LOADING

Type to search

Secrets de Sitges

Glòria a l’atzavara!

La seva agonia de l’atzavara esdevé lenta, mandrosa, un pur joc d’equilibris que es prolonga com un miracle

Xavier Gimeno

El temporal no n’ha deixat cap de dreta. En unes circumstàncies climatològiques menys extremes, l’agonia de l’atzavara esdevé lenta, mandrosa, un pur joc d’equilibris que es prolonga com un miracle. Des que comença a projectar el pinacle i el corona amb una panícula floral groga, fins que perd fortalesa i color poden passar ben bé una colla de mesos. Les colònies d’atzavares a començaments d’any escampen de forma desigual el seu cant del cigne d’acord amb el mateix caprici que ordenà la seva implantació dues, tres o quatre dècades enrere. El Glòria, però, en menys d’una setmana les ha abatudes sense contemplacions. Definitivament postrades, una prioritat subalterna ha obligat els jardiners a mantenir-les esteses mentre la urgència els obligava a concentrar l’atenció en arborescències esfondrades molt més espectaculars. D’aquesta manera, el Glòria ­–sembla que finalment hem importat el costum d’identificar la malvestat de les tempestes cosa que, per bé i per mal, ens permetrà de recordar-ne el caràcter destructiu–, ens ha impedit d’observar el declivi gradual de les tiges exultants, exemple de rebequeria contra la claudicació, extenuants en la seva voluntat de persistència.

L’atzavara és una planta d’origen mexicà que, segurament a partir del segle XVI, es va implantar amb una gran facilitat pels ecosistemes mediterranis. La paraula significa en la varietat magrebí de l’àrab, sèver, és a dir, el suc de l’àloe. No deixa de sorprendre aquesta etimologia sense paral·lel en llengua castellana si tenim present que en el moment en què es comença a estendre el conreu de la planta la llengua catalana manté un contacte amb l’àrab força escadusser. Potser la paraula designava una planta de la mateixa família la qual cosa ens situaria davant d’una espècie adoptada amb un nom igualment adoptat. També se la coneix amb el nom d’agave americana, referint d’aquesta manera la família a què pertany. I això ens recorda que les agaves eren unes plantes especialment productives per tal com se n’extreia un xarop que tenia propietats medicinals. Tot plegat arriba a desconcertar, sobretot quan llegim que l’atzavara presenta una destinació merament ornamental i que cal controlar-ne l’expansió en tant que és invasiva i, sorprenentment, exòtica. De fet el que els experts adverteixen és que ens trobem davant d’una planta xarnega.

Després de 400 anys de colonització del terreny resulta estrany que encara se l’hagi de considerar una planta exòtica. Cal ser prudents, és clar, i més si tenim presents que els criteris científics no es corresponen amb els paisatgístics. De vegades, però, un té la sensació que la ciència també es comporta amb un deix purità que pot qüestionar-ne la pressuposada objectivitat. A hores d’ara, l’atzavara forma part del nostre paisatge, i costaria molt d’admetre que hem d’exterminar-la en benefici d’alzines i sabines per més que aquestes espècies siguin originàries del Garraf. El dilema deu ser semblant a aquell en què es troben molts restauradors quan han de decidir si retornen la imatge d’un temple a l’origen romànic o a la perversió barroca. Quin dels dos resulta més autèntic?

La consideració d’ornamental em sembla molt més agosarada. De l’atzavara se n’han extret sucs i xarops amb finalitats diverses. Més enllà de la farmacopea, el suc recaptat dels talls infringits en la carn de les seves fulles s’ha utilitzat per fermentar destil·lats i avui el fem servir per produir un xarop que presenta un gran poder edulcorant. Resulta molt més fascinant descobrir que aquestes mateixes fulles de l’atzavara eren especialment indicades per generar un teixit de característiques semblants a les de la seda. Si aquesta informació es pogués confirmar, hauríem de deixar de considerar la nostra pertinaç planta com un producte exòtic, ornamental, i passar a contemplar-la com una deixa d’una activitat preindustrial finalment desapareguda. Per alguna raó el seu nom és un exemple d’obstinada vitalitat: una senzilla recerca a internet ens avisa de la quantitat de recursos, entitats, publicacions, establiments, restaurants i comerços que en el seu moment van decidir de posar-se sota d’advocació de l’atzavara.