LOADING

Type to search

Ribes

Tornarem

Al personal de les residències de la comarca, gràcies

Dani Alba

Fa més de dos mesos que no abraço la persona més fràgil del meu entorn. El pare es troba en la mateixa situació que molts altres pares i mares i avis. Per fortuna, valgui el contrasentit, el pare fa anys que està confinat i ho porta bé. Viu al seu món blau dins un silenci que de vegades arribo a pensar que li és agradable perquè somriu. Sempre. Avui una mica menys.

Em diria que estigui tranquil. Que no pateixi per ell. Que vetlli per la mare, i que de pitjors se n’ha sortit. I això faig. Començo per entendre que, el risc seria el mateix si el tingués a casa. Algú que m’estima em diria: “Tu encara el tens, Dani”, com si això hagués de suposar un bàlsam comparat amb les pèrdues irreparables dels altres. I no és això. Visc en la paradoxa de sentir-me, des de fa massa anys, preparat per enterrar-lo qualsevol dia i, alhora, no havia patit mai tanta angoixa, tanta por de perdre’l. Són dies de molta cruesa. Ha de ser terrible rebre unes cendres a casa. No ho vull ni pensar. Em passaria el confinament per on fos per abraçar la mare, que viu sola amb una disciplina exemplar. Tot sortirà bé, dius.

Alhora, visc amb absoluta confiança i una enorme tranquil·litat –a banda d’una dosi ingent d’agraïment−, en el personal de la residència on el cuiden. Li agrada el mar, al pare, i el vam portar ben a prop del blau perquè estigués seré. Seria exactament igual si el tingués a qualsevol residència de la comarca. Perquè tot està a les mans del personal que en forma part i, sincerament, ens faltarà temps per abraçar-los un a un per donar-los les gràcies. Els animo a seguir. Acabi com acabi. Sobrevisqui el pare o no pugui ser. Em poso a la pell d’aquests professionals i m’esgarrifo. Quan es parla de vocació es tracta d’això, espero que no se’ns oblidi en el futur. No ha de ser gens fàcil trucar a una família per dir-los que el pare de torn està bé, que s’acaba el plat. Que no té símptomes i que la prova del COVID19 ha sortit negativa. Explicar que el tenen aïllat dels companys amb els quals ahir feia un trencaclosques de quatre peces. Que el virus és a dins de l’edifici, però sota control, i que els protocols funcionen. Que la davallada cognitiva del pare és una realitat i que no ens coneixerà quan el puguem visitar. Que estiguem preparats. Que mantinguem el cap fred. Que per qualsevol cosa estan a la nostra disposició.

Dir tot això sense que se’t trenqui la veu. S’ha de ser d’una pasta especial. Alimentar-se una mica i descansar per tornar-hi l’endemà. Combatre la por íntima d’entrar el virus a casa. Encaixar el recel dels teus, que hi és. Sumar a la càrrega emocional del teu dia a dia la pressió que comencen a generar tants dies de tancament en els de casa. Dormir sabent que morirà gent que durant el matí estaves atenent. Descansar en una sala desinfectada mentre les notícies posen el focus a la responsabilitat de la gestió. Hi ha alguna cosa més miserable? No. Haver d’empassar-se que qualsevol mort s’hagués pogut evitar si s’hagués fet d’aquesta manera o de l’altra. Quin greu, per favor.

Si servís per a res dir alguna cosa a la gent que pren decisions dins de les residències, els diria que apaguessin la tele. Que es quedessin amb el nostre agraïment i el de la majoria de la societat. Que segueixin ferms. Que no carreguin més llàstima de la que puguin suportar. Que prenguin les decisions sense por. Que confiem en ells. Que tinc la sensació que els han deixat sols i que no és just, que caldrà subratllar els culpables. Que sabem que els responsables de tot això no porten bata ni mascareta.

Això passarà. Com tantes altres coses. Al personal de les residències de la comarca, gràcies. Endavant i sort. Molta sort.