LOADING

Type to search

El Marge Llarg

La dona que parla

Vaig tenir l’oportunitat d’assistir a la preestrena de la pel·lícula Frederica Montseny, la dona que parla; una producció de TV3 i Distinto Films (enhorabona, Míriam Porté!) que s’estrenarà aquest proper dilluns dia 8 de març després del Telenotícies Nit simultàniament a Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. La direcció de Laura Mañà, la interpretació de Màrcia Sisteró i Emilio Gutiérrez Caba com a Frederica Montseny i el ministre Largo Caballero, i l’impecable assessorament històric d’Irene Lozano juntament amb el treball de tot l’equip han aconseguit una obra modèlica pel que fa a contingut i missatge i d’alta qualitat en tant que producte cultural.

L’estrena el 8 de març és una oportunitat immillorable d’aprofitar el corrent a favor de la presència de les dones per donar a conèixer des de la visió actual una personalitat singular i d’una exemplaritat no sempre acceptada, però que va resultar clau en alguns passatges de la guerra civil i de l’exili. La productora Míriam Porté –que compta amb una important filmografia feminista com a productora amb films sobre Margarida Xirgu, Concepción Arenal o Clara Campoamor, entre altres– afirmava que la mirada feminista de Distinto Films treballa per “visibilitzar figures que han participat en el canvi de la història però que no han tingut el seu espai”. I, efectivament, Frederica Montseny (Madrid 1905 – Tolosa del Llenguadoc 1994), escriptora de literatura social i  activista, no l’ha tingut, sobretot en comparació amb altres figures com la comunista Dolores Ibarruri.

El guió es concentra en dos moments. L’un, el del pas de Montseny pel Ministerio de Sanidad quan, amb l’esclat de la Guerra Civil, el president Largo Caballero va cridar els anarquistes al Govern. Montseny es va debatre entre la fidelitat als ideals anarcosindicalistes i el necessari pragmatisme d’unitat davant del feixisme, malgrat que fos fent costat a una república que no la deixava de considerar burgesa. Els debats interns que va mantenir entre els dirigents de l’anarquisme i els de portes enfora amb el socialistes i comunistes van ser especialment durs així com el seu paper durant els Fets de Maig de 1937. L’altre moment, és el judici d’extradició mentre era empresonada a Llemotges, en un moment en què el govern franquista havia pactat amb el govern de Vichy l’extradició de Lluís Companys – que ja havia estat afusellat. Es va salvar d’una mort segura per la seva pròpia defensa i perquè estava embarassada.

El tractament de Frederica Montseny es sintetitza molt significatiu a l’inici del film: en plena vaga a la conca minera del Llobregat i enmig d’un dels seus més abrandats discursos a favor de l’anarquisme, una nena li diu a una altra: “Mira, la dona que parla”. La condició femenina, el discurs propi i la capacitat dialèctica de Montseny, mostrat també en altres moments àlgids com el míting de la Monumental d’octubre de 1936 compartit entre anarquistes, socialistes i comunistes i amb el cònsol soviètic Ovsèienko, constitueixen el seu gran actiu personal. La idea que flueix, més enllà d’una història, és la del poder de la paraula expressat amb voluntat, convicció i resolució. La dona que parla és la dona que expressa i transmet pensament, activisme i estratègia, un fet poc comú, per no dir insòlit, en l’època, i més des de la primera filera, la dels dirigents. Costa, encara, atorgar la paraula a les dones. S’han assolit fites importants en el món de la política i de les responsabilitats públiques a força de reclamar una paritat no sempre acomplerta. Una paritat, que, en tant que ètica social, hauria de ser obligatòria. Passat el mainstreaming del 8 de març, la resta dels dies de l’any l’anàlisi de la presència de les dones en llocs de responsabilitat o en els mitjans de comunicació encara és lluny de correspondre a la realitat social. No parlo de tòpics: analitzin qualsevol nivell de la vida quotidiana. A hores d’ara la dona que parla ha de guanyar el repte de passar del singular al plural i el de la implantació de la paritat des de la base per no xocar amb més sostres de vidre. És un tema que, ara com ara, no ens l’acabarem davant del qual no podem ni afluixar ni retrocedir. Continuarà.

ARTICLE ANTERIOR
SEGÜENT ARTICLE

També pots veure