LOADING

Type to search

El Marge Llarg

Primer d’octubre amb versos d’exili (Carneriana, 3)

Hi ha setmanes en què es fa difícil triar el tema d’aquesta columna perquè voldries parlar de tot el que s’ha acumulat en pocs dies i del que portes al cap de fa setmanes. Escric al migdia del dia 1 d’octubre amb el pensament posat en la vergonyosa destitució judicial del President de la Generalitat Quim Torra, en el record d’un dia joiós heroic en què vam votar en contra dels elements i de les amenaces malgrat la repressió sistemàtica per part del govern de l’Estat, amb el sentiment del dia que vaig visitar el President Puigdemont al seu exili europeu ara fa poc més d’un any, a les envistes de l’acte d’aquest vespre al Centre Cultural Miramar on el poeta i professor Jaume Subirana parlarà del gran Josep Carner al seu exili de Bèlgica i on hi haurà un recital que tindrà el l’exili com a tema poètic. I com es pot lligar tot plegat en un article de tres mil vuit-cents caràcters?

De vegades les idees es condensen i aquest cop ha estat al voltant de Josep Carner. Ha estat un encert que el Correllengua 2020 hagi escollit Josep Carner com al tema d’enguany, quan se’n compleixen cinquanta que va morir. Feia anys que era lluny de casa seva, d’aquella Barcelona estimada i d’aquella Catalunya que l’havia venerat i l’havia declarat  príncep dels poetes catalans, perquè l’única reialesa que reconeix és la de la de la poesia que ens ve d’aquells Jocs Florals instaurats a Tolosa del Llenguadoc el 1323… Ell, Carner, que havia guanyat tots els premis de poesia del seu temps i va mantenir fins la fi dels seus dies la fidelitat a la llengua catalana, a la poesia i a Catalunya. Per això va esdevenir un símbol i un referent des del seu trist i llarg exili.

S’havia d’exiliar, un poeta? Molts escriptors ho van haver de fer pel seu compromís amb la llengua, la cultura i el país. Carles Riba, per exemple, en deixà un testimoni que ha esdevingut un gran monument poètic com són les Elegies de Bierville (1942). Josep Carner ens en deixà un altre, de monument poètic, com és el volum primer de les seves obres completes dedicat a la Poesia (1957). El poeta va esmerçar anys del seu exili a revisar i a reordenar la seva obra literària perquè entenia que era el seu únic llegat, l’únic que podia lliurar a la nostra gent i el nostre país més enllà del record dels avatars biogràfics perquè sabia que tot passa llevat allò que hom ha construït perquè perduri, com és la paraula poètica.

Bèlgica va ser el destí final de Josep Carner. Poeta de vocació i diplomàtic de carrera des de 1921 va ser dels pocs que va restar fidel a la República espanyola. Havia exercit a Gènova, San José de Costa Rica, Le Havre, Hendaia, Beirut, Brusel·les i París. La lleialtat amb la República i amb el catalanisme van marcar la trajectòria del seu exili, primer a Mèxic i acabada la Segona Guerra Mundial a Brusel·les, on va exercir de professor a la Universitat Lliure d’aquella ciutat i on va fer de l’exili la seva personal vivència de Catalunya. És en aquella ciutat on reescriu el poema Bèlgica, a partir d’una primera versió de 1903, i el publica al recull Llunyania (1952), de títol més que explícit. Quan el va aplegar a l’obra completa el va integrar en un apartat encara més explícit: Absència. Hi vaig pensar molt, en el poema, quan el President Puigdemont es va haver d’exiliar; a ell, que li agrada la poesia, el devia colpir profundament.

Ve a tomb Carner, aquest primer d’octubre, perquè el darrer poema aplegat a l’obra completa es titula Lleialtat i és tota una declaració de principis per part d’un poeta que se sap vell i sense possibilitats de refer la vida al seu, nostre, país i, malgrat tot, no renuncia a res del que ha estat seu, somni i realitat:

“I un nou esclat de fe m’anima encara
I torno, cor batent, a la llum claraper
galeries del record profund.”

També aquests versos carnerians formen part del meu, nostre primer d’octubre.