LOADING

Type to search

Secrets de Sitges

L’escullera

Xavier Gimeno

Diria que van ser les novel·les d’Álvaro Mutis les que van desvetllar la fascinació que encara sento pels ports. Segurament Maqrol, el gaviero, sigui l’últim personatge d’una tradició que s’inicia amb Ulisses i continua amb les imatges marines d’Ausias March abans d’assolir el seu zenit amb el Moby Dick de Herman Melville. Els ports resumeixen de forma aproximada les condicions que l’home necessita per viure en societat. Igual que els castells medievals generen un espai de seguretat mínima perquè la vida social, aquella que ens ha permès de sobreviure als sàpiens, es desenvolupi i creï un entorn que ens lliuri de les servituds naturals. Al seu interior, el mar esdevé el líquid amniòtic que la vida necessita per regenerar-se. De la mateix manera que els castells medievals van idear les muralles per assegurar un territori, les esculleres dels ports suposen aquell element del paisatge que estableix la frontera, el límit que separa el sentit del sense-sentit, el punt mirífic que destria l’ordre del perill. Enllà de l’escullera la vida respira el vent de l’aventura; ençà, la brisa de la fe. De mica en mica, fidels al seu tremp, les esculleres han acabat generant una personalitat i una activitat pròpies que les caracteritza al marge del port de qui són subsidiàries. Només cal que us hi deixeu caure i en hores diferents.
A primera hora, mentre els pescadors de la nit recullen els estris, hi apareix el caminant, aquell que sovint s’arriba fins a la riera de Vilafranca per veure sortir el sol i que de tant en tant necessita contemplar la vila des de mar per recordar que Sitges tant va ser vila de pagesos com de mariners. El seu pas apressat, perquè es deu a una prescripció mèdica, arriba a l’extrem de l’escullera just quan alguna de les barques de pesca enfilen la bocana curulla de promeses insatisfetes. S’atura, potser saluda la pescador de la barca, fita la Punta i s’enorgulleix d’entendre el perfil de la vila i els colors que fan glatir el seu perfil i el d’ell.
Entre el migdia i l’hora tardana, la vida de l’escullera es vulgaritza amb el pas de turistes que no trobaran res perquè ja no saben què buscar. Però així que el sol inicia la seva caiguda lenta, lliure encara de les ombres que s’ensenyoreixen de places i carrers, l’espigó es rendeix a l’esperit que el creà, el límit, la frontera, i deixa que la vida subalterna per una vegada respiri aires més lliures encara que clandestins. Prosèlits del capvespre, definitivament subjugats per la simfonia cromàtica del ponent, una parella d’adolescents seu d’esquena a l’horitzó convençuts que la volta celeste en aquell punt apassionada els conferirà la intimitat transparent que necessiten.
Mentre l’horitzó s’empassa l’última glopada solar, arriba una dona amb un carret d’anar a comprar. Té una edat difícil d’escatir segurament perquè l’ombra i l’escullera li proporcionen l’energia que necessita per mantenir viu el desig. Us veu però dissimula que no hi sou perquè no vol que la prengueu pel que no és. Al cap d’una estona, afona les mans a l’interior del carret i treu traces de menjar que deu haver preparat quan el sol arribava al seu zenit. Busca entre les roques cabanes de fusta que alguna vegada va construir i menjadores de fusta que omple a vessar. D’una garrafa d’aigua omple amb mateix afany els abeuradors que aprofiten les concavitats de les roques. I si algú l’observa a distància no pot per menys de sorprendre’s perquè en cap moment els destinataris de tanta generositat, els gats, no s’han agrumollat a les envistes de la primera cullerada, sinó que han esperat disciplinadament que els arribés el seu torn.
Quan la nit es clou sobre si mateixa, arriben els últims habitants de l’escullera, els pescadors de canya. N’hi ha de dues menes, els que duen canya amb rodet i els que gasten la canya nua. Els primers són pacients i observadors; els segons semblen el cul d’en Jaumet, encara no han llençat l’ham que ja estiren per desesperar-se. No sé si era dels primers o dels segons, però el pobre pescador que va caure ara fa uns dies entre els intersticis de les roques devia pensar que la seva avidesa piscícola l’havia portat fins a les portes de l’infern. I això perquè, incaut, no sabia que per caminar pels espigons cal comportar-se com un jugador d’escacs: abans de fer una passa has de preveure no sols on faràs la següent sinó la ulterior, cosa que sí que han après tots els infants que alguna vegada vam fer dels espigons un espai de fantasia. Sigui com sigui, el desafortunat pescador va ser rescatat pels bombers després de tres hores trafegant amb trepants i politges. Una autèntica proesa perquè a hores d’ara ningú no s’explica com el van poder rescatar gairebé il·lès. I és que els paisatges saben que a la llarga una llegenda els acabarà retent homenatge