LOADING

Type to search

Secrets de Sitges

Fonts públiques

El valor actual de les fonts és merament ornamental, però ens resistim a eliminar-les perquè activen els ressorts de la nostàlgia

Xavier Gimeno

El valor actual de les fonts és merament ornamental. Han perdut el valor que fins i tot obligava a regular-ne l’ús en èpoques d’epidèmia. Però ens resistim a eliminar-les perquè activen els ressorts de la nostàlgia. La meva primera font va ser la font de l’Escola Pia. Com altres sitgetans vaig tenir la sort de seguir el que aleshores era l’ensenyament elemental a l’esplèndid edifici que l’americano Pere Montané va fer construir al davant de l’estació. Exhibia dues façanes principals: l’una s’obria al carrer de Sant Isidre i era la que utilitzava la mainada per entrar a escola; l’altra, ho feia a la carretera i s’utilitzava com a plató fotogràfic en què aquells qui feien la primera comunió immortalitzaven l’efemèride. En un dels laterals s’aixecava una torratxa que fendia el cel i que els alumnes més temeraris havíem profanat en alguna ocasió. Als peus de la torratxa hi havia la font. Ens havíem d’acotar sota l’aixeta amb la fruïció a què ens obligava un partit de futbol a l’hora de l’esbarjo. Va ser als peus d’aquesta font que jo vaig tenir la primera impressió que el coneixement científic era veritablement capriciós i insondable. Vaig esperar el meu torn, que els més grans no respectaven mai, i mentre bevia vaig obrir els ulls i vaig sorprendre el moviment d’un núvol a l’extrem de la torratxa. Abans del pati, l’Hermano, un mestre alt i gras vestit de negre de cap a peus, ens havia estat explicant les òrbites dels planetes. Davant de la prova empírica, que m’havia sorprès a la font, vaig córrer entusiasmat a comunicar-li el meu descobriment. L’home adoptà el posat condescendent dels professors quan han de desil·lusionar amb compte els seus pupils sense desmotivar-ne l’esforç o l’atenció, i em va fer veure l’autèntica cara de la realitat.

De les fonts públiques que es van instal·lar l’any 1881 només en queden dues: la de la plaça del Pou Vedre i la de la palmera de la Rectoria. Però n’hi havia més: al Cap de la Vila, al passeig de la Ribera… Com sabem, al nucli urbà de Sitges no existeixen fonts naturals, circumstància que explica que el subministrament d’aigua s’obtingués de pous i cisternes. I tot i que a les primeres dècades del segle XX es va començar a construir l’abastiment d’aigua a particulars, podem sospitar que la vida útil de les fonts es va allargar fins a la dècada dels anys seixanta en què es va garantir l’accés a l’aigua a totes les cases. Des d’aleshores la seva vida s’ha anat esllanguint fins esdevenir testimoni d’una existència molt més exigent que l’actual.

Algunes fonts vesteixen història singular. És el cas de la font de la Rectoria que s’acabaria convertint en el punt central de la corona que Miquel Utrillo va construir per protegir la palmera que havia nascut d’un dàtil fugisser. O la font del Cap de la Vila que va canviar tres vegades d’aparença i va ser motiu de discòrdia entre diversos prohoms de la vila. L’última d’aquestes construccions en què els nostres avantpassats van saciar la seva set era un pedestal revestit de ceràmica coronat per un gerro de terra cuita cedit també per Miquel Utrillo. Aquest interès que demostra el demiürg de Maricel pels objectes vulgars il·lustra a la perfecció la seva màxima estètica, un capteniment, per altra banda, destil·lat de l’ànima catalana que calia modernitzar, i que consisteix a conferir una transcendència artística a la banalitat quotidiana. No ens ha d’estranyar que sigui ell mateix, a través del gest de col·locar una còpia al Poble Espanyol, qui ens va ensenyar a apreciar el valor de la que segurament és la font més emblemàtica i misteriosa del nostre país, la font de la plaça Major de Prades.

L’art de les fonts també va patir el seu moment esteticista, la font desproveïda d’utilitat. Aquestes fonts monumentals van ser ideades pels arquitectes que van dissenyar l’expressió sublim de la grandeur francesa, és a dir Versalles. Van arribar a la península de la mà de la monarquia borbònica. Tot i que la Cibeles de Madrid representa un dels primers exemples d’aquesta impostació forana, la nostra font de Montjuïc excel·leix pel que fa a l’espectacularitat. Particularment aquestes escultures d’aigua em deixen indiferent perquè diuen molt poc de l’ànima que les ha creat i molt d’aquella que les ha pagat. A Sitges també hem tingut la nostra font monumental, una trista baluerna que per redimir-se va haver d’estatjar amb més pena que glòria la sirena de Pere Jou. Entre una artesania i l’altra, i mentre l’aigua no descobreixi el seu art, sempre ens podrem commoure amb les formes senzilles d’una font definitivament anacrònica.

ARTICLE ANTERIOR

També pots veure