LOADING

Type to search

El Marge Llarg

Llum, alt voltatge i poesia

Fotografia: Margarida Troguet. Poetes emmascarats a Lleida: Anton Not,
Josep Maria Fonolleras, Vinyet Panyella, Jaume Pont, Àngels Gregori.

Dies abans de la celebració del Dia Mundial de la Poesia (DMP 2021) s’han inaugurat gairebé dos esdeveniments literaris en enclavaments territorials tan diferents com Poesia Lleida, i Mot, aquest amb seus a Olot i Girona. No són estrictament preludis sinó parts components del cicle poètic que s’inicia el març amb l’adveniment de la primavera i es clou a primers de juliol amb la Festa de la Poesia a Sitges. És cert que hi ha activitat tot l’any i la tardor compta amb dates senyalades com el Festival Nacional de Poesia, de Sant Cugat, però la fi de l’hivern –canvis climàtics a part– i l’esdeveniment declarat per la UNESCO per al dia 21 de març senyalen que arriba el temps de poetes.

Poesia Lleida es ve celebrant des de 2011 en diversos formats i edicions. És un dels grans esdeveniments literaris de les Terres de Ponent; l’altre són els Premis Literaris Màrius Torres de poesia i Josep Vallverdú d’assaig que s’atorguen a la tardor; dos gèneres en desavantatge respecte les apostes de la indústria editorial i per això són premis meritoris i cobejats. El festival poètic de Lleida es caracteritza per homenatjar poetes vinculats al territori que per una raó o altra són actualitat. El gran protagonista d’enguany ha estat Joan Margarit juntament amb Joan Barceló i Carles Hac Mor, mentre que Felícia Fuster ho és per raó de l’any que se li dedica amb motiu del seu centenari. Per als poetes dels Països Catalans convidats és important pel reconeixement i pel  retrobament: amistat, intercanvi de llibres, records i projectes i fins i tot conspiracions.

Per segona vegada he passat pel Poesia Lleida –la primera va ser fa cinc anys–, celebrat entre els condicionaments de la pandèmia i la convicció per part de l’Ajuntament que presideix Miquel Pueyo, amb un experimentat equip de gestió de la Regidoria de Cultura i dirigit per Àngels Gregori, poeta i actual presidenta del PEN català i pel poeta Anton Not. El privilegi va ser, a més, actuar a la sessió inaugural, titulada Poetes de la llum juntament amb  el lleidatà Jaume Pont i el gironí Josep M. Fonolleras, i, encara,  presenciar la segona sessió, de caire radicalment diferent, amb Quatre poetes d’alt voltatge potents i diverses com Anna Garcia Garay, Míriam Cano, Maria Cabrera i Anna Gual. De tornada a Sitges n’he volgut deixar constància a manera de celebració personal del DMP 2021.

Felícia Fuster (Barcelona, 1921- Paris, 2012), protagonista enguany del DMP és una de les poetes catalanes que millor exemplifiquen el decalatge generacional respecte de la seva producció literària, com Rosa Leveroni, Mercè Rodoreda, Montserrat Abelló o Margarita Ballester. Poesia, traducció i pintura són els tres vessants que caracteritzen una vocació creativa plenament desenvolupada els anys de maduresa. L’arqueòleg Miquel Tarradell, coneixedor de la seva poesia, li va aconsellar de presentar-se al Premi Carles Riba, del que va quedar finalista el 1983 i guanyadora el 1987; aquesta data marca el punt d’inflexió en l’expansió de la seva obra literària.

La fundació que porta el seu nom té cura de la difusió de l’obra literària i plàstica i d’ajudar els projectes de joves artistes. El centenari d’enguany constitueix la gran ocasió per a la seva redescoberta, publicada ja l’obra poètica completa i el catàleg de la seva obra plàstica. El poema que segueix és el que la Institució de les Lletres Catalanes ha triat i publicat en diverses llengües amb motiu del DMP 2021, amb la voluntat que la poesia sigui present en les nostres vides tots els dies de l’any.

No em despulleu, per Felícia Fuster
Abans
que el gran compàs no em paralitzi amb la geometria de la mort
no em despulleu.
No em despulleu del temps
ni d’aquells mots
que, fins gebrats, jo feia càlids.
Sé que el meu cant
avui
no arribarà
ni a les òrbites baixes
i el món em pesarà. Tant és. Deixeu-me.
Deixeu-me el formigueig
d’aquest cap ple de festa
i les ales dels ponts. Deixeu-me blanca, calç apagada, encesa, poca cosa,
no, res,
amb els peus nus.
Sé caminar descalça. I més.
I encara sé:
només el que s’esborra
té importància.

ARTICLE ANTERIOR
SEGÜENT ARTICLE

També pots veure