LOADING

Type to search

Cultura

RELATS DE SANT JORDI: ‘Rodalies, aquella normalitat’, de Carmen Seijas

La Carla va sortir del seu apartament d’hora, com cada matí. Es va acomiadar d’en Truck, el mastí que el Sergio li havia regalat tres anys abans de la separació.

–Cuida la Lya i porta’t bé. Tornaré aviat aquesta tarda i farem una llarga passejada –va dir tancant la porta.

Tots dos, en Truck i la Lya, la gata rossa que va rescatar del carrer i a la qual va alimentar amb biberó durant setmanes, la van observar amb veneració i tristesa.

Va repassar d’una ullada l’interior de l’enorme bossa, es volia assegurar que portava el portàtil i els documents per a la presentació que havia de fer a primera hora. De la signatura d’aquell contracte en depenia la supervivència de la petita empresa de publicitat que encara compartia amb el seu exmarit.

S’havia recollit la cabellera negra deixant caure algun floc casual, un pentinat amb el qual se sentia afavorida quan havia de mostrar una aparença més formal. Un lleuger maquillatge, el vestit jaqueta gris marengo que li cenyia la cintura i la camisa de tall masculí li donaven el toc de serietat que requeria l’entrevista. Tot i que se sentia més identificada amb un vestit informal, li agradava el seu aspecte quan es transfigurava fins a convertir-se en l’executiva que li permetia guanyar un bon sou per viure com volia. Va mirar el rellotge. Arribava amb el temps just per agafar el tren de les 7.45 h i odiava haver de caminar ràpid quan portava talons.

Va aconseguir pujar al vagó just en el moment que sonava el xiulet que indicava el tancament de les portes. Va avançar pel passadís cap al lloc habitual. Els passatgers que solia trobar a l’andana ja s’havien acomodat. Mentre avançava, va donar una ullada al vagó. L’home, encara dret, s’estava traient la gavardina i, abans de seure, la va col·locar al prestatge superior, sobre el maletí. Es va aturar un instant fins que li va deixar lliure el pas. No era la primera vegada que les seves mirades es creuaven, però mai l’havia percebut amb tanta intensitat.

«Aquest tio no pot estar més bo, i com m’ha mirat…”, va pensar la Carla. Encara sentia la seva mirada recorrent-li l’esquena i no va poder evitar una esgarrifança. “Quina edat deu tenir? Quaranta-cinc? M’agrada aquest tipus quasi informal, m’agrada el seu floc de cabells platejats que li cau sobre el front, i la manera de pentinar-se’l, de tant en tant, cap enrere amb la mà dreta, i els ulls… Uf! Fins avui no m’havia fixat en el color dels seus ulls, diria que són verds, sí, verds, lleugerament ocults darrere les ulleres… Prou, Carla! Baixa ja del núvol!”, es va exigir a si mateixa, sacsejant lleument el cap a banda i banda.

Va triar un seient al costat de la finestra i va intentar centrar-se en els esdeveniments que preveia que se succeirien aquell matí…

Tal com havia imaginat, les hores van transcórrer amb rapidesa. Havia estat un dia frenètic del qual se sentia satisfeta. Gràcies a la seva elaborada presentació, el client havia signat el contracte sense posar-hi objeccions i l’empresa subsistiria uns mesos més. Ja era fosc quan, per fi, es va acomiadar del Sergio i va sortir del despatx. Baixava una riuada d’aigua pel carrer de Muntaner. No havia parat de ploure durant tot el dia i ella ni se n’havia adonat. La tardor havia començat plujosa.

El trajecte fins al passeig de Gràcia se li va fer interminable, només pensava en alliberar-se d’aquelles sabates que li empresonaven els peus. Quan va arribar, la megafonia de l’estació anunciava retards en els trens de la línia R2 de rodalies a causa de l’esllavissada de la catenària a la zona de Cunit. “Només faltava això. El pobre Truck deu estar desitjant sortir. El compensaré amb una bona passejada”, va pensar la Carla traient els auriculars de la bossa. L’andana estava plena de gom a gom i hi continuava arribant més gent. Havia d’agafar el primer tren perquè en Truck devia estar patint.

Per sort el tren no va trigar a arribar, però els vagons no eren suficients per a una multitud decidida a pujar fos com fos, cadascú per una necessitat o altra. La Carla va aconseguir arribar fins a un racó de la plataforma i parapetar-s’hi. Va col·locar la bossa entre els seus braços per protegir-se dels envits i va intentar concentrar-se en la música. A la següent estació les portes es van obrir i una nova allau de gent es va abalançar per pujar. La Carla es va quedar quieta al racó del fons veient la figura de l’home alt, amb una gavardina de color beix que, d’esquena a ella, s’acostava empès per la multitud. De sobte va sentir els seus braços, que premien la bossa sobre el seu pit, empresonats per la cintura de l’home que va girar lleument el cap i va formular una disculpa:

–Ho sento. Faig el que puc…

–Sí. Ja ho veig. És impossible controlar això… –va respondre la Carla, atordida.

–Potser si aconsegueixo girar-me, podria intentar pressionar la paret amb els braços i evitar que ens aixafin… –va dir ell.

─Sembla una bona idea. Abaixaré els braços per deixar la bossa sobre els peus, intenta girar quan notis el moviment… ─va dir la Carla.

─D’acord… ─va contestar ell.

─¡Vaja! Això sí que és una sorpresa ─va exclamar ell al trobar-se davant la Carla. ─No esperava tenir tanta sort…

La Carla va somriure sense saber què dir. Malgrat els esforços d’ell per mantenir la distància, no podien evitar que els seus cossos es freguessin amb cada envit de la gent, fins que les portes del vagó es van tornar a tancar.

Semblava que la situació resultaria compromesa per a tots dos, però l’espontaneïtat d’ell va aconseguir trencar el gel.

La Carla el va mirar als ulls divertida, no podia imaginar un altre obstacle al voltant.

─La part positiva és que he oblidat el maletí al despatx ─va dir rient.

Al cap d’una estona, el tren va disminuir la velocitat de forma inesperada i va provocar un altre envit de la multitud que ell va poder sostenir en part perquè la seva galta va quedar fregant els cabells d’ella.

Tots dos van percebre l’estremiment de l’altre. La Carla va notar entre els seus cabells la inspiració d’ell que s’allargava exageradament, i això va provocar que el seu pols s’accelerés sense control. Quan els llavis d’ell van arribar al seu coll, va tancar els ulls. Les queixes, els crits, les empentes de la gent van deixar d’existir i el reduït espai en què es trobaven es va convertir en un món, o més ben dit, en tot un univers protegit per una gavardina.

Ell va deixar anar el braç dret que pressionava la paret, mentre que l’esquerre mantenia amb força la distància necessària. Amb el dors de la mà va dibuixar la línia de la cara de la Carla fins a arribar al seu escot i amb lentitud va introduir la mà i va alliberar els seus pits ferms i rodons. Suaument va acariciar-ne un, després l’altre … Mentre la respiració de tots dos s’accelerava més i més, la Carla va agafar amb força les fermes natges d’ell i va notar la vigorosa erecció sobre el seu ventre estremint-se de plaer.

“Això no pot estar passant…”, va ser l’únic pensament que va creuar la ment de la Carla imbuïda per les sensacions. Anhelava amb totes les forces que la penetrés, quan els hàbils dits d’ell havien aconseguit pujar l’estreta faldilla i arribar al suau pètal  que van acariciar fins que es va quedar xop.

─T’he desitjat bojament des de la primera vegada que et vaig veure ─va murmurar la veu greu d’ell, mentre introduïa els dits humits dins la seva vagina.

El gemec de la Carla va quedar tapat per la megafonia:

─Propera parada, Sitges!

La gent es va començar a moure al seu voltant. A corre-cuita, la Carla es va cordar la camisa i va recompondre la faldilla, va rescatar la bossa que havia quedat atrapada darrere els seus talons mentre ell mantenia l’espai entre els seus braços recolzats fermament a la paret. Una senyora abraçada a una bossa d’uns grans magatzems va empènyer des del lateral per desplaçar la Carla. Les persones que havien aconseguit instal·lar-se al pis superior lluitaven per situar-se a les escales i empenyien cap endavant els que s’havien quedat allà. Un grup de joves amb motxilles, que intentaven arribar al fons de la plataforma, van aconseguir desplaçar-lo i immediatament va ser engolit per la multitud que baixava del vagó.

Uns minuts més tard, immòbil a l’andana, ella no es va molestar a esquivar les empentes de les persones que encara es dirigien a la sortida. Ell s’havia esfumat…

El camí cap a casa li va semblar un viatge cap a l’eternitat, no aconseguia assimilar la trobada, però tampoc li importava. Va preferir quedar-se en aquell estat somnolent recordant el plaer que aquell desconegut li havia proporcionat. “L’única cosa certa és que no ha estat un somni”, va pensar la Clara.

L’alegria d’en Truck quan va entrar a l’apartament la va retornar a la seva quotidianitat. Es va canviar la roba que portava per uns pantalons curts, una dessuadora i unes esportives, mentre que en Truck gemegava movent-se d’un costat a l’altre.

─Vinga petitó! Avui correrem per la platja…

L’endemà, la Carla no va necessitar el segon toc del despertador per llevar-se. Encara faltaven un parell d’hores perquè es fes de dia però li venia de gust tornar novament a la platja amb en Truck i sentir l’aire fresc a la cara abans d’iniciar la jornada. Va tornar una hora més tard per fer-se una dutxa relaxant, va mirar a l’interior de l’armari i va triar la roba amb què se sentia més còmoda: uns texans, un pul·lòver ample d’obertura pronunciada, el fulard torrat i les botes camperes.

Va arribar amb temps suficient a l’estació per agafar el tren de les 7.45 h com era habitual i ell ja hi era.

Ell va treure les mans de les butxaques dels pantalons i es va dirigir cap a ella amb un somriure que a la Carla li va semblar fascinant.

─Em dic Roberto ─va dir.

─Carla ─va dir ella.

Després d’un moment de confusió en què la Carla va intentar fer el gest de donar la mà, en Roberto la va abraçar i es van fer un petó a les dues galtes.

Compartien seients contigus i una animada conversa quan el mòbil de l’home anglès del seient posterior va començar a sonar amb la melodia You’ll never walk alone…

“Mai hauria pensat que el títol de l’himne d’un equip de futbol podria tenir tant de significat en aquell moment. Una premonició, potser?”, va pensar en Roberto mentre observava com brillaven els ulls de la Carla.

També pots veure