LOADING

Type to search

El Marge Llarg

El premi

Malgrat tots els malgrats, malgrat que recordarem el 2020 com un dels anys més incerts i nefastos de la història del segle, també tenim motius d’alegria. Més enllà de les nostres dèries personals, que ens fan adonar que enmig de la pandèmia, la malaltia i la mort la vida continua, i que mentre hi ha vida hi ha esperança i espais que podem i hem de saber gaudir, hi ha bons moments i ocasions de celebració. El premi Nacional de Premsa que atorga el govern de Catalunya avalat per un prestigiós i expert jurat de professionals ha estat atorgat enguany a L’Eco de Sitges perquè després de cent trenta-quatre anys d’existència es continua editant “amb l’objectiu de fer periodisme”. Fer i voler fer periodisme des de Sitges i des d’aquest segle vint-i-u que posa davant del mirall el nostre món i el planeta sencer amb totes les seves flaqueses, els seus desastres i també els seus valors és, certament, un mèrit i fa goig que hagi estat públicament reconegut i premiat.

Fer periodisme de Sitges estant no va ser una estricta novetat quan l’1 de març de 1886 va aparèixer el primer número de El Eco de Sitges. Vuit anys abans, els promotors de la

Revista Suburense en publicaven el primer número el 4 febrer 1877 declarant que descendien al “árido y escabroso terreno del periodismo” a la defensa dels interessos de la Vila. Al cap d’un any escàs, s’acomiadaven amb un “Hasta más ver” deixant clar que el fracàs havia estat degut a la lluita local entre pradistes i retiristes. El Eco de Sitges va ser publicació quinzenal fins el mes de juliol de 1886, quan va passar a ser setmanari. La seva declaració de principis al número de sortida va ser el de crear opinió i fomentar la lectura, sempre en la línia de la defensa dels interessos de la Vila i reproduint el que fos d’interès en els medis de la política i la literatura. La manca d’un periòdic en una població explica la sobra d’ignorància que hi preval, hi escrivia en el primer article signat el mestre Francesc de Paula Huguet i Mainer, reblant-ne la necessitat. Escrit en un castellà més aviat impostat i amb la prosopopeia i l’encarcarament en l’ús d’una llengua que no es pròpia, de la Revista Suburense n’heredava la vocació antillana fent d’enllaç amb els sitgetans de les Amèriques, i la secció de la Crònica Local que el setmanari ha mantingut fins avui.

La història de L’Eco de Sitges és llarga i apassionant especialment des del doble vessant local i nacional i de les seves diverses etapes perquè permet  resseguir fidelment la història de la Vila i els avatars del país. Les lluites polítiques locals hi van prevaler durant dècades en les que el setmanari tingué com a oponents La Voz de Sitges, Baluard de Sitges, La Gaseta i La Punta. La Guerra Civil ho va trencar tot i quan L’Ecova tornar a veure la llum el març de 1942 la vida i la Vila ja eren tota una altra cosa. Va subsistir gràcies a la voluntat eclèctica del seu director, en Josep M. Soler i Soler, el tercer de la nissaga, que entre altres mèrits va introduir-hi progressivament el català i gràcies també a un meritori grup de col·laboradors altruistes de gran qualitat com Salvador Soler i Forment, Ramon Planes, Rafael Casanova Termes,  Josep Carbonell i Gener i Teodoro Sardà, entre altres. El 2011 va rebre la Creu de Sant Jordi que li va concedir la Generalitat.

M’agrada recordar la història de L’Eco però m’agrada encara més parlar del present i de les seves perspectives de futur. El 2014 un grup de socis, entre els quals hi ha diversos col·laboradors del setmanari, van constituir Premsa de Sitges S. L. per tal de garantir la continuïtat setmanari, llavors ja totalment amenaçada, sanejant-lo econòmicament i introduint-hi els canvis que ja eren imprescindibles. Entre aquests una marcada professionalització pel que fa a la presentació i el contingut i una obertura cap a noves col·laboracions i seccions sota la direcció de l’avui emèrit i sempre entranyable Antoni Sella. L’any següent s’iniciava L’Eco de Ribes com a suplement dedicat a la població de Sant Pere de Ribes, que el 2018 ha esdevingut una edició pròpia. L’Eco ha sabut conservar, com pocs setmanaris, una marcada identitat de periodisme literari que en cada etapa ha trobat el seu format –i aquí vull felicitar expressament en Joan Yll, en Josep M. Matas i en David Jou, que hi tenen molt a veure– , i la qualitat de periodisme cultural que en part el caracteritza. Però, és el tot el conjunt, aquest gresol periodístic configurat per l’arrelament territorial expressat amb veu pròpia, les notícies, els articles d’opinió des de diverses i noves veus, i l’interès per la població, les entitats, els esdeveniments, els personatges, les institucions, les empreses i la nostra societat civil el que atorga carta de naturalesa i de vocació permanent d’un model propi de periodisme que és el que li ha valgut el Premi Nacional de Premsa d’enguany. Com a col·laboradora i com a sitgetana no me’n puc sentir més orgullosa i agraïda.

ARTICLE ANTERIOR
SEGÜENT ARTICLE

També pots veure