LOADING

Type to search

Secrets de Sitges

La Juanita i la Cartrona

Els vilanovins ens acostumaven a definir com a gitanos blancs, és a dir, gent de poc fiar

Antoni Sella i Montserrat

Sense ànims de fer un tractat de filosofia, què som, a part de ser el que mengem, segons resa el refrany?Els antropòlegs diuen que també som el que els altres pensen que som, de la mateixa manera que els altres, en part, també venen definits per allò que nosaltres en pensem d’ells. De tot aquest galimaties, els antropòlegs en diuen la mirada de l’altre. Però quin altre ens mira, a nosaltres, els sitgetans? I on fem reposar, nosaltres els sitgetans, la nostra mirada? La resposta és difícil en aquest món hiperglobalitzat.

Abans, miràvem i ens miraven els vilanovins i els ribetans, la gent de la colònia estiuenca, els primers estrangers europeus i els que van venir darrera. Però no ens enganyem, si hi ha una mirada que ha estat especialment prolífica, donant peu a converses, bromes, acudits, ires, enveges i, també, algunes amistats estranyes, aquesta és la mirada vilanovina, la d’anada i la de tornada.

Els vilanovins ens acostumaven a definir com a gitanos blancs, és a dir, gent de poc fiar i amb pretensions, segons la seva interpretació. Nosaltres sempre hem pensat d’ells que, pobrets, compren la roba al mercat de Vilanova, roba barata i sense cap mena de gust. És realment així? Essent sitgetà es fa difícil que la meva opinió no sigui parcial. De tota manera, intento mirar-m’ho des d’una altra perspectiva i com un tresor secret i inconfessable, busco elements positius del vilanovisme que vagin més enllà dels Bordegassos i de la pintura viva i apassionant del meu admirat Armand Cardona Torrandell. 

Dels vilanovins, així en general, sempre m’ha agradat la sornegueria que els permet enfotre-se’n del mort i de qui el vetlla, inclosos ells, amb una tranquil·litat que els sitgetans, pagats de nosaltres mateixos, desconeixem i quasi ens és impossible d’entendre.

L’últim exemple que he trobat –tot i no prodigar-me massa per la ciutat veïna–, és una revista trimestral que respon a la capçalera de La Juanita. Com tots sabem, la Juanita era una carpa perenne que el senyor Roig i Toqués tenia a Vilanova i que es va fer famosa per dos motius: beure en porró i no morir-se mai. La carpa de marres, quan jo era jove, era motiu de befa de tots els progres del Penedès, que vèiem en ella una camama casposa i vinculada al tardofranquisme. Però no hi havia corresponsal comarcal que és preués que no hagués intentat vendre al seu cap de redacció un reportatge sobre la carpa Juanita de vida eterna.

Posar-li aquest nom a una revista sociocultural, marcadament alternativa (la petjada de la CUP hi és present en cada pàgina) és tota una declaració d’intencions: passi el que passi, la ironia, la sornegueria i el relativisme tenen entrada en aquesta capçalera. I per mostra un dels titulars de portada: “Galàctica. La Històrica Fira de Com Pescar la Lluna  en un Cove”. D’estètica ben cuidada, sumari variat i articles intel·ligents, La Juanita em fa enveja i és un tipus de publicació que m’agradaria que tingués la seva rèplica a Sitges. Entre d’altres, hi trobo un alliçonador article de temàtica feminista, signat per Núria Araüna, bona amiga i antiga col·laboradora de L’Eco, i un dossier, conduït per Quim Arrufat, de titular inequívoc: Història indiana, memòria esclava. A Sitges, molt poques vegades hem enfocat la qüestió dels americanos des d’aquesta perspectiva. No oblidem, però, que la majoria de la nostra historiografia –amb noms notabilíssims i treballs de gran rigor– és de tall conservador i de sitgetanisme cofoi.

A Sitges, si haguéssim de buscar un nom divertit i identificatiu per la capçalera d’una revista, hauríem d’anar a parar a la Cartrona, dona d’estètica exagerada, més aviat albada i lirona, a qui una regidora amb poca fortuna va decidir dedicar una capgròs. Un nom que no m’agrada. No em compraria mai una revista que dugués per capçalera La Cartrona.