LOADING

Type to search

Secrets de Sitges

El Xampú Xampany, bombolles de la vida

La terrassa de l’establiment s’ha convertit en un club social.

Saskia Lang

Són les 9:10 del matí en el petit planeta Subur i el sol molt present vol mostrar que ja ha passat el 40 de maig.

El Xampu Xampany està en marxa. Avui sembla el metro. Gent que entra i surt, demana, xerrada, menja, beu i se’n va. Prendre el cafè pot portar entre cinc minuts i tres hores i mitja. Quan arriba el famós moment segons l’escriptor Ignasi Vidal-Folch que la gent està en l’estat metafísic entre la decisió de prendre un altre cafè o llançar-se directament a les canyes.

Podria ser un bar com qualsevol altre, però no. El Xampú Xampany, és un club social amb totes les de la llei. No hi ha socis, però com si hi fossin. Està el nostre cambrer amb nom de premis cinematogràfics dansant entre les taules. Estic convençuda que amb totes les comandes de cafès, entrepans, infusions i manies de la majoria de nosaltres segurament se salvarà d’un Alzheimer precoç. Una vegada em va confessar que els dies de treball intens arriba a somiar amb els clients. No vaig fer més preguntes.

Els diaris, calentets en tots els sentits, duren menys exposats que uns croissants després d’una anàlisi de sang. I els lectors àvids de la política exterior (la interior ja se li va entravessar) fan un esprint per aconseguir-los.

La música amb els seus videoclips dels 80 i dels 90, des del Final Countdown, per despertar el més adormit, passant per Lionel Richie, per tornar-se a dormir, ens recorda que el temps també passa per a nosaltres. Però rejovenim de cop i volta amb aquella cançó que com un llamp ens ve a la memòria, ens recorda moments divertits o dolços i alcem la vista a la pantalla de la televisió amb un somriure. En el meu cas Dolly Parton em va ensenyar com no anava a vestir a la meva vida, menys per carnaval, però la seva cançó From nine to Five em va fer aplanar més d’una pista de ball. El seu somriure perenne és digne d’estudi de relacions internacionals (el somriure de Dolly).

També sonen suaument els Bee Gees, Cindy Lauper, Donna Summer entre d’altres i clar que sí, els Jackson Five. Temps de molta classe. Guapos i guapes. Cadascun amb el seu estil. I la música segueix sonant mentre alguns nadons en el Xampú fan campana de la llar d’infants i es queden una estona embadalits mirant-se els peus fins a l’hora d’anar al metge.

Seguim… gossets, des de l’estil tetrabric, Pudel, Chihuahua, o gos salsitxa, han fet grans amistats amb els que superen en grandària amb escreix. El mastí, el gran danès, afganès, bobtail i pastor alemany entre d’altres. Els temps els van obligar a adaptar-se. Els grans tranquils, els petits dignes i sempre a punt de poder defensar un vaixell de guerra.

Sembla que el Xampú Xampany és una mena de Tots els camins condueixen a Roma

En les grans ciutats, les professions queden més diluïdes, però aquí els oficis múltiples congregats són com una càpsula de bon cafè concentrat. El notari, la vident, els ioguis, empleats del banc somrients amb sucursal nova, la nova alcaldessa, comercials, mensakas, els que busquen intimitat darrera de la magnum Ramón Bilbao, estilistes, comercials, administratius, agents de viatges, mares de diverses escoles, dentistes, traductors, holístics amb centre nou, tatuadors, repetidors, quiropràctics, tècnics, jubilats i una infinitat de treballadors en general, de l’illot Oasis i de la resta del planeta Subur. 

Sense oblidar els múltiples individus internacionals a punt d’agafar el bus a l’aeroport. Alguns demanen uns entrepans que a un el fan dubtar i patir per si aquella persona realment ha menjat alguna cosa durant l’última setmana.

Hi ha harmonia, hi ha somriures, xerrades eternes, rialles, confessions vergonyoses i també alguna llàgrima en algun moment donat. Sembla que un bon cafè i una xerrada entre amics equival a molts dies de teràpia amb un desconegut. És clar que té a veure amb la simpatia dels que porten el Xampú Xampany… L’energia de la rotonda i la constel·lació d’astre que fa que totes aquestes persones i mascotes comparteixin una estona sota el mateix sostre o tendal.

Molts clients a força de veure’s gairebé cada dia, han fet amistat.

De vegades la persona que va començar prenent un cafè sol, o sola, es pot trobar amb un bon escamot d’individus compartint una taula al cap d’un temps.

Ara sé perquè fa anys em vaig enamorar d’una bella frase escrita a la biga d’una llibreria de París: “Sigues amable amb els desconeguts, perquè poden ser àngels disfressats