LOADING

Type to search

Secrets de Sitges

La cleda buida

Els corrals buits del Garraf corprenen perquè ens recorden que allò que ens proporcionava abric, carn i llet, un dia va deixar de proporcionar-ne i no va tocar altre remei que abandonar-los malgrat la por d’aquells que no se’n sabien avenir o no els convenia fer-ho

Anton Ferret

Abans d’aquest desastre, solia passar en bicicleta pel camí que va de Sant Pau cap a can Sidro, a Ribes. A la banda de muntanya hi ha una cleda en desús que anomenen corral d’en Puig. Té un cobert amb arcades i un tancat al davant. Sempre que hi passava me’l mirava i pensava en el món de subsistència que representava i que jo ja no havia conegut. Després el deixava enrere i poques pedalades més tard ja l’havia oblidat, potser perquè fins a aquell moment, de carn, de llet i d’abric no me n’havia faltat mai. 

Escric això a trenc d’alba del 2 de maig de 2020. Després de quasi 50 dies d’estar-me a casa treballant —un privilegi tal com van les coses—, avui tornaré a agafar la bicicleta. Vaig a la cuina a fer-me un cafè amb llet. Engego la ràdio. Em recorden els límits de temps i d’espai de la sortida que faré. Em queda clar que el que era el mínim requisit de la meva llibertat, a partir d’ara serà la màxima aspiració. Són les regles del joc de la “nova normalitat”. Em venen basques cada vegada que sento aquesta expressió i confio en la interinitat d’aquest malson. Tot i això, estic content de poder sortir. Com la canalla la vigília de reis. Em sembla que posaré les sabates al balcó i tot. Bé, de fet ho faré quan torni, per si les mosques. Perquè es desinfectin, esclar. Perquè tinc la por al cos, ho reconec.

He de confessar una cosa. No és veritat que m’hagi estat tants dies a casa. Des del 13 de març, he sortit set vegades per anar a comprar menjar. A banda de la molèstia de la desinfecció dels envasos, cada vegada que hi he anat m’ha costat més diners. Primer em pensava que era pel canvi d’hàbits, però no em quadrava. Sento per la ràdio que els preus del menjar s’han apujat un 10 per cent. Això ja explica més el sobrecost. La sotragada econòmica pot ser colossal, com a la postguerra, diuen. Encara en plena mortaldat, ja demana pas la misèria. Penso en la situació de la gent que conec. Penso, sobretot, en els joves i els adolescents. El seu futur també fa por.

Vaig al bany i em miro al mirall. Duc els cabells llargs i deixats. Els pèls de les orelles semblen els llentiscles mil·lenaris de can Ramon i la Mata. Faig més ulleres que habitualment. Amb els anys ja he après a dissimular aquella cara de bestiola esporuguida de quan era jove. Ara sé fer més cares i assajo unes quantes ganyotes, però en totes hi ha un rictus estrany que em delata: la por se’m veu al rostre, evidentment. Diuen que no se n’ha de tenir, de por. O no se n’ha de mostrar. Sóc l’únic que en passa?

Bé, potser algú més. El dia 27 de març, el Papa sortia amb pas feixuc de la basílica de Sant Pere cap a la plaça aguantant la custòdia, que li tremolava a les mans. El Vaticà era buit i plovia. Francesc feia cara de por. De terror. De què servia l’or blanc que voltava el pa consagrat? De què servia la basílica, immensa, coronada per la cúpula de Miquel Àngel? De què servien les campanes al vol? Barrejades amb les sirenes dels cotxes de la policia, semblava que proferissin un udol desesperat, el que fa algú quan se li mor sobtadament un ésser estimat. Aquell dia, Francesc era, sobretot, Jorge Bergoglio,  un home espantat davant de l’adveniment de l’incomprensible.

Llavors em va venir al cap la cleda buida. És clar, vaig pensar. El cobert és la basílica; les columnes de Bernini, el tancat, i el ramat, aquelles multituds dels temps de Joan Pau II, que han desaparegut i són a mercè del llop. Sí, exacte, o potser el corral és l’estat del benestar, amb  les seves banderes, logotips i portaveus uniformats o amb americana, però que és incapaç d’emparar els seus ciutadans. No fan cara de por, com Francesc, els que el lideren. Imposten la veu i parlen amb seguretat, però la malaltia està delmant la generació que tenien el compromís de protegir amb més cura. O potser el corral són les ideologies simplistes del XX, que sembla que alguns vulguin aprofitar l’ocasió per implantar integralment. Com si servissin de res, ara.

Els corrals buits del Garraf corprenen perquè ens recorden que allò que ens proporcionava abric, carn i llet, un dia va deixar de proporcionar-ne i no va tocar altre remei que abandonar-los malgrat la por d’aquells que no se’n sabien avenir o no els convenia fer-ho. Espavileu-vos, doncs, canalla, per tirar endavant en els temps difícils que s’acosten. Feu-ho amb ambició i empenta. No us deixeu tancar en cledes decrèpites. D’aquí a molts anys, quan hi passeu pel costat amb bicicleta, us les mirareu, potser amb cert respecte, i les oblidareu de seguida. Aquell oblit serà el vostre triomf. Us n’haureu sortit.