que fos per ella. Estic disposat a arriscar, però em sembla que m’ensorraria si no pogués somniar en que un dia serem també parella en tots els sentits. Per altra banda no conec la ciutat i no sabria com m’hi hauria de moure.
En Marc havia encès la pipa un parell de vegades. L’olor dolça i penetrant d’aquell tabac s’estenia per l’habitació.
—Se m’acut una possibilitat. Tinc un conegut o, potser, un amic que és detectiu. Vaig haver d’assistir a un judici en qualitat de testimoni i allí el vaig conèixer. Sé que és una persona cabal encara que tinc dubtes dels seus procediments i em sembla que precisament és això el que necessites. A més, sé que de vegades, fa coses a Madrid. Potser té algun soci allà o potser ho fa directament. De tota manera hi podríem parlar.

                           *          *          *

El sopar seguia les pautes normals. S’havien trobat al capvespre, quan el sol dibuixava ombres allargassades. Encara feia calor, però la marinada anava convertint la terrassa en el millor espai de la casa. La flaire del mar maridava amb el de les flors i un estol d’orenetes buscava el niu on s’arredossarien aquell vespre.
Estaven assaborint una cervesa artesanal que un joves emprenedors de Sitges havien començat a comercialitzar amb el nom de «La Sitgetana». Tenia un gust intens i en Marc en cantava les excel·lències. Tot el que sonava a Sitges es convertia automàticament en excels. Potser per associació o perquè s’acostava la data els va dir:
—Heu viscut alguns dels esdeveniments que marquen el temps sitgetà: el Carnaval que us el vam poder ensenyar i el Corpus que l’heu descobert vosaltres sols. Ara, a finals de l’estiu toca la festa de les festes, la Festa Major i aquesta sí que la viurem plegats. Maria espero que el 23 i el 24 agafis dies lliures a l’hospital i que us oblideu de tots els compromisos. A quarts de dotze del 23 us volem a casa nostra.
Quan ja marxaven, aprofitant que la Tica i la Maria havien anat cap a la porta, en Marc li va dir:
—Ja he parlat amb el detectiu, quan em digui el dia, et truco.

                              *          *          *

Del balcó estant havien vist com s’anava aplegant una gernació a la plaça. El 23 d’agost al migdia van començar a escoltar un so estrident i, a l’ensems, harmònic.
—Són les gralles —va explicar la Tica ben alliçonada. Nombrosos grups de grallers van anar desfilant i mentres anaven perfilant les músiques, els assistents les corejaven amb desfici.
Havien fet un mos mentre esperaven i, a les dues en punt, el primer «morteret» anunciava amb potència l’inici oficial de la festa. Al primer en va seguir un segon i un tercer fins arribar als 21 que marcava la tradició. A partir d’aquest moment van quedar immersos, durant unes 36 hores, en les activitats ininterrompudes que anaven marcant el ritme trepidant de la festivitat. No van gosar insinuar que havien de descansar. Desfilada dels balls, sardanes, processó, castell de focs, ball, casi sense dormir, matinal, Ofici, sortida d’Ofici, concert-vermut, café-vermut, processó altra vegada i solemne arribada del Sant que semblava esperançat en que els 364 dies que li quedaven per davant li permetrien recuperar forces. Durant aquelles 36 hores, pràcticament no havien reposat, però el que els cridava l’atenció eren els protagonistes els que participaven als diferents grups de dansaires, alguns joves, però d’altres amb un bon cabàs d’anys, que seguien amb tot l’entusiasme fent ballar els «gegants», picant amb els «bastons», escampant per l’espai foc i espurnes en el cas dels diables, drac o àliga, mentres altres feien ballar els capgrossos o saltaven al so de la música de les panderetes, de les gitanes, dels cercolets, dels mocadors o dels pastorets i, encara, un ball que per la melodia i per la temàtica semblava d’arrels medievals, la moixiganga.
La Tica els va prometre que, en anys successius, no seria necessari seguir el programa complert, però que en aquella primera edició havien pensat que calia que ho coneguessin tot per tal que, en properes edicions poguessin fer la tria amb coneixement de causa.
També els hi van explicar que, al setembre hi hauria la festa major petita que estava molt pensada per la canalla encara que el programa era molt semblant al que acabaven de viure, ja que Santa Tecla, patrona de la festivitat de setembre, no podia ser menystinguda en favor de Sant Bartomeu, protagonista de la festivitat de l’agost.
Tenien clar que la religiositat de la Tica era inexistent. També haurien apostat per l’agnosticisme d’en Marc, però la seva defensa dels sants la feien problemàtica. Més aviat semblava que durant 6 ó 7 dies l’any aparcava les seves creences per adaptar-les a les tradicions.

                           *          *           *

La conversa es va produir uns dies més tard, al despatx del detectiu Anselm Aguilera. Era el 10 de setembre del 2009.
A l’entrar, va saludar en Marc de forma efusiva. En John va quedar sorprès de l’abraçada. No lligava amb el que li havia dit en Marc. Pensava que tenien una coneixença superficial i, en canvi, el detectiu demostrava abastament l’apreci que li professava. En John va pensar que en Marc devia tenir els seus motius per expressar-se com ho havia fet i va pensar que el tema no era rellevant i que era millor no aprofundir-hi.
A l’Anselm, li van explicar l’imprescindible: el nom dels jutges, els seus càrrecs i l’adreça. Li van donar un USB que s’havia de carregar als ordinadors dels jutges, si en trobava de privats o, si això no fos possible, esbrinar la seva adreça IP.
Quan l’Anselm va sentir els llocs que ocupaven va arrufar el nas i en Marc va dir:
—Creus que és impossible?
—Home de fet no hi ha res impossible, però serà car.
—Que significa car?
—Calculo que uns 15.000 euros, despeses a part.
En John no va donar temps a que el Marc regategés.
—D’acord. Ens ha d’assegurar total discreció i rapidesa.
Li van deixar 5000 euros com a avançament i es van acomiadar amb un altra abraçada i la promesa de tornar-se a veure.
A l’arribar al carrer, en Marc va dir:
—Collons John, m’has deixat de pedra quan has posat els diners sobre la taula.
—Ja saps quines són les meves prioritats. Per ser sincer, em sentiria millor fent-ho jo en lloc de pagar. Tinc l’estranya sensació de trair a la Maria fent les coses amb diners enlloc d’implicar-me a nivell personal.

Capítol 13

Era 11 de setembre. La Maria ja li havia explicat que aquella data era especial, era la festa de Catalunya i que els catalans o eren masoquistes o molt orgullosos perquè, de fet, commemoraven una derrota succeïda tal dia com aquell l’any 1714.
Havia vist que a mig matí retransmetrien els actes organitzats pel Govern amb motiu de la celebració. Va engegar la televisió i va sintonitzar TV3, l’emissora catalana.
Va seguir el programa sense gaire interès. Hi havia discursos, hissada de bandera, himnes i alguna intervenció de cantants, tot plegat digne i avorrit, almenys per a ell. Probablement podia despertar sentiments patriòtics, però en John s’ho mirava amb una certa distància.
Havia deixat de parar esment a la televisió per fullejar un llibre quan li va sobtar sentir l’himne dels Estats Units. No era normal escoltar aquesta música per aquella cadena ien John va deixar la lectura i va escoltar com un locutor explicava que l’onze de setembre no era únicament una data significativa per Catalunya, que l’onze de setembre de 1973 el general Pinochet havia instaurat la dictadura a Xile després d’haver assassinat al President Salvador Allende al Palau de la Moneda. Seguidament va sentir com llegien un paràgraf del seu testament, «Sigan ustedes sabiendo que, mucho más temprano que tarde, de nuevo se abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre para construir una sociedad mejor.»
A continuació va sentir, alarmat, com el locutor explicava que l’onze de setembre del 2001, dos avions tripulats per terroristes d’Al Qaeda s’havien estavellat contra les Torres Bessones de Nova York, mentre que un tercer s’havia llençat contra el Pentàgon i encara un quart s’havia precipitat en terrenys no habitats, gràcies a la rebel·lió dels passatgers.
Va mig sentir com parlaven de milers de morts. Va veure el President encapçalant una cerimònia commemorativa, i va començar a sentir una lletania de noms i aleshores van començar a projectar imatges aclaparadores.
En John estava segrestat per les imatges. No podia apartar els ulls de la pantalla. Els núvols de fum i de pols és materialitzaven davant dels seus ulls. Va començar a sentir un ofec que li impedia respirar mentre mirava els cossos que es tiraven de les finestres i milers de papers, que, com confeti, voleiaven augmentant la irrealitat del conjunt.
Van sortir imatges colpidores de persones mutilades, de persones cobertes d’una pols blanca com si fossin pallassos d’un circ macabre, de persones desconcertades que no sabien cap a on moure’s ni què passava.
Va entrar en una fase de neguit. El pols se li va accelerar i una suor freda li va cobrir el cos. Estava en estat de xoc. Va anar al lavabo i, agenollat, va vomitar amb fortes contraccions. Va sentir la necessitat de saber més coses de les que s’havien dit sobre aquell 11 de setembre. De quin any? Inicialment no s’havia fixat en la data i després no l’havien repetit o ell no se n’havia adonat.
Ho va consultar, 2001, el mateix any del seu l’accident.
Necessitava activitat física. Es va posar les sabatilles i va sortir a córrer. No tenia un itinerari prefixat. Desorientat va començar a trotar deixant-se portar per la voluntat dels seus peus. Buscava l’esgotament físic. Va estar a punt de fer caure uns nens que badaven. Es va disculpar com va poder i va seguir corrent. Eren els peus els que marcaven la ruta. Ara ho feia pel passeig. Les imatges se li reproduïen una i altra vegada, eren horroroses certament. Perquè l’afectaven tant? Eren del seu país, eren compatriotes seus els que saltaven al buit, era per això?

                          *          *          *

La Maria mai no l’havia vist en un estat d’excitació com el que tenia quan es va llevar. Tenia l’ordinador encès i anava reproduint imatges de l’atemptat de les Torres Bessones una i altra vegada. Quan en John no li va contestar, es va intranquil·litzar. Tenia les pupil·les dilatades i de tant en tant, deixava anar sorolls incoherents.
En Marc va arribar pocs minuts després de la trucada. Li va posar una injecció i entre ell i la Maria el van portar al llit.
—Què li passa? M’he espantat molt. Pot tornar el coma? Què hem de fer?
La Maria s’agafava les mans amb neguit mirant al Marc amb ansietat.
—Tranquil·litza’t. Estic segur que demà estarà bé. Es possible, fins i tot probable, que hagués viscut una experiència personal lligada a l’atemptat, inclús potser hi era i que les imatges li despertin records, tan horrorosos, que la seva ment ja els havia intentat esborrar. Esperem a demà i ja decidirem.
La Maria se’l mirava inquieta. No sabia si volia que en John recuperés la memòria. Per una banda, desitjava la seva felicitat i sabia que difícilment seria complerta si no coneixia definitivament la seva identitat. Per l’altra, no podia evitar la sensació de possessió que sentia envers en John. L’estatus al que havien arribat a ella la satisfeia plenament. Plenament? La seva voluntat de marginar per sempre la sexualitat havia flaquejat a partir de la proximitat d’em John, però tenia la sensació que qualsevol aproximació en aquest sentit posaria en perill els lligams que s’havien establert durant anys, primer en un sol sentit, després en dos.
El son d’en John va ser molt pitjor que inquiet. Les imatges de l’horror es repetien una i una altra vegada. Veia com avions monstruosos s’abalançaven sobre edificis més petits que ells i els esclafaven, després veia com els edificis creixien i creixien i altra vegada arribaven avions, ara petits i també els esclafaven. I es va veure ell mateix com si fos un observador extern. Es va veure esparracat, cobert de pols blanca fins a fer-se irreconeixible, es va veure saltant al buit i quan es va despertar estava amarat de suor i amb la mirada perduda.
Durant la nit va cridar en dues ocasions i en les dues la Maria, que lliurava, es va aixecar, li va eixugar la suor i va intentar calmar-lo.
Quan la Maria li va desitjar bon dia amb prou feines va contestar. Pràcticament no va provar l’esmorzar i va seure al sofà sense esma. La Maria, preocupada va trucar al Marc i en Marc li va dir que passaria a veure’l.
Ell també es va preocupar. En John semblava mirar sense veure, i sentir sense escoltar. La seva expressió era absent i la mirada buida.
—Què fas? La Maria m’ha trucat. Està molt amoïnada, diu que no reacciones ni dius res. Què és el que et passa? —En Marc s’havia assegut al seu costat i li havia agafat la mà—. Puc intuir que has vist imatges que t’han afectat, imatges que havies esborrat de la teva memòria i que alguna cosa t’ha fet reviure. Explica’m el que et va passar, et farà sentir millor.
En John seguia sense respondre mentre les llàgrimes li rodolaven galtes avall. En Marc li va donar una pastilla i li va dir que tornaria a passar a la tarda sense obtenir cap resposta.
Van passar els dies sense que res canviés, la Maria ja estava desesperada.
—Marc, no sé què fer ni què dir. He provat tot el que se’m ha ocorregut i no reacciona. Què fem? El portem a algun lloc.
—No crec que trobem cap lloc on el puguin ajudar més que aquí. Tinguem una mica de paciència i estic convençut que canviarà. És possible que estigui retrobant els seus records, la seva vida i això pot ser molt difícil. Demà vindré al matí i et trucaré a l’hospital —va dir en Marc mentre s’acomiadava.

                          *           *           *

El dilluns 17 de setembre en Marc va entrar a l’apartament amb la clau que li havia donat la Maria i va trobar en John assegut al sofà. Se li va acostar, li posà la mà a l’espatlla i li va dir:
—Ei! Reacciona que et necessito! La Maria et necessita! Ahir a la nit em va trucar el detectiu, l’Anselm Aguillera, te’n recordes? I em va dir que té resultats i que l’anem a veure.
En John se’l va mirar com si s’acabés de despertar.
—Què més diu? T’ha donat alguna pista? Quan hi podem parlar?
En Marc va respirar, en John havia tornat d’un viatge no sabia on. Havia d’aprofitar la resposta per a fixar-lo a la realitat.
—John, John, què t’ha passat? Fa dies que no parles amb ningú. La Maria ja no sabia què fer, i jo tampoc. Explica’m què sents.
—I was there, Marc, I was there! It Was awful…
—Don’t go so fast. O parles en català o ves més a poc a poc, que sinó no t’entenc.
En John se’l va mirar.
—Jo hi era Marc, jo hi era, estic segur que jo hi era i va ser horrorós. He tornat a veure com la gent es tirava per les finestres, i com queien aplomats i s’esclafaven. He vist sang; he vist cossos mutilats; he vist gent embogida buscant als seus fills o pares o amics. He vist la foscor com mai l’havia vist i jo hi era. No sé què hi feia allà, però jo hi era.
—Crec que tens raó i que el que vas veure et va afectar tant que la teva ment va fer un esforç per esborrar-ho dels records.
Mentre parlava, en Marc anava carregant la pipa amb el seu gest habitual. L’operació tenia una part de ritual i un altra d’imatge. Retenia l’atenció de l’interlocutor mentres ell disposava d’uns segons per avaluar la reacció de l’altre i decidir les seves paraules.
—Ara has recuperat aquesta part del passat. Descansa, no t’esforcis i, probablement, aniràs retrobant passatges oblidats. Potser seran flaixos, potser serà global. No en puc estar segur. Probablement estàs en camí de recuperar la teva memòria.
En Marc va trucar a la Maria que, emocionada, també va parlar amb en John. Van quedar que soparien els quatre.

                             *          *          *

Quan la Maria va arribar a casa, va abraçar en John.
—Em pensava que et tornava a perdre, que tornaves a entrar al buit i no sabia què fer. Ja t’ho deu haver explicat en Marc…
En aquell moment, en Marc va obrir la porta amb la clau que li havia donat la Maria.
—Hola parella! He portat un bon vi del Priorat i espero que el sopar estigui a l’alçada.
—Em temo que avui no tenim res preparat, haurem d’improvisar —va respondre la Maria encongint-se d’espatlles.
—La Tica no ha pogut venir. Li van fer un encàrrec i no hi està acostumada. Pinta quan en sent la necessitat i això de fer-ho a termini la té destarotada. Però diu que s’hi va comprometre i que vol complir els compromisos. Em sembla que no tornarà a acceptar comandes d’aquesta mena.
Van sortir a la terrassa, els geranis estaven ufanosos, els gessamins en plena floració, els botons blancs apuntaven entre les fulles d’un verd intens. Es van sentir envaïts per la seva flaire dolça i potent.
Van treure uns seitons que havien preparat feia pocs dies i que estaven al punt, també embotits i pa amb tomàquet. Els comentaris sobre l’àpat improvisat, regat amb el vi, van servir per encetar la conversa que va ser més fluida del que es podia pressuposar.
—I’m sorry for what happened these days… M’he de disculpar, no sé com he passat aquests dies. No em podia treure del cap les imatges de l’atemptat. Estic segur que ho vaig viure, però no puc relacionar-ho amb res. No sé què hi feia allà, ni quina relació tenia amb els fets.
Tant la Maria com el Marc el van tranquil·litzar i van seguir parlant amb relativa normalitat d’aquell onze de setembre, de la participació de Al Qaeda, de la posterior invasió d’Afganistan i d’Irak i dels atemptats que hi havia hagut després a Madrid i a Londres.
Aquell vespre, en John va reomplir molts dels buits que tenia dels anys passats en coma.

Capítol 14

L’endemà, en Marc i en John van anar a Barcelona. Havien quedat a les 11h al despatx de l’Anselm Aguilera.
Quan van entrar, la secretària els va fer passar immediatament. El detectiu els esperava. Altra vegada, en John va quedar sorprès de la relació que intuïa entre ells dos.
«Aquesta vegada», va pensar, «intentaré que en Marc me’n parli».
—He preparat un informe detallat. Tinc a punt dues còpies. El millor serà que ho llegeixin i després comentem el que no quedi clar. Un tema inicial, en aquestes qüestions prefereixo no donar noms. Per tant, a les persones que han fet el treball els anomeno gestors 1 i 2 i als investigats subjecte 1 i 2.
Dient això els va allargar sengles dossiers. En Marc i en John van començar a llegir.

«RESUM D’ACTUACIONS

Dia 1
Els gestors 1 i 2, i d’acord amb les dades facilitades pel client, han anat als respectius llocs de treball i han esbrinat els horaris dels subjectes.
A les 18h. ha sortit el subjecte 1 i els gestors l’han seguit amb dos cotxes per evitar ser detectats. Han trobat l’adreça del subjecte 1.

Dia 2
Una operació del tot similar ha permès trobar l’adreça del subjecte 2.

Dia 3
El subjecte 1 viu sol. Té una assistenta que hi va de dilluns a divendres ambdós inclosos. Entra a les 9h i marxa a les 19h.
La majoria dels matins surt a comprar amb un horari irregular pel que es fa difícil l’accés discret
L’escala té un porter que fa el mateix horari.
Hi ha constància de que el subjecte acostuma a marxar en caps de setmana
L’accés es produirà una nit en la que el subjecte surti o bé en cap de setmana.
El subjecte 2 també viu sol. Té una assistenta que hi va de dilluns a divendres, ambdós inclosos. L’assistenta té un horari regular, però el temps que està al carrer no garanteix el poder operar amb tranquil·litat.
El subjecte viu a una urbanització amb vigilància les 24 h. De tota manera hi ha accessos alternatius que es poden utilitzar.
Donat que hi ha constància que el subjecte surt els caps de setmana, serà el dia en que s’intentarà.

Dia 4.
A les 20h el subjecte 1 ha sortit del seu domicili. S’ha procedit a desactivar el sistema d’alarma.
El gestor 1 hi ha accedit mentre el gestor 2 ha mantingut vigilada la porteria.
El subjecte 1 té un ordinador Apple. A l’engegar-lo, s’ha posat en marxa sense demanar cap contrasenya pel que s’ha actuat segons indicacions. El programa entregat s’ha introduït correctament.

Dia 5
A les 23.30 s’ha accedit al domicili del subjecte 2. S’ha procedit a desactivar el sistema d’alarma.
El gestor 2 ha mantingut la casa vigilada.
L’observació de l’immoble no ha permès trobar cap ordinador, però s’hi ha trobat una habitació tancada amb un nou sistema d’alarma i amb un pany electrònic. S’ha desactivat l’alarma i s’ha obert l’habitació.
A les parets hi ha diverses fotografies (s’adjunta reportatge gràfic) i també un ordinador. Posat en marxa, reclama contrasenya. D’acord amb les instruccions, s’hi introdueix la memòria USB. Passats quatre minuts, apareix la pantalla inicial. Es procedeix a introduir el programa entregat i després s’esborren els possibles rastres.
L’accés a l’habitació queda en les mateixes condicions en que estava».

Al veure el reportatge fotogràfic, en John ja tenia la seguretat de que la seva intuïció era encertada. Eren imatges pornogràfiques de nois, noies, nens i nenes, alguns de pocs anys, que deixaven ben clares les tendències del jutge.
—El felicito. És una feina professional. Aquí té la resta dels diners. Espero que n’hi hagi suficients per cobrir les despeses. No tinc cap pregunta per a fer-li. I tu, Marc? —va dir en John mentre deixava un sobre a la taula.
En Marc va dir que l’únic que li sortia és que mai s’hauria imaginat que aquestes coses passessin en la realitat.
El detectiu va guardar el sobre.
—Li prego que ho compti.
—No és necessari. La meva feina em porta a saber amb qui estic tractant. —a afirmar tancant el calaix—. Tingui en compte que jo soc molt estricte en els casos que accepto. Sé que la ratlla que separa el bé del mal és molt fina i encara ho és més la que separa el que és legal del que és just. En un moment molt delicat, en Marc va creure en mi i jo sempre creuré en ell i en els seus amics. Li diré una cosa més: els diners van directament als gestors 1 i 2. Mai cobraré per feines que estiguin relacionades amb en Marc.
El discurs va deixar al John ple d’interrogants però veient les cares d’en Marc i de l’Anselm és va limitar a dir:
—És possible que més endavant torni a necessitar-lo. En tot cas gràcies i, una vegada més, el felicito —va dir en John mentre s’aixecaven i s’acomiadaven.
—No me l’imaginava així —afirmava John al arribar al carrer
I responent als ulls interrogatius d’en Marc, va seguir.
—No sé si en la meva vida anterior vaig visitar algun despatx de detectiu, però en el meu imaginari era, certament, diferent. L’edifici i el carrer si que em lliguen. Inclús l’ascensor amb el seu estil decimonònic, el banc per seure i les estrebades per arrancar. Però l’interior del despatx gens ni mica. Pensava en un ambient més tradicional, no sé com dir-t’ho.
Es van aturar a un semàfor i en Marc va començar a carregar la pipa.
—A veure, anant amb tu, no esperava que ens trobéssim a un tio mal parlat, amb la cigarreta penjant i el barret de gairell, però tampoc no m’esperava el Sr. Aguilera ni el seu despatx. Ja t’ho anava a comentar l’altre dia i em vaig embolicar amb altres coses. Esperava un lloc desendreçat, amb un cert regust de fum, una mica brut i polsós, i em trobo un pis ple de llum, mobles blancs i funcionals, una secretaria que sembla el prototip d’una mestressa de casa i un detectiu assegut a una taula de vidre transparent amb un ordinador —El soroll d’una ambulància va interrompre per uns moments la conversa—. Tot net i endreçat. Ah! I no parlem de la persona. M’imaginava un Bogart i m’he trobat un Poirot. Fixa’t que quan el vaig veure tan polit i endreçat buscava fotografies, familiars o no, però amb ell de protagonista. No sé si t’hi has fixat però no n’hi ha cap ni una. Únicament aquells quadres de personatges turmentats. Un xic tètrics, no et sembla?
En Marc va assentir fent la primera pipada.
—Ja et vaig dir que no el coneixia massa en la seva faceta professional, però que em semblava que havia de ser eficient i crec que ens ho ha demostrat.
—I saps què feia abans de fer de detectiu? He vist el diploma que l’acredita. Té data del 2007 i no crec que la seva vida professional comencés fa un parell d’anys. No per res, però m’agradaria saber en què havia treballat.
En Marc va posar en marxa el cotxe i ho va aprofitar per no contestar.

                            *         *         *

Durant la tornada hi va haver una conversa intensa. En un primer moment comentant els resultats de la investigació i la satisfacció d’en John. Després en Marc va començar a parlar de la Maria.
—M’atreveixo a afirmar que tu estàs molt enamorat, però que la Maria també ho està. La seva actitud durant els dies que vas estar absent m’ho va demostrar. Realment és una situació inèdita, dos persones joves, adultes, que s’estimen, que viuen juntes, que tenen una relació que, des de fora sembla perfecta, i que es mantenen en estricta castedat. Sembla inversemblant. Potser en podria fer un article d’èxit.
En John se’l va mirar amb la cara circumspecta.
—Espero que no ho diguis de veritat.
—Va home, accepta una brometa de tant en tant —va dir en Marc amb una rialla.
—Si, si d’acord, accepto la broma, però et penses que em resulta fàcil? Hi ha dies que estic a punt d’explotar, em costa agafar el son, dormo inquiet. Necessito la Maria i em fa por acostar-m’hi. Em fa por trencar aquesta relació que tu en dius perfecta.
—Crec que ha arribat el moment de que et sinceris. Almenys en un tema: has arribat massa lluny per no explicar-li què sabem. No m’atreveixo a dir si això pot canviar les coses respecte al sexe, em sembla que aquesta qüestió, de moment, no li has de plantejar, però si que li has d’explicar el que saps i el que planeges i de passada m’ho pots explicar a mi.
Havien passat el desviament cap a l’aeroport i ara enfilaven l’autovia de Castelldefels.
—Quan la vaig conèixer, la Maria era una noia molt, molt fràgil. Ara sé i sabem, els tràngols que havia passat. L’infern dels mesos en que va estar segrestada i l’infern dels inferns que devia patir durant els darrers dies.
—Segueix, t’ho prego.
—La Maria va tenir la sort de topar amb unes quantes persones que la van ajudar molt. Primer la Vinyet, que li va resoldre els aspectes materials de la vida. Pel que em dius no li va fer confidències. Probablement era massa aviat, però resoldre on viure, on treballar, la relació amb la Guàrdia Civil i amb el jutjat que, encara que fessin trampes, li van donar papers.
Anaven molt de pressa. En John, potser com a conseqüència de l’accident era reticent als excessos de velocitat i va advertir al Marc.
—Després la Toni. Ja sé que no heu establert una relació de confiança. Potser tens prevencions sobre l’homosexualitat, però t’asseguro que va ser una bona influència per la Maria. La va independitzar del sexe, per dir-ho d’alguna manera. Almenys del sexe amb els homes. Li va fer veure que podia tenir amics, i li va demostrar que podia rebutjar les insinuacions amb duresa i enviar a la merda a qui es passés.
—Em temo que tens raó. —En John s’havia quedat pensatiu— Quan miro a la Toni em costa veure la persona més enllà de la seva condició. Segur que m’equivoco i el que m’expliques de la seva influència positiva sobre la Maria, encara m’ho fa veure més. Canviaré d’actitud. Si més no, ho intentaré. Segueix, si us plau.
—Després hi ha l’Enric. L’Enric encarna la figura paterna, la del pare que casi no va conèixer i que tanta falta li hauria fet en aquell moment, quan van aparèixer els problemes. És un home honrat i afectuós i, sobretot, és un home que li va oferir amistat i companyia sense contrapartides, de forma totalment desinteressada i sincera.
En Marc intentava encendre la pipa i en John s’estava posant nerviós.
—Va, ja fumaràs quan arribem. —li va dir.
—Tens tota la raó, la major part de les vegades l’encenc sense adonar-me’n —Així i tot va seguir amb la pipa a la mà—. Finalment tens la Tica que, sense ser-ne conscient s’ha dedicat a socialitzar a la Maria a través de l’art o, si vols, de la cultura. Encara m’hi podria afegir jo mateix, però no vull jutjar el meu paper.
—Ara no siguis modest, que no t’escau. Em penso que les converses que has tingut amb ella han estat molt importants per arribar a l’estat actual.
Van enfilar les Costes del Garraf. Al Marc li agradava conduir el seu BMV i quan no tenia pressa preferia aquella carretera plena de revolts a la monotonia de l’autopista.
—Potser si. Ara et vull comentar precisament això, el seu estat actual. La Maria ara és una dona forta. Deixant a banda el sexe, diria que molt forta. Ara bé, quan parlem sempre havia tingut la sensació que hi havia alguna cosa dins seu que no em deia. Ni a mi, ni a ningú. I aquesta cosa és, ara ho sabem, les horroroses experiències que va tenir i, encara més, que tot plegat es tanqués en fals.
En Marc no fumava però la mà que aguantava la pipa no deixava de moure’s en diferents direccions.
—Que les denuncies que va fer i tot el que va patir no servís de res ben segur que seria frustrant per qualsevol, i ella no en pot ser una excepció. Estic segur que part dels seus silencis venen d’aquí.
—Hi parlaré, avui mateix hi parlaré. Em sembla que encara que no m’ho haguessis dit també ho hauria fet, perquè ja no aguanto més —John va restar uns segons en silenci—. Crec que no m’atreveixo a dir-li que l’estimo. Em limitaré a explicar-li el que hem escatit, i una primera aproximació de com podem fer justícia, si no en volem dir venjança. Per mi venjança està bé. Tu que n’opines?
—Quan li diguis, el concepte de venjança planarà durant tota la conversa, encara que si l’anomenes justícia no passarà res.

                           *            *           *

Ho va aprofitar, aquell dia la Maria lliurava i en John volia hores per endavant per abocar-li tot el que havia esbrinat.
—Maria, sit down and listen to me, seu i escolta’m. El que et vull dir no és fàcil, però ho he de fer. Per endavant et dic que en Marc n’està al corrent. De fet, ell ha coincidit en que t’ho he d’explicar. De manera que et demano que prenguis paciència i que no t’enfadis.
Era el capvespre i a la terrassa encara hi feia de bon estar, les parets i el mateix terra havien acumulat l’escalfor del dia i ara la retornaven poc a poc.
—Pensa que tot el que he fet no és cap intent d’envair la teva intimitat sino, al contrari, és per ajudar-te. També vull que sàpigues que aprecio molt tot el que has fet i fas per mi. Tinc la impressió de que, gràcies a tu, surt el millor de mi mateix. Si quan acabi de parlar, vols que oblidi tot el que ara et diré, no ho podré fer, però no ho esmentaré mai més i serà com si no haguéssim tingut la conversa.
Al veure’l a la sortida de l’hospital, la Maria ja havia intuït que aquell seria un dia especial. Encara més quan, al llevar-se va trobar la taula parada, amb unes flors i un parell d’espelmes.
En John sempre havia sigut amable i ple de detalls però era la primera vegada que li havia preparat aquell escenari. Se’l veia nerviós i un xic atordit. Per això va estar durant tot el sopar atenta al que li hagués de dir i no la va agafar desprevinguda quan, amb to seriós, va iniciar el discurs.
Li va explicar com l’havia ajudat a tornar a viure. Com anhelava les seves converses i soliloquis. Li va dir com esperava les confidències, el que havia patit quan el Dr. Romeu l’havia agredit, i com l’enyorava els dies que lliurava. De la impressió que tenia que de la seva amistat, treia el millor d’ell mateix.
I més endavant la decisió que havia pres de saber més coses del seu passat.
Les converses amb la Vinyet, amb la Toni, amb els mossos, amb el Marc i amb el detectiu.
Li va donar la documentació que, de manera més o menys subtil li havia proporcionat la Vinyet i la que havia aconseguit a través de l’Aguilera. I havia acabat el seu al·legat amb paraules d’admiració envers ella i com havia aconseguit sobreposar-se a aquella situació d’odi envers aquells que l’havien volgut assassinar.
Havia parlat seguit, sense interrupcions. Portava la lliçó tan ben apresa, hi havia donat tantes voltes i s’havia repetit tantes vegades el discurs, que sortia lligat com la història d’una novel·la i així i tot tenia ànsia i dubtava de la reacció de la Maria.
La Maria el va escoltar sense interrompre’l en cap moment. L’esguard fred i seriós. En un primer moment estava convençuda de que les paraules eren, ni més ni menys, que una introducció a aspectes personals, íntims. Ara no era capaç d’interpretar els seus sentiments, per una banda és sentia alleugerida i per un altra desil·lusionada. A mesura que la conversa s’allargassava i que derivava cap aspectes de la seva vida, temes dels que mai havia parlat amb ningú, li resultava molt difícil mantenir la serenor. Quan John va haver acabat, va agafar els papers i li va dir:
—Ves a dormir, he de pensar en tot el que m’has dit. Demà en parlarem.
I es va tancar a l’habitació.
En John va passar la nit pensant en la reacció de la Maria. Va dormir poc i, quan ho va fer, va ser amb el son inquiet. Es va llevar d’hora. La Maria estava asseguda a la terrassa davant d’una tassa de cafè. La documentació que li havia donat estava sobre la taula i ella tenia la mirada fixa a l’horitzó.
—Bon dia.
—Bon dia. Com estàs? Vols parlar? Vols deixar-ho per més endavant? Què vols fer? —va preguntar John.
—Vull parlar. Fa temps que tenia la sensació de que calia fer-ho, però em feia mandra i sobretot, em feia por. Aprecio massa la situació actual per a posar-la en perill. Encara que entenc que no la puc allargar indefinidament. De manera que t’ho explicaré tot i et demano que no m’interrompis perquè no sé si seria capaç de tornar a començar. Les dades que tenies són bàsicament correctes. En tot cas hi falta alguna cosa, ara t’ho explicaré tot i intentaré fer-ho ordenadament.
La Maria es va aturar i va fer un glop de cafè que ja estava fred.
—El meu nom és, era, Irina Krasnov. Vaig néixer a Rússia, concretament a Ulyanovka un poble que està prop de Sant Petersburg, Leningrad en dèiem abans, quan jo era petita. Era filla única. Els meus pares eren pagesos i treballaven a una granja col·lectiva. Vivíem en un apartament petit i érem pobres però mai no vaig passar gana. Els records que tinc d’aquella època són els d’una nena feliç i despreocupada. A l’escola m’anava molt bé, diguem que més aviat destacava, i els pares estaven orgullosos de les notes i dels informes dels professors.
La mirada de la Maria no estava fixa, anava alternativament d’en John a l’horitzó, segurament com a conseqüència de la determinació presa d’explicar-ho tot, barrejada amb la timidesa i àdhuc la basarda que li produïa la conversa.
—Quan tenia 11 anys va morir el pare de forma sobtada. La mare ho va passar molt malament durant uns mesos, però ho va superar i jo també. De vegades la mare i, potser també el pare, m’havien explicat, el que jo pensava que eren contes, referents a les nostres arrels cosaques i a un passat econòmicament pròsper. Fa un temps vaig llegir un llibre que em va fer repassar aquelles històries i admetre que, possiblement, la situació familiar podia venir provocada pel parentiu amb un general tsarista que havia lluitat contra els comunistes i que, en temps més recents, s’havia aliat amb Hitler amb la promesa d’una terra cosaca. En aquesta època van començar els canvis polítics a la URSS. Jo no n’era massa conscient, encara que sentia com la mare en parlava amb les seves amigues. Els noms de Gorbachov i de Yeltsin m’eren familiars. Vaig descobrir la religiositat soterrada de la mare.
La Maria es va aturar i en John va aprofitar per anar a buscar més cafè. Van remenar el sucre i la Maria va reprendre la narració.
—Les condicions de vida es van deteriorar i a mesura que es deterioraven la mare em parlava més de Déu i el Pope tenia més pes en les seves opinions. Als 16 anys vaig acabar els estudis que feia a l’escola de Ulyanovka i em van oferir una beca per anar a estudiar infermeria a Sant Petersburg. La mare em va animar a que hi anés. Ella seguia treballant al camp i cada vegada tot era més difícil. La possibilitat que jo estudiés a la ciutat li semblava una sortida bona pel meu futur. El primer any a Sant Petersburg no va ser fàcil. Vivia a una residència.
A mesura que la conversa anava avançant, la veu de Maria s’afiançava. Ara mirava directament als ulls d’en John.
— Vaig començar els estudis d’infermera i també d’anglès. Al país hi havia cada vegada més pobresa, la gana tornava a existir. La universitat bullia, els partidaris del règim antic i els que esperaven millores amb la democràcia tenien forts enfrontaments. Jo intentava mantenir-me’n al marge. De vegades m’hi trobava al mig i procurava ser coherent en les meves opinions. El segon any encara va ser més dur. Va morir la mare. Feia mesos que li havien detectat un càncer i no m’ho havia dit. Vaig quedar feta pols. Encara que el poble estava només a 50 kilòmetres no hi vaig poder arribar fins l’endemà, just per l’enterrament. Hi eren tots el seus amics, també gent que feia temps que no veia i també els meus amics. Vaig haver de buidar el piset on havíem viscut. La beca no m’arribava pel menjar. Fins aleshores la mare, m’enviava cada mes, una petita quantitat i alguns queviures que em permetien anar trampejant. Vaig començar a treballar com ajudant d’infermeria a un hospital. Entre les classes, estudiar i la feina, les jornades eren llarguíssimes. Sempre anava adormida.
En John se la mirava i en la seva actitud es traslluïa molt més de l’interès que li podia despertar la narració.
—Vaig arribar a l’últim curs i vaig aprovar, justet, però vaig aprovar. Havia negociat amb l’hospital seguir treballant-hi. Ara com a infermera. El sou que m’oferien casi no em permetria viure, ni tan sols compartint pis. Durant els anys a la ciutat havia tingut alguna experiència sexual esporàdica. Tenia un amic, en Kosy, amb el que ens veiem sovint. Em va proposar una feina a Espanya, de Relacions Públiques. A una residència, em va dir. Necessitaven algú que parlés rus i anglès, que m’enviarien el bitllet i que m’anirien a buscar a l’aeroport. Vaig acceptar immediatament. Les condicions laborals de les que em parlava eren infinitament millors de les que podia somniar i res no em lligava a Rússia.
Ara, l’expressió de la Maria era freda, el to asèptic. Havia separat l’esquena de la cadira i es recolzava a la taula amb els colzes.
—En una setmana estava a l’avió, plena de plans i il·lusions. Em va venir a rebre un rus. Em va portar a un pis on hi havia més gent i aquella tarda em van violar més d’una vegada. Vaig passar dos o tres dies en aquell lloc. Em seguien violant homes diferents i crec que em drogaven. Em van dir que si prometia portar-me bé sortiria del pis i no hi haurien més violacions i que la meva feina seria a una sala de festes on hauria de fer companyia a qui em diguessin i després follar amb ell. No tenia ni passaport ni diners. Em va semblar una millora respecte a com estava. Vaig passar tot l’agost a la sala de festes. El Palacio del Placer, es deia. Al capvespre bevent i després follant.
La Maria tenia els dits encreuats i les mans blanques producte de la pressió que hi exercia.
—Cada dia em tocava estar amb un home diferent. Només n’hi havia dos que van repetir algunes vegades. A un li deien el Juez o de vegades El Gordo. Era un viciós sadomasoquista mig impotent. A l’altre li deien El Pistolas. Em va dir que era policia i un dia li vaig demanar ajuda per escapar. Em va explicar on estava la comissaria més propera i després em va denunciar a Petrov. En Petrov era el que manava junt amb l’Ivan. Quan ja estava arribant a la comissaria de policia, dos porters de la sala de festes em van agafar i em van fer entrar a un cotxe. Suposo que devien utilitzar alguna substància per adormir-me, doncs no recordo haver cridat ni haver-me resistit. Em van despertar d’una puntada de peu, em van lligar i em van torturar. Em cremaven amb cigarrets, em pegaven pallisses i em violaven. Feien que les altres noies ho miressin. Suposo que se’n van cansar. Em van dir que ja s’havia acabat, que m’acomiadés de la vida perquè em matarien. Els records d’aquelles hores són confosos. Ni tan sols soc capaç de dir si van ser hores o van ser dies, però em sembla que volien fer un escarment. Una demostració de força davant les altres noies. Ho vaig sentir vàries vegades: «Qui no compleixi, ja sap el que li espera. Morir no serà el seu problema».
Per un moment va semblar que se li trencava la veu, però va prosseguir amb to ferm.
—Em van drogar i el següent que recordo es l’hospital. Allí em van tractar bé però, únicament entenia el que em deia un metge que parlava anglès amb un fort accent. I aleshores va arribar el dolor. El dolor físic, punyent, esquinçador, amortit pels calmants. Però tot aquest dolor era un pàl·lid reflex del que vindria després quan el núvol de les drogues va deixar pas a la realitat: la vergonya, la culpa, l’aïllament, la mancança d’un braç amic que m’abracés, d’unes paraules que m’aconhortessin, d’una espatlla sobre la que plorar o d’unes oïdes que m’escoltessin.
En John volia abraçar-la amb força, volia dir-li el molt que l’estimava. Volia guarir-li les ferides però no es va atrevir. Li va agafar la mà i li va prémer.
—Uns dies després d’haver tornat a la consciència va venir la Vinyet. M’has dit que la coneixes. També va venir la policia a interrogar-me i els hi vaig explicar tot el que sabia. Quan em vaig poder llevar, la Vinyet em va portar a Sitges, a una casa compartida amb tres noies que casi no recordo. Crec que una era marroquina i les altres dues colombianes o bolivianes, no ho sé. La Vinyet em va seguir ajudant, primer amb les coses més bàsiques, després, quan va saber que era infermera va fer gestions a l’hospital per a que hi pogués treballar.
A l’esmentar a la Vinyet va semblar que es destensava i que de les paraules se’n desprenia una certa calidesa.
Va parlar moltes vegades amb el jutjat i amb la policia fins que li van dir que, en el seu dia, havien decidit arxivar la causa ja que havien arribat a un punt mort i no es podia avançar més. Els policies també em van venir a veure a mi. Em van aconsellar que no ho remenés més. Em vaig quedar molt xafada però ho vaig acceptar. No vaig saber veure-hi un altra sortida. Em prometien papers i feina si era obedient i en aquells moments no em veia capaç de res més. Em venien al cap els sermons del Pope i la religiositat de la mare i m’hi revelava. Mai havia tingut grans problemes amb la religió. Ara renegava de Déu i de totes les ximpleries que m’havien intentat inculcar. No podia admetre que un Ser Suprem omnipotent pogués consentir el que m’havia passat.
Les faccions que s’havien suavitzat quan parlaven de la relació amb la Vinyet, ara s’havien tornat a endurir.
—Segurament et preguntes i jo mateixa m’ho pregunto, per què no t’ho havia explicat i no sé respondre. Em sembla que ningú que no hagi viscut una situació com aquesta, pot arribar-ho a entendre. L’horror del record, la necessitat de l’oblit i, encara la sensació d’impotència davant del mal. Potser tots aquests anys de lluita interior i de desànims poden explicar alguns dels motius pels que em vaig tancar en una closca que aquesta nit m’he vist obligada a obrir. També suposo que tenia por, por de no saber-t’ho justificar, por de que tu no ho entenguessis, por de trencar la nostra relació. En sé molt de les pors. Durant molt de temps he viscut tenallada per elles. Ara sé que no puc ni vull seguir així.
Aquestes frases l’havien reafirmat en la seva actitud i va continuar:
— La Vinyet em va ajudar molt. Em va buscar casa i alguns recursos i, sobretot la vaig sentir com amiga, la meva primera amiga en aquesta terra. Després, va fer gestions per a que pogués treballar a l’hospital i també em va introduir al català i em va apuntar a classes.
Ara, en John entenia millor la reacció de la Vinyet i la motivació que l’havia portat a facilitar-li la informació referida a aquells mesos.
—També em va aconseguir, junt amb el Marc, els papers que m’han permès viure i treballar aquí. No tinc clar què hauria passat si no hi hagués sigut. Sovint tinc la impressió de que l’hauria de veure més i fer-li fer saber l’agraïment que li tinc. Ara penso que el no haver-ho fet, probablement pot ser producte de l’intent d’esborrar aquell període de la meva vida.
La Maria va aturar el relat per un moment i amb ràbia va dir:
—Una cosa més. Cada any, el 16 d’octubre rebo un missatge que diu «Recuerda lo que tengas que recordar». És el dia que em van trobar mig morta.
En John ho va relacionar ràpidament amb les estranyes reaccions de la Maria davant l’ordinador que havia observat, almenys, en un parell d’ocasions. Ara li veia la ira reflectida als ulls.
—Evidentment no ve signat i cada vegada que el rebo, és un sotrac. Fa temps em van dir que el contingut no era delictiu. A mi em destrossa i cada any em fa venir al cap el que va passar. Ara ja ho saps tot. Si vols detalls te’ls donaré, però abans m’has de dir què vols fer.
En John la va observar. La Maria tenia la mirada freda i impertorbable. Donava la sensació que estava parlant d’una tercera persona i que ella n’era l’observadora. En John sentia una mena d’admiració i, al mateix temps, sorpresa davant la transformació de Maria.
—Si has llegit els papers que t’he donat, hauràs vist que als jutges els tenim agafats pels collons. No tinc plans definits. L’únic que et puc dir és que són vulnerables. Podem fer justícia i, probablement acabar amb els missatges.
—Mira la justícia està molt bé però ja he vist fins on arribava. Jo voldria venjança, clar i català. Amb aquests i amb els altres. No són persones, són bèsties que no mereixen viure. Durant la nit he reviscut aquells malsons i he sentit aixecar-se veus que sortien del més pregon i reclamaven venjança. I han desaparegut moltes de les pors que em retenien amagada a un racó. I moltes d’aquestes pors les has anat esvaint amb la teva presencia i, encara més, amb les teves paraules d’anit. S’ha esvaït la por a assumir el meu passat, s’ha esvaït la por de parlar-ne i s’ha esvaït la por als fills de puta i ha aflorat el desig de castigar-los i de reclamar la venjança.
Les reaccions de la Maria no paraven de sorprendre’l i no s’ajustaven, en absolut, a cap de les que havia previst.
—Estic una mica desconcertat. Conec tres Maries, una dolça i feble que m’acotxava i plorava quan jo estava inconscient; una altra bondadosa, amable i encantadora que és amb la que visc i una tercera que surt de tant en tant i que és capaç de tirar per terra un doctor que intenta seduir-la o de dictar sentències de mort.
—Soc les tres. Ho hauràs d’acceptar.
—Vengeance, I agree… Venjança, hi estic d’acord. Però aquesta vegada va del bracet de la justícia. Per tant, podem començar a pensar què, quan i com, farem el que hem de fer.
—Hi estic d’acord —va afegir la Maria.
Realment semblava un altra. Tenia una mirada gèlida i fins un punt calculadora. Quan havia començat a explicar la seva historia era la Maria retreta, un xic tímida, pendent de l’aprovació d’en John. A mesura que anava parlant s’anava transformant. Havia fet el discurs des de la distància com si fos la vida d’un altre i mentre l’anava desgranant apareixia la ràbia que els anys no havien esvaït.
—Una altra cosa, t’agraeixo més del que et pots imaginar el que has fet, però a partir d’ara no seré una espectadora. A partir d’ara, vull saber el que fas i el que prepares i hi vull intervenir.

Capítol 15

Els dos dies següents, en John va estar treballant a l’ordinador. Va veure que els jutges formaven part d’una extensa xarxa de pedòfils que s’estenia per diferents països.
Cada nit, li ensenyava a la Maria el que havia trobat i a mesura que anaven confirmant el que intuïen, anaven perfilant la línia d’actuació. Tenien clar l’objectiu inicial: castigar els dos jutges que havien tapat l’escàndol i el delicte. En John no volia, de cap manera, que el càstig selectiu pogués obrir una sospita o una pista que portés, o pogués assenyalar a la Maria. La realitat amb la que es trobaven els hi permetia abastar els dos objectius i, a l’ensems, un tercer, no menys important, encara que no s’ajustés a l’inicial. Desemmascarar la xarxa internacional.
Aquell dia van seure a taula en Marc, la Maria i en John. En Marc havia arribat amb la seva ampolla sota el braç. Avui tocava un Priorat.
—És excepcional —els va dir—. El vaig conèixer a un restaurant i ahir el vaig trobar a la botiga de vins.
En John va treure una taula de formatges i van discutir i perfeccionar la proposta.

                          *          *          *

El diumenge 8 d’octubre van passar a l’acció.
Van entrar a l’ordinador del jutge Francisco Mir i van enviar un missatge a Edmundo Castillejos. El text era molt curt, deia: «Amigo te mando un archivo para que lo disfrutes, fíjate bien en las posturas, son excitantes».
L’arxiu era un dels que tenia Francisco Mir a la memòria del seu ordinador. El missatge es va enviar sense encriptar i van deixar oberta la porta per tal que es pogués entrar amb facilitat als arxius dels dos jutges.
En Marc, de tant en tant, expressava la seva sorpresa sobre la informàtica en general i les possibilitats d’internet en particular.
—Estic esparverat —deia—. Això que estem fent va en una bona direcció, i no estem introduint cap mentida, però qualsevol podria fer el mateix amb mi o amb qui fos i obrir la porta a acusacions falses.
En John atent a la pantalla semblava que no parés atenció, però li va dir:
—Mira, tot aparell que està connectat a la xarxa és susceptible de ser piratejat. Per a més seguretat que hi posis, per a més encriptat que el tinguis, és segur que apareixerà algú més bo que tu que te l’obrirà. De manera que si tens secrets, més val que els posis en un paper o en un ordinador independent.
—Després del que estic veient, t’asseguro que ho faré. Els historials dels meus pacients no estaran mai més en un ordinador connectat.
Sabien que el grup de persecució de la pedofília dels mossos tenia una web on es podien fer denuncies anònimes. Així i tot hi van entrar a partir d’un servidor radicat a Brasil que provenia d’un servidor turc.
El text que hi van deixar era «Veure missatge i arxiu adjunt».
El dimecres 11 en John va enviar el mateix text a 5 diaris, tres de Barcelona i dos de Madrid.
El dijous 12, quatre dels diaris on havia remés la informació van publicar una nota petita on es deia que fonts fiables havien dit que el grup que investigava la pedofília estava perseguint una xarxa extensa on hi podien estar implicats membres destacats del poder judicial.
Havien encès la guspira i ara calia alimentar el foc. No volien dubtar de la diligència de la justícia en perseguir els delictes. No ho tenien tant clar en la voluntat de perseguir als delinqüents, singularment quan aquests tenien influències i ocupaven llocs destacats.
El primer assaig el van fer a Itàlia. Internet és realment una teranyina. Dins del llistat de xarxes n’hi ha de públiques i n’hi ha de privades i n’hi ha de molt privades. Algunes es van crear en funció d’alguna comunitat d’interessos i altres al servei d’interessos inconfessables. Es van introduir en una Comunitat italiana de nom estrany «MNOP». No eren gaire actius però semblava que actuaven quan podien destapar algun escàndol i es definien a si mateixos com un col·lectiu que treballava a favor de la justícia. Els van fer arribar el llistat de pedòfils italians actius en aquell grup i els van obrir l’accés a les seves pàgines. La informació la van fer arribar des d’un servidor radicat a Turquia. No els van defraudar. Primer va ser una noticia curta. En poques hores, la llista de pedòfils circulava per totes les xarxes.
El pas següent va ser filtrar els llistats corresponents a col·lectius de França i Espanya. El ressò en les respectives xarxes també va ser quasi immediat.
El dissabte va sortir la notícia de que el jutge Francisco Mir s’havia suïcidat. L’article deixava entreveure que hi havia alguna relació amb una xarxa de pedòfils.
El diumenge 15 van donar la notícia de la detenció d’Edmundo Castillejos i 20 persones més a diferents ciutats espanyoles. El nom del jutge es va donar a conèixer fent referència a la coneguda amistat que tenia amb Francisco Mir i les circumstàncies del suïcidi.
Per primera vegada, en deu anys, el dia 16 d’octubre, el dia en el que havien trobat el cos de la Maria, el missatge no va aparèixer a la pantalla.

                          *         *         *

Aquella nit, la Maria i en John van convidar a sopar als seus millors amics, en Marc i la Tica, i l’Enric. Aquesta vegada també hi era la Toni acompanyada per la Pepa i la Vinyet.
La terrassa era prou amplia, així i tot la taula i les cadires deixaven poc espai.
En Marc s’havia ofert a fer el sopar i la Maria havia acceptat ràpidament.
De primer havia preparat un aperitiu mariner: ostres, cloïsses i navalles acompanyades d’un Alella d’agulla que van fer les delícies de tots. Després va treure unes safates de calamars amb ceba acompanyades d’un potent Priorat. Un gelat excel·lent va servir per acabar amb regust de dolç.
El Jar estava excitat. Hi havia molta gent i ell ja havia aprés que si feia la «rosca» de manera convincent acostumaven a haver-hi recompenses alimentàries, pel que anava amanyagant les cames que trobava.
La Toni, que tenia dos gats a casa seva, va iniciar una conversa sobre que era el que resultava més gratificant si tenir gossos o gats i es va llençar en una mena d’anàlisis cost/benefici afirmant que, per exemple ella no tenia cap necessitat de treure’ls de casa. Després de moltes argumentacions en Marc va dir amb suficiència, potser fent valer la seva erudició psiquiàtrica:
—Els gats són de les cases i els gossos són de les persones.
I, amb aquesta sentència, va tancar el tema.
Si la Maria havia tingut por de que l’Enric se sentís un xic desplaçat anava ben equivocada. Tan bon punt va arribar, va agafar les regnes de la reunió, fins i tot coquetejava amb la Vinyet.
A les postres tots estaven un xic expectants. Únicament en Marc sabia el que celebraven. Quan en John va començar el discurs hi va haver un silenci total.
—La Maria i jo us hem d’explicar una cosa.
—Ja era hora parella, ja era hora! Em pensava que no us decidiríeu mai… Ja sabeu si es nen o nena? —va preguntar l’Enric.
La Maria es va enrojolar i en John va prosseguir:
—De moment, em sembla que t’equivoques, Enric. El que us volem explicar fa referència a les notícies que han aparegut als diaris sobre una xarxa de pedofília que han desarticulat aquests dies.
El que ara es va enrojolar va ser l’Enric que, a més, no entenia que tenia que veure la pedofília amb els que estaven sopant.
—Entre els fills de puta n’hi havia dos de ben singulars: un era el jutge que es va suïcidar el dissabte i l’altre, també jutge, està engarjolat. Doncs bé aquests dos desgraciats formaven part de la gent que va intentar matar a la Maria.
Tots, excepte l’Enric, coneixien suficients parts de la història de la Maria per entendre el que allò significava. Una exclamació d’alegria va sortir de totes les boques i van brindar per la notícia.
L’Enric s’hi va afegir sense entendre gaire el que celebraven però si més no «podien celebrar un bon sopar i una bona companyia» va pensar amb posat filosòfic.
En John no va explicar la seva intervenció i ningú no en va fer referència, encara que tàcitament, tots ho van entendre.
Quan sortien, en John va veure com la Maria i la Vinyet parlaven. Després es van abraçar una llarga estona.
Al quedar sols, en John i la Maria van fer un darrer brindis.
—I ara què? Estic contenta, no em mal interpretis, però ara què proposes? Ho deixem aquí? O vols continuar tal com vas insinuar? Perquè jo vull continuar.
La Maria tenia els ulls brillants d’excitació. En John tenia un posat més relaxat i va dir:
—Ja hem començat. No crec que haguem d’aturar-nos. Ara caldrà buscar als altres. De tota manera em sembla que no serà tan fàcil. Han passat 7 o 8 anys i la gent que busquem poden haver marxat del país, haver mort, o qualsevol altra cosa. Per això et dic que no serà fàcil. Et prometo que no faré res sense haver-t’ho explicat.
Havia begut més del que era habitual en ell, però l’ocasió bé s’ho valia, va pensar.
Per això no estava segur de que les paraules que acabava de pronunciar fossin les correctes, i amb prevenció, pensant que potser s’havia extra limitat va dir:
—Deixa’m que hi doni unes quantes voltes i en tornem a parlar.

                             *          *         *

Dies després tornaven a estar asseguts a la terrassa. Era un capvespre d’octubre típicament sitgetà. Durant el dia havia fet vent i ara el sol, al pondre’s, il·luminava un cel rogenc i encenia guspires en un mar encalmat. La temperatura era agradable. Estaven paladejant una cervesa artesanal que havien descobert el diumenge anterior en una de les seves passejades pel Penedès.
En John va encetar la conversa.
—Et vaig dir que et faria una proposta i no en tinc cap. He navegat per la xarxa i no trobo res. Únicament un parell de referències a «El Palacio del Placer», una que el precintaven sense que quedés clar el motiu i l’altre és la web que tenien i que ningú no ha eliminat. No trobo cap referència als dos desgraciats, ni tampoc de cap policia que anomenin El Pistolas. De tota manera he fet un recull de fotografies que he tret de diaris, revistes i publicacions locals dels pobles de la zona i ho he posat en un arxiu. M’agradaria que te les miressis, a veure si reconeixes a algú.
Van començar el llarg i avorrit recorregut per les imatges. La Maria no reconeixia a ningú. Van seguir al dia següent i quan ja estaven a les acaballes, li va semblar identificar l’Iván com un dels participants a una festa benèfica de la que hi havia un ampli reportatge. Semblava que allí hi havia el bo i millor de la societat marbellí i no hi faltaven ni representants polítics ni de la jet set.
Amb aquest minso bagatge, en John va dir:
—Em sembla que l’única manera d’avançar es anant-hi. I el més pràctic és que hi vagi tot sol.
La Maria va començar a protestar i en John la va interrompre.
—La promesa que et vaig fer, la mantinc íntegrament. A tu no et resulta fàcil deixar la feina, encara que sigui per uns dies, i no sabem si aquest viatge servirà per a res. Deixa’m anar-hi sol i quan arribi el moment, hi anem els dos.

Capítol 16

No sabia el que es podia trobar ni el que podria fer però estava decidit a aprofitar qualsevol ocasió que se li presentés i tenia consciència de que, per a fer-ho, necessitaria els instruments que la tècnica posava a la seva disposició.
Va trucar a l’Anselm, el detectiu, i van quedar per dinar a «Casa Leopoldo».
Quan en John li havia dit que el volia convidar, l’Anselm havia suggerit aquest restaurant. Pel que va dir, a ell li agradava la novel·la negra i un dels seus autors preferits tenia aquest lloc com a referent.
L’entrada no feia justícia al que va trobar a l’interior. Parets folrades de mosaics fins a mitja alçada i la part superior farcida de pintures, algunes força interessants i moltes d’inspiració taurina.
De la taula estant, en John el va veure entrar i va aixecar el braç fent-se notar. D’uns 50 anys caminava dret com un pal. De pell morena i cabell negre i abundant, més aviat magre i estret d’espatlles, portava un vestit formal amb corbata i armilla. El bigoti abundant i caigut per les bandes amagava uns llavis un pel molsuts. Els ulls eren penetrants i reflectien intel·ligència i potser un aire d’escepticisme.
No van quedar decebuts. Li va explicar que, a més de periodista i escriptor, l’autor del que li havia parlat era un reconegut gourmet, no de cuina sofisticada sinó de cuina de mercat i això és precisament el que van menjar. Uns rovellons a la brasa van obrir pas a un dinar que va seguir amb un pollastre del Prat «com feia temps que no en tastava», va dir el detectiu.
Van veure que s’atansava una senyora d’una certa edat.
—És la Rosa, la mestressa d’aquest restaurant de fa més de 35 anys —va explicar l’Anselm.
La Rosa, els va fer els honors i els va oferir les postres. Parlant amb la Rosa del menjar i del Vazquez de Montalban, l’escriptor de referència, va arribar la crema catalana.
—Suposo que ha seguit els diaris i s’imagina que la informació que em va donar m’ha sigut extraordinàriament útil —va dir en John un cop recuperada la intimitat.
—Si, si que ho he seguit i la veritat és que m’ha alertat. Suposo que deu haver estat curós i que, a més, compto amb la seva discreció.
—Evidentment. D’això en pot estar segur. Ara necessito una altra ajuda. Aquesta vegada no li demanaré que arrisqui res, únicament necessito informació per trobar material electrònic d’última generació. Estic un xic desfasat i voldria posar-me al dia. De tota manera, abans de seguir, preferiria explicar-li alguna cosa del que estic fent i perquè ho estic fent. Espero que ho entengui i, potser comparteixi, la meva motivació.
I amb aquest discurs, en John va fer una síntesi de la historia d’Irina evitant noms i dates.
—Miri, vostè va venir de la mà d’en Marc. Ara bé, tinc una certa experiència jutjant a les persones i sabia que el que em demanaven podia tenir riscos, però no era incorrecte. Ara vosté m’ha fet confiança i m’ha explicat una història que m’ha frapat i per tant li diré que estic a la seva disposició pel que faci falta. Encara més, i confiança per confiança. La darrera vegada que va estar al meu despatx em va semblar que vosté es quedava esperant que en Marc o jo mateix féssim alguna referència a com ens havíem conegut i relacionat i es va quedar un xic decebut.
L’Anselm es va allissar el bigoti amb un gest que ja li havia vist fer altres vegades. «Aquest utilitza el bigoti igual que el Marc utilitza la pipa». Va pensar en John.
—Al sortir del despatx en Marc li va explicar alguna cosa?
—Doncs no, i això que li ho vaig mig preguntar.
—M’ho imaginava. Sembla xerraire i extravertit i és la discreció personificada. Encara més, quan els fets fan referència a ell mateix. La història ve d’uns anys enrere, parlo del 2004. Jo era agent del CNI aixo vol dir Centro Nacional de Inteligencia. Vaja jo era espia, si vosté vol.
En John havia intuït alguna cosa, però això no s’ho esperava i la seva cara demostrava la sorpresa.
—Amb 28 anyets vaig ingressar al CESID, el Centro Superior de Información y Defensa. A principis del 2000 ens vam modernitzar i en lloc de dependre dels militars, vam passar a dependre de Presidència. Jo vaig seguir fent la mateixa feina que feia, es a dir, anàlisis de riscos. Al 2004 hi va haver els atemptats de Madrid, suposo que ho sap. El país va quedar trasbalsat, però això no va ser res comparat amb el trasbals que hi va haver al CNI. Nosaltres vam rebre una bronca de campionat. Imagini’s, responsables d’anàlisis de riscos i no ho havíem advertit. Era mentida. I tant que ho havíem advertit! Des de que Espanya es va comprometre amb la Guerra d’Irak que ho estàvem advertint. Altra cosa és que no ens feien ni cas. Estàvem tots com a bojos buscant grups susceptibles d’organitzar algun altre atemptat. A mi i al meu company ens van dir que ens deixéssim d’anàlisis d’edificis i instal·lacions i ens dediquéssim directament a antiterrorisme. Ens van destinar a Barcelona i concretament a fer el seguiment d’un grup que pensàvem que preparava un altre atemptat. A més, teníem constància de que es finançaven traficant amb drogues… —L’Anselm va aixecar el cap al veure que s’havien quedat sols al local—. Si li sembla podríem seguir al carrer, em sembla que tenen ganes de tancar.
Van iniciar el passeig per la Rambla del Raval.
—Aquesta Rambla la van construir no fa pas molt però ja estava prevista en el pla d’en Cerdà —va explicar l’Anselm, i davant la cara interrogativa de John, va afegir— En Cerdà va ser l’arquitecte que va dissenyar, fa més de cent anys el que avui és Barcelona. En fi, jo li estava parlant d’un grup terrorista que traficava amb drogues. Per nosaltres aquesta qüestió quedava llunyana i vam recavar la col·laboració del grup antidrogues i aquí ens vam equivocar. De fet, ens van parar una trampa, al meu company i a la meva ex-dona els van matar i a mi em van acusar d’assassinats, robatoris i del que vosté vulgui.
Havien arribat al final de la Rambla. L’enorme gat d’en Botero mirava insolent la quitxalla que jugava entre crits. Casi no podien parlar. Van canviar la trajectòria i van pujar Rambla amunt. Després de la breu interrupció, l’Anselm va prosseguir:
—Totes les proves m’acusaven. Em van jutjar i condemnar. Jo estava molt desesperat. Vaig demanar ajuda a un advocat amic. Em va dir que la única sortida que hi veia era al·legar un trastorn mental i va demanar un dictamen a un psiquiatra de la seva confiança. Era en Marc. Em va venir a veure, em va escoltar, li vaig explicar tot, la mateixa veritat que havia explicat durant el judici. La diferencia és que ell em va creure i, ja sap com és. Va dir que allò era una injustícia, que jo no estava boig ni res que s’hi assemblés i que calia reparar-ho. Va revisar totes les actes del judici i tots els atestats. No sé si se n’ha adonat però té una memòria prodigiosa. Va trobar contradiccions en les declaracions. Vam apel·lar i vam guanyar. O sigui que si jo estic en llibertat i si he recuperat la meva dignitat és gràcies a en Marc. Imagini’s si li estic agraït.
Havien arribat al carrer Hospital, i van entrar als jardins de la Biblioteca de Catalunya. L’antic hospital de la Santa Creu, li va explicar l’Anselm.
—Per cert, si no m’equivoco els mosaics que hi havia a les cuines d’aquest hospital els van traslladar a Sitges i ara estan als claustres del Maricel.
En John, a través dels ulls de l’Anselm, estava descobrint una nova faceta d’en Marc i n’estava encantat.
—Ostres, he tingut moltes xerrades amb en Marc i ara veig que no el conec —va dir en John.
—Realment és una persona complexa i jo ja li he explicat massa coses sense el seu consentiment. Si té curiositat, parli amb ell. Li diu que ho ha comentat amb mi i que jo no tinc cap inconvenient en que li expliqui l’afer. Però vosté m’ha dit que necessitava alguna cosa i no m’ho ha concretat. De què es tracta?
En John li va explicar el que volia i l’Anselm va proposar que l’endemà anés a una adreça del Poble Nou, preguntés per Colàs que li ensenyaria tot el que li fes falta i a més li facilitaria el material a preu ajustat.

                               *          *         *

No coneixia aquell barri. No va voler arriscar-se a anar-hi amb cotxe i va agafar el tren. Va baixar a l’estació de Sants i va anar amb metro fins a Verdaguer. Allà va fer transbordament fins a Selva de Mar. L’adreça que buscava no estava ni a cent metres.
L’edifici tenia una entrada ben peculiar, era compartida entre la de l’aparcament de cotxes, un altra que anava a una mena de molls de càrrega de camions i la de vianants. Va pujar al segon pis. Abans de trobar la porta, es va perdre per un conjunt de passadissos que semblaven portar a locals industrials o a magatzems.
En Colàs va demostrar ser una troballa. Tenia al voltant de trenta anys i ho sabia tot. Bé ho sabia tot d’electrònica i d’informàtica. Tret d’aquí no sabia res, perquè no li interessava res més. Era baix i gras, tenia la pell molt blanca, probablement perquè no devia sortir gaire d’aquell entorn. Es movia com si anés dalt d’un vaixell navegant amb mala mar i quan començava a trastejar amb els dispositius electrònics o quan teclejava a l’ordinador els dits li volaven. Mentre parlaven no parava de trastejar el teclat tot mirant la pantalla i anava fent afirmacions amb el cap satisfet, aparentment, de les respostes que obtenia. En John se’l mirava pensatiu esperant el moment de plantejar les seves demandes. Tot d’una en Colàs va aturar la seva frenètica activitat i mirant-lo va dir:
—Suposo que vosté és el que ve de part de l’Anselm, no?
—Suposa bé. Necessito captar converses de lluny i fer fotos sense que es noti i necessito poder clonar telèfons a distància i escoltar i gravar converses.
—Cap problema.
Va entrar a un magatzem i poca estona després li va portar un auricular, un telèfon i unes ulleres.
En John ja havia decidit que faria el viatge amb una de les identitats que havia trobat a la caixa de seguretat i ara, el material que li proporcionaven li evitava escollir entre els dos passaports. Utilitzaria el que a la foto portava ulleres, li semblava que era el canadenc i ja li anava bé.
Va sortir ben satisfet, havien comprovat que els artefactes responien a la perfecció a les seves demandes. Les ulleres li permetien fer fotografies amb total impunitat, l’auricular amplificava el so de manera notable i el telèfon era una autèntica meravella. Havien fet proves i resultava relativament senzill clonar l’aparell amb altres que fossin a una distancia prudencial o gravar converses si se l’orientava convenientment. A més, en Colàs semblava respondre abastament al que li havia dit el detectiu en quan a eficiència i discreció. I, li va assegurar que si tenia altres necessitats podia anar-hi o fer-li una trucada.
Quan es dirigia cap al metro, i veient que tenia temps per endavant, va pensar que podia ser d’un bon moment per a descobrir una zona nova de la Ciutat i no se’n va penedir. Segons la guia, el barri era veí de la Vila que s’havia construït pels Jocs Olímpics de 1992. També explicava que aquella havia estat la primera i més important zona industrial de la Ciutat. Ara hi veia una barreja de modernitat i decrepitut. Edificis estilitzats, d’estètica cuidada i atrevida, contemporitzaven amb naus obsoletes que, potser, esperaven els pivots de demolició i xemeneies que feia anys que enyoraven el fum.

                          *           *           *

Sense tenir clar el perquè pretenia anar disfressat i amagar la seva identitat, va decidir fer-ho sense analitzar-ne els motius. Potser perquè pensava que tot plegat li conferia un aura d’heroi als ulls de la Maria?
Únicament faltaven lligar alguns extrems: la barba incipient i les ulleres li canviaven suficientment la fisonomia. El que no tenia resolt era el tema de l’idioma, el seu rus era del tot insuficient per seguir una conversa i si aconseguia trobar als russos i gravar xerrades en aquest idioma necessitaria una manera de poder-les entendre en la seva totalitat.
Van quedar que si podia captar converses, la Maria faria les funcions de traductora.

Capítol 17

Va marxar el 10 de novembre.
A les 10:15 va arribar a l’aeroport de Màlaga. Al mostrador de la companyia de lloguer de cotxes li van donar un mapa de la Costa del Sol i a les onze del matí es va registrar a l’hotel «Las Palmeras» com a Jacques Saman, canadenc, resident al Quebec i participant a un congrés que s’havia de celebrar a la ciutat.
La primera gestió va ser buscar l’adreça del «Palacio del Placer» que havia trobat a la web. Corresponia a un cèntric carrer de Torremolinos. No li va costar trobar el local. Ara era el restaurant «La Langosta».
La visió del local el va afectar. Era allí on la Maria havia viscut els pitjors moments de la seva vida. Allí l’havien prostituït i maltractat. El que era ara no tenia res a veure amb el que havia estat, malgrat això la sensació física de l’espai l’abrusava. No era el mateix l’explicació abstracta que la visió directa i això l’afectava. «Quina seria la reacció de la Maria si algun dia hi anava?» es va preguntar. Mai no li havia explicat l’aspecte que tenia el Palacio del Placer però se l’imaginava amb llums de neó, porters cepats i portes tancades que garantien l’anonimat i que s’obrien de forma escadussera per deixar pas als clients.
Ara tenia una façana blanca. Al costat de la porta oberta una antiga barca de pescadors amb un llum penjant a un extrem i un garbuix de xarxes apilades sobre les fustes. Unes quantes taules exteriors, amb estovalles a quadres donaven fe de la nova activitat del local.
Va entrar i va demanar el dinar. El menjar era de qualitat i va deixar una propina generosa.
A la nit hi va tornar. Va seure a la mateixa taula i el mateix cambrer, no gaire alt, rodó de cara, una bona mata de cabell, un somriure permanent i amb fort accent andalús s’hi va acostar i el va tractar com si es coneguessin de sempre.
—Ahorita mismito le traigo la carta en francés y, si el señor lo permite, le puedo aconsejar.
En John es va deixar aconsellar i a les postres va parlar amb el cambrer en castellà amb un fort accent francès.
—He comido muy bien, gracias por sus consejos. Tienen un pescado excelente. Por cierto, he buscado el restaurante en la guía y me ha extrañado no encontrarlo.
—Pues no se extrañe, señor. Hace poco que lo hemos abierto.
—¿A si? Y antes, ¿era otro restaurante?
—Pues más bien no. El local estuvo cerrado varios años. Aquí había habido una especie de cabaret o no se, ya me entiende el señor. Lo cerraron por drogas pero aquí había de todo, ya me entiende el señor. Estuvo como embargado o no sé, algo parecido y hace un par de años lo segregaron en dos y salió al mercado y mi cuñado, casado con mi hermana, y yo casado con su hermana, o sea que doblemente cuñados, ya me entiende el señor. Él es cocinero, el mejor de la Costa del Sol y yo Facundo, Facu para los amigos y para usted, que soy camarero o maître o jefe de sala o, ya me entiende el señor, el que se las apaña con los clientes, decidimos quedárnoslo y abrir el mejor restaurante de la Costa del Sol. No el mas caro, pero si el mejor.
—¿Y qué tal les va? —va preguntar en John per a mantenir la conversa.
—No nos podemos quejar, no señor, no nos podemos quejar. La competencia es mucha, pero no nos podemos quejar, ya me entiende el señor. Al menos trabajamos, aunque pagar la hipoteca se hace duro, ya me entiende el señor. A los que sí les va bien es a los que tenían antes este local. Esos guiris que no se si son rusos o de por ahí, esos siempre prosperan, y no es que yo quiera criticar, ya me entiende el señor, pero es lo que yo digo: si les cierran el local será por algo, ¿no? y resulta que a ellos no les pasa nada, que digo nada, si cada vez van mejor, si viera que cochazos y que tías, ya me entiende el señor. Ahora se codean con lo mejor de Marbella y nadie les tose. A mi que me da mala espina.
—¿Es que tienen negocios nuevos? En fin, ¿de dónde sacan el dinero?
—Eso, eso quisiera que me explicaran, que en estas tierras tenemos larga experiencia, ya lo dice el dicho:
Llegaron los sarracenos
Y nos molieron a palos
Que Dios está con los malos
Cuando son más que los buenos.
A mesura que anava parlant, en Facu s’animava.
—Ya me entiende el señor. Y ahora lo que nos faltava, nos llegan las mafias importadas. Porque las mafias nos hacen mucho daño a Torremolinos, a Marbella y a toda esta costa, señor. Y los que nos ganamos honradamente la vida no podemos ir por ahí codeandonos con la jet ni golfeando todo el día. Bueno yo no digo nada, pero el día que salga, saldrá todo, y aquel día la que se va a armar, ya me entiende el señor.
—¿Por qué no se sienta Facu? —va convidar en John.
En Facu es veia un xic inquiet, però finalment es va decidir i va seure.
—Bueno, como no quedan clientes me voy a sentar, es que no me gusta, da mala imagen, ya me entiende el señor.
—¿Qué me dice?… ¿Mafias en Marbella? Yo pensaba que esto quedaba lejos.
—Pues no lo crea. Aquí tenemos para dar y regalar. Mi hermana dice que tenemos que callar, que vivimos de todo esto, pero yo no estoy de acuerdo y mi cuñado tampoco. Si haces las cosas bien vas adelante. Ahora si quieres vivir del cuento…. Porqué uno tiene sus ideas y éstas no te las quita nadie, ya me entiende el señor.
—Claro, claro, cada uno tiene sus ideas ¿y cuales son las suyas?
—Que quiere, nosotros somos de izquierdas y de aquí no nos saca nadie y todo esto de las drogas, la putas importadas, mezclado con políticos, sobornos, terrenos, todo mezclado, no tiene nada de izquierdas y eso lo digo aquí y donde haga falta. Y todos estos sinvergüenzas que se aprovechan de todo, a éstos me los cargaba yo, vaya si me los cargaba.
En John va fer un pensament. No coneixia l’entorn i, pel que havia vist, tot plegat seria complicat. A cada cantonada hi havia pubs, sales de festa i altres explotacions. Necessitava algú que conegués la zona i amb qui pogués tenir confiança. El cambrer semblava sincer. Va decidir fer una aposta.
—Le voy a hablar claro. No he venido ni de vacaciones ni por negocios. Intento localizar a unos de los que usted llama sinvergüenzas. Sé que con esto no se arregla el problema, la verdad es que se trata de un asunto personal y necesito ayuda.
—Si se trata de joderles, cuente conmigo. No sé en qué puedo ayudarle, pero en fin conozco la tierra y conozco mucha gente, gente de confianza, porqué aquí hay muy buena gente, ya me entiende el señor. No todos son chorizos, aunque hay muchos de fuera y también de aquí. Aunque tiene que andar con los pies de plomo, mucho ojo, porqué mandan mucho y entre ellos se ayudan o se pagan o lo que sea. Pero no se fíe de nadie sin hablar conmigo: ni policías, ni jueces, ni políticos ni nadie, ya me entiende el señor.
—Bien pongo las cartas sobre la mesa. Voy detrás de los que tenían este local. Por lo que sé son de origen ruso y tengo una fotografía borrosa de uno de ellos —va dir en John mentre treia la fotografia de la cartera.
—Anda que no se pone por poco. No hace falta que me enseñe la foto que ya les conozco. Les conozco yo y todo Marbella, que digo Marbella, les conoce toda la Costa del Sol. Llegaron aquí sin nada pero empezaron a traer niñas de sus países y a traficar y ahora tiran los duros y golfean como cerdos. ¡Mira que si se los carga! Habríamos unos cuantos que nos gustaría, si señor.
—¡He acertado! Pensaba que me podría ayudar, pero no contaba que lo hiciera con tanto entusiasmo. Por favor Facu, dígame lo que sepa de ellos.
—Vamos a ver: tienen un montón de locales repartidos por la costa y siguen con lo mismo: puterio y droga, pero a lo grande. Hay un local, una especie de club, sala de fiestas o no se qué, ya me entiende el señor, que debe de ser la central. Me parece que se llama «El Paraiso» y está en la carretera que va de Torremolinos a Marbella. Por lo que se, los dos jefazos acostumbran a reunirse allí a menudo. Ah! Uno de los dos, no se cual, es jugador y casi cada noche va al Casino.
Li va donar dades, noms dels locals i adreces. També van remenar revistes endarrerides fins que van trobar fotografies on sortien, de forma bastant clara els dos individus.
En John li va demanar per El Pistolas. En Facu no n’havia sentit a parlar, però va dir que ho indagaria. En John es va acomiadar tot donant les gràcies i una bona propina que en Facu no va voler acceptar de cap de les maneres.
—Mire si se los carga, sería mucho mejor que todas las propinas.
Va trucar a la Maria. Li va explicar la sort que havia tingut i que la mantindria informada. L’endemà va iniciar la recerca informàtica. Les dades eren escasses i no va arribar gaire lluny.
Es va posar les ulleres sense graduar, feia un mes que no s’havia afaitat i portava els cabells llargs. Es va vestir informal encara que elegant i va anar al Casino. A l’entrar va trobar un ambient del tot similar a la resta de casinos del món. Gent amb cara de passerells, altres de despreocupats o de capficats i encara altres amb pinta de professionals. La vestimenta, eclèctica, de corbates, llacets i vestits de nit a texans i gorres de beisbol. Cambrers i crupiers ben uniformats i amb cara d’avorrits que contrastaven amb els ulls dels jugadors hipnotitzats per la trajectòria de la boleta.
Al restaurant, les cadires entapissades de blau i estovalles de blanc immaculat. Plats, copes i coberts ben arrenglerats i detalls florals al centre de la taula. Va fer una ullada pel restaurant: no hi havia gaire gent en aquelles hores, però li va semblar reconèixer l’anomenat Ivan. La repulsió va anar seguida de l’impuls d’atonyinar-lo. El que no havia pogut fer quan el Romeu dels collons havia agredit la Maria, ara s’hi veia totalment capaç a pesar que l’individu se’l veia corpulent. Es va reprimir. El que estava planejant anava molt més enllà del que podia ser una pallissa.
Va demanar un sopar lleuger.
L’Ivan semblava tenir uns 50 anys, cabell curt i pentinat endavant. El nas gros i una mica tort i els llavis fins, ulls petits, enfonsats, «de mirada cruel», va pensar en John, celles espesses, orelles grosses, coll robust.
S’havia tret l’americana que penjava d’una cadira. Les mànigues de la camisa, mig arremangades, insinuaven uns braços musculats. Les mans també eren grosses i els canells gruixuts. La camisa era negra com també l’americana. La cadena que li penjava al coll, el rellotge ampul·lós i els anells semblaven d’or. Era difícil que passés desapercebut. S’acostava molt a la imatge que s’havia fet d’ell.
Estava sopant tot sol encara que, un parell de vegades s’hi va acostar una persona corpulenta que podia ser un guardaespatlles, la primera li va xiuxiuejar alguna cosa, la segona li va donar un telèfon. El va seguir amb la mirada i va comprovar que es mantenia apartat però atent a la taula.
Després de sopar, l’Ivan va anar al bar a prendre una copa i poc després va entrar a una sala on en John va suposar que devien jugar de manera privada.
En John va seure a la barra del bar i va iniciar conversa amb el cambrer. Pel que John va apreciar, la gent del sud són xerraires i tan aviat com va tenir una excusa, el cambrer es va llençar a explicar el procés de construcció del Casino, la seva vida professional, els fills que tenia, com d’enamorat estava de la seva dona… En John aguantava la pluja el millor que sabia i no va ser fins al cap d’una bona estona que va poder intervenir.
—¿Y el Casino vive de clientes esporádicos o de los habituales? —va preguntar amb fort accent francès.
—De los dos. Mire, cuando llega un jeque se nota, pero hay clientes que vienen cada noche y yo creo que son los buenos.
—Pero de estos no debe haber muchos, supongo.
—Muchos no… Ojalá los hubiera pero sí que hay algunos. Mire no sé si ha visto uno que estaba en el bar y después ha ido a aquella sala privada. Pues este viene cada día y entre él y sus amigos se dejan sus buenos euritos en la caja.
—Y allí, ¿a que juegan?
—Toma, al póquer ¿a qué quiere que jueguen? El póquer está de moda. Son partidas privadas que prepara el mismo Casino. Y usted ¿de dónde es?, por el acento me parece francès.
—Pues no soy francés, soy canadiense y he venido a un congreso de biólogos que se celebra en Málaga. No empieza hasta mañana y como esta noche estoy solo he querido conocer el casino.
Va seguir una estona a la barra i desprès va marxar cap a la sala de festes «El Paraiso». L’Ivan hi va arribar cap a les dues. A la mateixa taula hi va seure un altra persona que en John va suposar que seria un soci, potser en Petrov? Aquest era més gran que l’Ivan, al voltant dels 60, va calcular. També portava els cabells curts. En aquest cas escassos, de color clar li va semblar amb la mica de llum que hi havia al local. El front era ampli i no li podia veure els ulls doncs portava ulleres fosques. Tenia una complexió molt diferent a la d’Ivan. Era menut, també vestit de negre i també amb cadena i rellotge d’or. Semblava que, a pesar del físic, era el mascle alfa i no únicament els cambrers sinó el mateix Ivan li havien fet senyals de respecte. Altra vegada, va haver de reprimir els instints. Imaginar aquelles bèsties violant a la Maria el destrossava. Aquelles visions li van esborrar completament les reticències que podria haver tingut.
S’havia assegut a una zona que encara estava més fosca que la resta i va començar a experimentar amb el mòbil fins que va aconseguir que es clonés amb el dels mafiosos. Va fer algunes fotografies, va pagar i va sortir del local procurant passar desapercebut.

Aquella nit el telèfon clonat va sonar un parell de vegades. Van ser converses en castellà sobre temes relacionats amb l’ambient de la Costa del Sol.
Al ticket de la sala de fetes hi constava un numero de compte. Aquesta va ser la primera pista que li permetria rastrejar l’activitat bancaria dels fills de puta.