LOADING

Type to search

Secrets de Sitges

Stargate, la porta màgica

dav

Jordi Castañeda

Al carrer Carreta, 26. Aquesta va ser l’adreça on es va dirigir la imatge de Santa Tecla l’última Festa Major, per ser exposada els dies previs a la seva celebració. Allà, la pendonista, Tea Hill, la va rebre i la va exhibir en una entrada preciosa d’aquelles cases antigues que mantenen la simplicitat, la senzillesa i l’autenticitat d’abans. L’admiració d’aquell racó em transportava a un altre Sitges, a un altre estil de vida, a una altra manera de guanyar-se la vida. Al carrer Carreta 26 no em vaig trobar tan sols un espai per a la Santa. Allà em vaig trobar travessant una porta estel·lar, un d’aquests Stargate de la ciència-ficció, que t’enviava a un altre temps.
Sitges té d’altres entrades de pel·lícula, com la del carrer Carreta, però gairebé sempre tancades. A Girona, en motiu del festival Temps de Flors, han sabut treure partit del seu patrimoni arquitectònic i engalanen aquests patis amb flors o muntatges artístics (molts amb materials de reciclatge), que acaben sent visitats per milers de persones, quan arriba la primavera. Per no parlar de llocs com Ciutadella, a Menorca, on els patis estan oberts i la vida li dóna el mateix veïnat, que s’hi troba per ratllar sobre què passa al poble i al món. Ara que es pensa en un turisme més sostenible, idees com aquestes em semblen dignes de tenir en compte. Dotar aquests espais de vida enriqueix uns carrers antics i estimula passejades que sempre poden acabar potenciant el comerç o la restauració local.
La pau que desprenen aquestes entrades, com la del carrer Carreta, contrasta amb altres barrabassades arquitectòniques. Cert. És llavors quan penso en com és que s›han mantingut aquests espais, enmig d›un Sitges on es paguen fortunes per locals, pisos i apartaments. Potser als propietaris no els calen aquests diners, potser són uns romàntics o potser no es veuen amb cor (moralment o econòmicament) d›emprendre el camí al qual ens empeny una societat hipermercantilitzada que no sap viure sense generar diners. Són els business. N’hi diuen creixement. Sigui com sigui, jo agraeixo aquestes illes de serenor enmig de tanta pressa i no em puc estar de quedar-m’hi badant.
Com tampoc no em puc estar de mirar interiors de cases que, amb la calor de l’estiu, han obert finestres i ens permeten la visió parcial d’alguns recons. És ben bé el procediment contrari al famós quarto de reixa: des de fora, deixem caure la vista cap a dins. Deu ser aquest esperit curiós de l’ofici de periodista, que sovint limita amb el de l’escriptor que fantasieja en les seves novel·les. Clar que també podria ser l’ànima xafardera que tant triomfa en programes de televisió de grans audiències.
Vora la platja de Sant Sebastià, hi ha un finestral d’aquests, amb una petita baraneta de ferro molt simple que se m’ha presentat obert tot l’estiu. Abans que els primers freds de la tardor no obliguin a tancar els vidres, s’hi està un home gran, de barba cuidada i posat elegant. Algun dia calorós de l’estiu l’he vist sense samarreta, com una concessió estètica puntual. La majoria de vegades, però, s’està allà amb un posat de bohemi de qui ho ha vist tot i viu la vida en el seu món. Llegint un llibre, amb una copa de vi negre en una tauleta davant seu, culminada per un llum de col·leccionista, com si sempre estigués a punt per ser retratat pel Joan Iriarte que vulgui immortalitzar-lo. Una fotografia que només li podran fer allà, en aquella habitació d’il·luminació tamisada i carregada d’objectes que els néts acabaran portant a l’antiquari. Fora d’allà, el personatge perd força i no s’entendria res. Com segur que no l’entenen (potser ni el veuen) els centenars (milers?) de turistes que hi passen pel davant, però que estan més interessats en mirar els preus dels calamars a la romana del restaurant del davant que d’imaginar-se’l a ell gaudint del seu món.
Quina meravella, aquestes Stargate que ens transporten a altres llocs i moments. Ara entenc una mica més perquè aquí hi ha la seu del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya. Convindria que l’amenaçador pas del temps no tirés per terra la màgia d’aquestes entrades i d’aquests quartos sense reixa, uns pocs metres quadrats amb personalitat i que encara ens permeten viatjar amb les úniques maletes de la nostra imaginació.

SEGÜENT ARTICLE

També pots veure