LOADING

Type to search

Secrets de Sitges

Ricard Salvat, el meu antagonista

Una col·lecció de cinema va ser la llavor d’una llarga amistat, nascuda per una coincidència

Francesc Borderia

Quan han passat més de 20 anys, per a mi és difícil saber l’any, l’edició i els motius que van empènyer els nostres mandataris a posar fi al Festival Internacional de Teatre de Sitges. En canvi, recordo com i perquè es va crear, tot i que han passat 54 anys.

Va ser el 1966, quan l’Alcalde d’aleshores, el Sr. Martínez Sardà, amb la idea d’allargar la temporada turística a la vila fins a finals d’octubre, va promoure la seva creació. L’anomenat Primer Festival de Teatre de Sitges, en principi amb una setmana de durada, tenia com a objectiu portar al llarg de set dies, una escollida selecció d’obres teatrals del millor de la temporada a Espanya. Així es gaudia d’esplèndides obres i del treball d’actors de reconeguda vàlua com José M. Rodero o Josep M. Flotats. Les representacions es feien al Teatre Prado.

Un any després es va crear la Primera Semana de Cine, Foto y Audiovisión, amb la participació de Sitges Foto Film. Diferents qüestions polítiques van fer que la nit de cloenda, a l’Hotel Calipolis, acabés en batuda.

L’any següent, el 1968, Sitges tenia dos festivals. La tercera edició del de teatre i una innovadora Primera Semana Internacional de Cine Fantástico, aquest, ben viu després de 52 anys.

Cap dels dos festivals es feia a la sala de la Societat el Retiro, degut al seu mal estat. Va ser després de la reforma –entre l’abril de 1969 i l’agost de 1970– en què es va convertir en la millor sala de cinema de la comarca i es va arribar a diferents acords amb el festival de cinema.

La direcció del certamen, aleshores encapçalada pel Sr. Antoni Rosales, poc abans de la tercera edició, va arribar a un acord amb la junta del Retiro, per convertir la seu de l’entitat en el palau del Festival. Al contrari, el teatre es quedava al Prado, perquè l’escenari del Retiro no comptava amb les condicions per representar-hi grans obres teatrals.

Una nova direcció, encapçalada per un expert, Ricard Salvat –totalment desconegut per a mi– canviaria les estructures i les formes del festival de Teatre per donar-li un segell internacional.

El setembre de 1973, després de la mort de l’ànima de la Cavica, el Sr. Benages, posant fi a l’emblemàtic Cinema Rialto, Sitges es quedava amb només dues sales: el nou Retiro i el Prado.

El Retiro, ofegat econòmicament per la gran reforma del cinema, respirava durant els deu dies que durava el Festival de Teatre, doncs era l’única sala oberta de cine. Però el creixement del certamen teatral, va portar a Salvat a interessar-se per la sala retirista, per incloure-la en les següents edicions.

Reunits en les dependències de la Societat, en la reunió vam participar: el Sr. Barnés, president del Retiro; Lluis Curtiada, sotspresident i jo, com a vocal de cinema, a més de Ricard Salvat i un representant del consistori, com a Festival de Teatre.

Va ser aquell dia quan vaig descobrir el nostre antagonisme: ell, Ricard Salvat, dur defensor del teatre i jo del cinema. Finalment, posant per endavant Sitges i el Festival, es va arribar a un acord per compaginar teatre a les tardes i cinema a les nits.

Jo sempre he cregut que els teatreros, quan han de dur a terme una obra, aconsegueixen el que necessiten i en acabar la reunió només tenia una cosa al cap: que Salvat només volia que Sitges fes olor a teatre.

Els fets em van donar la raó. El primer dissabte del Festival, després de la representació de la tarda, una companyia es va apoderar de l’escenari per fer-hi un assaig durant tota la nit. Després de discutir amb els farandulers –sense treure aigua clara– vaig anar al teatre del Prado a la recerca de Salvat.

Els dos, jo enfurismat i ell més tranquil, vàrem protagonitzar una discussió amb crits. Ell s’aferrava als seus interessos, posant Sitges i el Festival per endavant. Jo imposava els del Retiro i els primers acords a què havíem arribat. Finalment em donava la raó. La companyia sortia de l’escenari i el Retiro va poder fer la sessió de cinema de la nit a la seva hora. Els acords es van complir.

Dos anys després, el meu antagonista se sortia amb la seva i el Retiro –contra la meva voluntat– entrava en l’ordinograma del Festival de Teatre fins al seu final. Entre els dos festivals, els sitgetans es quedaven sense cinema durant quatre setmanes.

Però un fet molt simple va trencar l’antagonisme viscut durant uns anys. Em vaig trobar Ricard Salvat quan jo duia a les mans un programa de mà del film Eva al desnudo (1951), en veure’m em va confessar que (com jo) ell era un autèntic col·leccionista. Aquell film dels anys 50 tractava sobre el món del teatre i em va dir que no el tenia. No vaig dubtar en donar-li. A partir d’aquell moment es va crear una llarga amistat.

Quan Salvat ja havia deixat la direcció del cinema, venia molt a Sitges, sempre hostatjat al Calipolis. Ens trobàvem al Retiro, i com a nens, ens intercanviàvem programes.

Una simple col·lecció va unir dues persones antagòniques per les seves idees i aficions, això sí, tots dos sempre defensàvem els interessos sitgetans.

SEGÜENT ARTICLE

També pots veure