LOADING

Type to search

Esports

«Gràcies al rugbi hem aconseguit la mítica i dura Behobia»

Les quatre jugadores del RC Sitges van córrer la Behobia-San Sebastian, un gran desafiament per a totes elles que van complir satisfactòriament

Inés Sauret, Isabel Buisan, Patrícia Pujadas i Mònica Sáez, minuts abans del començament de la prova

«No posis límits a les teves passions, i gaudeix de tot allò que t’ompli de vida perquè quan vegis passar el temps, són aquests moments els que faran que tot hagi tingut sentit». Aquest proverbi el van aplicar al peu de la lletra les quatre protagonistes d’aquest reportatge –Mònica Sáez, Patrícia Pujadas, Isabel Buisan i Inés Sauret–, totes elles jugadores del RC Sitges, que el passat cap de setmana van entrar per la porta gran en el món del running, corrent la mítica Behobia, que uneix Irun, a la frontera amb França, amb Donostia, passant per Oiartzun, Errenteria, i Pasaia: un total de 20 kms amb 200 metres de desnivell amb els mítics Gaintxurizketa, Capuchinos i Miracruz com a grans i durs obstacles.

«La Behobia fa respecte des del dia que t’hi apuntes, ja que té fama de ser la cursa més dura de l’Estat espanyol i això suposa un gran repte», comenta Patrícia Pujadas i afegeix que «la gent en parla molt bé i t’hi apuntes perquè saps que és una gran festa i per l’ambient».

Un desafiament com aquest es pot fer per diversos motius i  a vegades la vida fa el camí més difícil i ens posa a prova. «La situació meva personal era dolorosa i m’havia plantejat no assistir a la carrera. Però vaig capgirar la situació i això em va donar energia, sé que a la meva mare li hauria agradat que hi anés i gaudís», relata Mònica Sáez, la veterana del grup.

Quan els corredors van avançant i el pendent de la carretera tira cap amunt és quan el públic estreny més: «Sentir el teu nom sense parar et fa treure força d’on no hi ha. Sentir que et donen suport t’ajuda», comenta Isabel Buisan. 

Un cop entres a Donosti pel barri del Gross i arribes a la platja de Zurriola, la gent abarrota la zona: després de passar el pont del Kursaal ja es veu l’arribada, al Boulevard donostiarra: «Acabar i veure que totes les meves companyes també ho feien, i a sobre complint amb escreix les expectatives inicials va ser doblement satisfactori», explica Inés Sauret.

La gran diferència entre el rugbi,  que practiquen normalment, i l’atletisme, és que «en el rugbi ets sents recolzat per un equip amb el qual has entrenat durant tota la setmana i  saps que matarà per tu. On no hi arribis tu, hi arribarà una altra. En una cursa estàs tu sola», resumeixen.

«Al final, practicar un esport com el rugbi et fa tenir una gran força mental, que és un dels grans motius que fa que hàgim acabat la cursa: les males condicions meteorològiques ho han fet tot més èpic, si això li sumes que es complien 100 anys de la primera edició, ens ha donat molta més satisfacció personal», conclouen.

Aquestes valentes heroïnes van recórrer els 20 quilòmetres entre la frontera entre el País Basc i França i la capital guipuscoana amb unes condicions meteorològiques horribles, mentre el públic, acostumat al clima, omplia els carrers i carreteres i animava voraçment als atrevits guerrers, que ho donaven tot en senyal d’agraïment al públic, que va aguantar estoicament més de tres hores. Euskadi és diferent i la comunió entre el públic i els atletes és únic i fa posar la pell (ben remullada) de gallina. A la guerra s’hi va de curt i totes elles tenen la intenció de repetir-hi.