LOADING

Type to search

El Marge Llarg

Pistes desertes (o L’autòdrom de Terramar, 1)

Automòbils en plena cursa (1923-1925, foto d’autor desconegut); la data fundacional gravada al ciment del circuït (2011, fot. Frèia. Berg)

De “L’autòdrom més emocionant del món” (1923) a una relíquia automobilística centenària. Passant, és clar, per un llarg interludi d’abandonament  que, de no haver estat per l’ofici de Jaume Mestres Fossas, l’arquitecte que el va construir, i per la bona qualitat dels materials avui fóra una pura ruïna. La història de l’autòdrom de Sitges mostra un interessant paralel·lisme a la història del país i de la Vila pel que fa a la cura del patrimoni, els canvis de mans de les propietats i de qualificació urbanística, els usos de les finques i de les propietats agràries, la proliferació d’urbanitzacions quan es podien absorbir les necessitats residencials sense necessitat que el ciment i el totxo envaïssin partides de terra dedicades al conreu de l’horta, la vinya o al creixement de pins i margallons. De tot plegat a Sitges en tenim un extens mostrari. L’autòdrom de Terramar n’ha esdevingut un exemple.

“Pistes desertes.” El 2011 vaig prendre part en una expedició a l’autòdrom organitzada pel Grup d’Estudis Sitgetans i la Fundació Bosch i Cardellach de Sabadell, en una jornada dedicada a Francesc Armengol, el promotor i fundador de Terramar. L’espectacle era desolador. Abandonat des de 1956 de tota activitat esportiva i reconvertit a finca d’explotació agrícola, el vell circuït i els antics edificis de serveis mostraven el seu esquelet al nu amb la insolència de qui se sap supervivent malgrat la manca d’interès per la seva protecció per part de les institucions que en tindrien l’obligació degut al seu caràcter únic. La data de la inauguració gravada sobre el ciment del circuït i esberlada pel pas del temps simbolitza el seu estat. Va ser llavors que vaig publicar en aquest setmanari un Marge Llarg titulat “L’autòdrom de Terramar”(https://quaderndeterramar.wordpress.com/2011/11/19/lautodrom-de-terramar/) i la relació que la seva visió m’havia suggerit respecte al sonet de J. V. Foix de 1927, “Pistes desertes, avingudes mortes…”. Quedaven lluny les incursions que hi fèiem de canalla amb la bicicleta provant de seguir el circuït per les altíssimes corbes peraltades on més d’una vegada ens havíem pelat els genolls.

L’Autòdrom de Terramar té una interessant cronologia que l’ha abocat al que és avui: un recinte únic, singular en l’arquitectura esportiva del país i d’Europa que en qualsevol indret civilitzat hauria estat objecte d’especial cura i protecció i que aquí serà rescatat, espero i desitjo, per mitjà del darrer projecte aprovat sobre l’indret.

Fa un any que se celebrava el centenari de la urbanització de Terramar, un projecte modèlic de ciutat-jardí que va patir els sotracs de l’època però que va constituir el model fundacional del turisme sitgetà inspirat en la ciutat francesa de Niça. Juntament amb les avingudes i els xalets s’hi havien projectat un casino, un heliport, una biblioteca, un gran hotel i un autòdrom. Per bé que l’autòdrom es va construir al terme de Sant Pere de Ribes, la seva vinculació amb Terramar en va identificar la marca des del primer moment. A punt de fer cent anys, l’autòdrom de Terramar mereix una sort millor que l’abandonament, la decadència i degradació de que ha estat objecte, si de debò creiem en el valor cultural i social del patrimoni.