LOADING

Type to search

Cultura

RELATS DE SANT JORDI: ‘El cercle de la rutina’, de Sílvia Gascón Tudela

Fa ja temps que vaig deixar de voler besar-lo i ara, just en aquests moments, he trobat l’excusa perfecta per a deixar de fer-ho. M’he preguntat moltes vegades si ell percebia la meva falta d’entusiasme. Havia de notar-ho, perquè els meus sentiments han anat evolucionant al llarg de tots aquests anys i ja no són tan intensos com al principi. Potser es va anar acostumant al canvi
gradual al llarg del temps, o pot ser que hagués deixat de pensar en això per a no afrontar-ho. Sigui com sigui, hem allargat massa aquesta obra de teatre que fa ja anys que s’hauria d’haver acabat.

En aquests moments estem asseguts en el sofà. Cadascun mantenint la distància de seguretat que nosaltres mateixos ens hem anat autoimposant des d’abans d’aquests convulsos dies. Amb el meu llibre a la mà percebo la seva figura quieta, amb les cames plegades en el racó al costat del llum, llambregant el diari i emetent un lleu so cada vegada que canvia de pàgina. Aquest moviment de lectura és l’únic soroll de l’habitació i l’única cosa que en aquests moments tenim en comú.

Des d’aquest racó no puc evitar recordar els nostres primers flirtejos. Em semblava tan maco i encantador en aquella època… Recordo vagament com el meu pit s’inflava d’entusiasme cada vegada que hi pensava. Quan encara no havíem creuat cap paraula, em moria de ganes de sentir la seva mirada. Just abans de la nostra primera cita, a penes dormia per l’emoció del moment. La meva inseguretat lluitava contra les meves enormes ànsies d’agradar-li, de voler aconseguir que s’enamorés de mi, encara que solament fos en una petita proporció del que jo ho estava d’ell. Que innocent era. Em conformava a tenir la seva companyia, confiada que si em coneixia més profundament acabaria bevent els vents per mi, i així va ser durant un temps. Ara, la seva indiferència gairebé em sembla plaent, m’alleuja no ser objecte dels seus desitjos.

El desig… Vam tenir uns bons anys de sexe. Va haver-hi una època, només present per aquests records que encara perduren en algun lloc de la meva ment, en la qual ens compenetràvem bé. Hi havia novetat, jocs, intensitat… Però ja no recordo  quan fins i tot això es va anar convertint en rutina.

El present ha arribat de manera gradual i l’anhelat futur es va quedar en el passat llunyà. Sento que estic acomodada en aquesta petita gàbia i que encara que  algú obri la porta no intentaré fugir. Però al mateix temps hi ha dies en què agafo els barrots amb força i desesperadament demano poder escapar, sabent que no és el meu cos el que està tancat sinó la meva ment, aquesta que cada dia em recorda que el meu present no és el mateix en el qual jo somiava en la meva joventut. És això dolent?  Era ingènua quan pensava en l’amor? Vaig creure massa en els contes de fades? Potser jutjo erròniament la meva relació des de la ignorància d’aquella joventut.

M’aixeco del sofà. M’he cansat d’observar les pàgines del llibre sense aconseguir unir el significat de les seves paraules. Crec que dormiré.

“Bona nit”, comento, al mateix temps que m’aixeco sense esperar resposta, encara que aquesta arriba en forma de certa repetició: “Bona nit… reina”.

Arribo al dormitori i allí, damunt del cobertor del llit, la veig. És una targeta. M’acosto i observo una foto de tots dos, de quan les arrugues no envaïen encara la nostra pell. Quina enyorança…, però la meva curiositat de gat fa que l’obri amb presses, una cosa inesperada està succeint en la meva monòtona vida. Llegeixo el missatge:

“Feliç aniversari, reina!”. Somric lleument de manera inconscient, un petit,
instantani i fugaç halo de benestar m’inunda per uns breus moments.