LOADING

Type to search

Secrets de Sitges

Silenci carnavaler

Són incomptables els Carnestoltes i les Reines que han hagut de recórrer a la injecció de cortisona per recuperar la veu i poder finalitzar el seu mandat

Eva Martín

El Carnaval és alegria vestida de xisclets, riures, crits i cançons. És temps d’afonies i disfonies per a aquells que el viuen intensament, envoltats de música a alt volum que obliga a aixecar el to de veu per comunicar-se amb qui tens a tocar de mà. Però és també temps d’un silenci anònim i discret, que no es veu i que esdevé necessari i clamorós.

La meva professió com a periodista és especialment agraïda (i intensa) durant les celebracions locals. Permet endinsar-se en moments de certa exclusivitat i viure des de la barrera però en primera línia situacions íntimes, reservades especialment per a les colles i els seus protagonistes. Gràcies a aquest privilegi, dissabte, hores abans de la presentació de la Reina del Carnaval, Taiyõ Ysel Eban Tõ, vaig tenir l’honor de compartir l’ambient que es respirava al Cau de Cultura on tant el personatge com la seva comitiva ultimaven els detalls de les disfresses, el maquillatge, el pentinat. Fa alguns anys (possiblement ja una vintena), que tinc aquesta oportunitat i sempre és similar: nervis, corredisses i, també, alguns crits per organitzar o mobilitzar el personal, que el temps es tira a sobre i l’espectacle ha de començar puntual. Aquest any, la colla Smile em va copsar. Desprenia serenor. Als baixos ubicats a la Societat Recreativa el Retiro (sí, la Reina i la seva colla es canviaven a l’edifici dels de la Lira tot i que l’espai és municipal), regnava el silenci, la calma, en una energia potser continguda o motivada per la mateixa Sofia Aldeco, qui encarna el personatge. No sonava cap música, ningú bevia (en altres ocasions la prèvia s’amenitza amb algunes cerveses, si no res més), tothom estava concentrat esperant l’inici de la presentació. Algun membre del grup es deixava endur per passió del moment, i la Reina demanava de forma pausada i tranquil·la que no hi hagués crits. Reclamava un silenci conciliador previ a la posada en escena que la colla ha treballat durant tants mesos i que van defensar de forma impecable sense grans aspiracions, però de forma resolutiva.

Sobre l’escenari, tot va canviar. La Reina que demanava silenci va treure tot el seu potencial. Mediterrània i sitgetana, teatral i atractiva, transformada en una deessa oriental disposada a esprémer al màxim l’honor d’interpretar un paper que, ben segur, si continua així la obligarà a restar en silenci perquè perdrà la veu. No serà l’única, com tampoc la primera ni la darrera, perquè precisament aquest és un dels secrets millor guardats del Carnaval, aquell que passa entre bambolines i que ningú detecta a peu de carrer, però que tots els qui han encarnat els personatges principals han patit en primera persona: l’afonia.

Són incomptables els Carnestoltes que han hagut de recórrer a la injecció de cortisona per recuperar la veu i poder finalitzar el seu mandat, algunes reines també l’han patida. La intensitat de l’Arribo, els predicots a l’Ajuntament i a les entitats, les visites a les escoles i el multitudinari i llarg dissabte de Carnaval minven les forces de les veus, cada cop més desgastades amb el pas dels dies, els canvis de temperatura i l’eufòria aplicada a la pròpia celebració. Infusions amb gingebre, pròpolis, mel i tants remeis com conegui l’entorn del personatge per a que la veu flueixi. Com a mínim fins l’endemà, que demà serà un altre dia i ja es mirarà com afrontar la supervivència d’una veu que és protagonista i que es mostra cada cop més feble, més esbiaixada i fragmentada.

Quan acaba el Carnaval, els personatges reclamen de nou silenci. El sobre excés comunicatiu que afronten Reina i Carnestoltes es converteix en solitud l’endemà de Dimecres de Cendra. És moment de reposar, de recuperar-se del dolor de peus causat per les sabates, d’intentar desempallegar-se de les restes de purpurina, de fer un treball d’introspecció per pair el que s’ha viscut i de recuperar la veu per compartir, si és que hi ha paraules adequades i suficients, les anècdotes i records que gravaran a foc i per sempre al seu interior.

També pots veure