Aquest mes de juliol s’han complert 27 anys, no 28, que aquesta secció d’ El Marge Llarg va començar. Quan fa poc aquest setmanari publicava el reportatge sobre el poema dos mil de David Jou i Mirabent, el redactor Manel Carbonell Romero em va preguntar des de quin any escrivia El Marge Llarg i li vaig respondre amb l’errada d’un any de diferència. El primer article portava com a títol Un saló modernista i va sortir publicat el 10 de juliol de 1999. No era la primera vegada que tenia una secció a L’Eco. Uns anys abans hi havia publicat amb una certa regularetat uns Papers de guardes que no van tenir la continuïtat desitjada, però que per sort l’hemeroteca conserva, ara fins i tot en format digital. De fet, havia començat a publicar articles als anys setanta i ho havia combinat amb la corresponsalia que vaig exercir al diari Avui entre 1976 i els inicis dels anys 80.
Constància i agraïments
El Marge Llarg va ser el resultat d’un tracte amb el director del setmanari, en Josep M. Soler i Soler, que sempre m’havia animat, esperonat i demanat que escrivís i que jo no sempre havia respost amb la constància desitjada. Amb El Marge Llarg va anar diferent. El tracte va consistir en escriure cada setmana en una secció fixa amb total llibertat temàtica, i amb els directors que van succeir-lo, fins avui, hem anat complint per totes dues parts. No tinc prou paraules d’agraïment per a en ‘Josep de L’Eco’ i els seus successors per continuar amb el privilegi i el compromís de l’article setmanal. També és un privilegi compartir aquesta constància amb en David Jou, en Joan Yll i en Josep Maria Matas, tots tres amb més antiguitat i admirada veterania. I dins del capítol dels agraïments, que avui toca, hi són vostès, els lectors i lectores que sovint em donen l’alegria de comentar un article o de dir-me, simplement, que em llegeixen, cosa que és una recompensa de magnitud profunda.
Tot plegat ve a tomb perquè fa uns dies que recapitulava sobre la meva activitat en el camp del periodisme literari i em vaig adonar que el temps, “aquest gran escultor” com va escriure la meva admirada Marguerite Yourcenar, ha tingut cura d’anar amuntegant-ne força lletra impresa fins el punt que la cosa em fa respecte. Però no es tracta de mirar endarrere sinó endavant.
Predicar al desert, apel·lar consciències, construir memòria
Fa poc, en una trobada de les del mig del carrer Major, quan de tant en tant topo amb en Vicenç Morando, comentàvem no sé quin dels darrers articles, segurament algun dels que parla de l’abandonament del patrimoni artístic i museístic sitgetà, Can Llopis i Can Falç, vaja. Comentant la tonalitat del text en qüestió li deia que amb el temps potser he deixat de ser tant lírica i m’he tornat més crítica. No és que hagi renunciat a la prosa amable, de cap manera, però sí que amb el cúmul d’experiència i enfront de la realitat de cada moment una acaba esmolant força més l’esperit crític. Però l’actualitat mana, i les circumstàncies i els reptes que ens envolten i ens assetgen com a poble són inapel·lables malgrat el caràcter de festa continuada que es promou contínuament i els macroesdeveniments que es programen amb la voluntat, em temo, d’apujar l’autoestima i distreure el personal.
Però la realitat és crua, i és tossuda. Un amic em preguntava si escriure articles d’opinió era predicar al desert. En això ja fa temps que vaig prendre exemple d’un dels meus grans mestres com era l’escriptor Ramon Planes, que durant dècades va deixar constància de Sitges i la seva problemàtica a la seva columna d’aquest setmanari, a primer pàgina, titulada Carnet del caminant i signada amb el nom de ploma de “Tirant”. No és que esperi resultats; ni tant sols espero respostes. En tinc prou en apel·lar la consciència dels lectors i de deixar constància del que va passant per construir memòria. Tot plegat, en l’aiguabarreig de comentaris, lectures, impressions, memorialística i elogis que El Marge Llarg va destil·lant.
Avui tocava una reflexió d’aniversari perquè de tant en tant val la pena la mirada interior.
