LOADING

Type to search

Secrets de Sitges

El tudó noucentista del Retiro

El tudó no és un colom comú; és més senyor, més elegant i més voluminós.

Jordi Castañeda

Aquell dia anava amb temps. Vaig arribar als jardins del Retiro (aquells que ara porten els del Cable) i vaig buscar-me un bon lloc. Em calia un punt a prop del so, del públic d’aquell míting electoral i del faristol on farien les intervencions. Les llums que l’Albert Vadell havia instal·lat feien que no patís per la foscor que se’ns tirava a sobre. Després de fer les travesses de rigor amb periodistes i polítics, encara vaig poder fixar-me en els balcons que envolten el jardí, els infants que intentaven jugar a alguna cosa que no fos amb una pilota (explícitament prohibit, malauradament)… i llavors va aparèixer ell: el tudó del Retiro. Instal·lat damunt d’un arbre, ràpidament es va fer veure. No es tractava d’un colom comú. El nostre personatge és més senyor, més elegant, més voluminós, es fa veure tan sols de ser-hi. Va començar a picotejar el fruit d’un arbre i llavors va ser quan un veterà treballador retirista em va corroborar que estàvem davant d’un tudó (“una paloma torcaz”, va dir exactament). També em va assegurar que estava de pas per Sitges, malgrat que posteriorment el naturalista de referència d’aquesta casa (L’ECO de Sitges), en Jesús Coines, em deia que molt probablement s’està a Sitges tot l’any, perquè cada cop s’han habituat més a zones urbanes i la meteorologia els acompanya. 

Ja cap al final de maig i principis de juny, més ocells volen pel cel de Sitges. Es diu que han arribat les orenetes. La precisió científica de Jesús Coines em detalla que, molt sovint, d’allò que en diem orenetes són realment falciots. Siguin uns o altres, també aprofiten l’oasi entre el Retiro i el Park Hotel per fer-hi vida. De fet, el mateix edifici retirista té nius d’aquests ocells que recurrentment els fan servir any rere any. Malgrat les pressions d’alguns veïns, que voldrien fer desaparèixer els nius perquè els ocells busquessin un altre lloc per estar-s’hi, això no està previst que passi. Primer perquè el Retiro no s’ho planteja i segon perquè aquestes aus són espècies protegides i no se’ls pot destruir els nius. Jo encara hi afegiria un tercer motiu, ben noucentista: Els arbres i els ocells alegren la vida. Aquesta és la frase que s’ha triat com a leitmotiv del Centenari de Terramar, l’espai noucentista per excel·lència a Sitges. 

Jo no sóc pas ni un gran excursionista ni un habitual d’espais naturals indòmits. Malgrat que m’entusiasmin els paisatges bucòlics i em senti bé enmig d’aquella puresa, no puc dir que en sigui un expert. Més aviat sóc allò que en diríem un urbanita. Un de tants habitants de nuclis de població que se’ns van fent grans i lletjos, però que mirem un parell de generacions enrere i veiem que no sempre vam estar en aquesta terra baixa d’en Guimerà, sinó que algun avi o besavi venia del món rural. És per això que el Noucentisme em recomforta. Aquest concepte de la civilització de la natura, d’incorporar-la com un element bàsic i permanent (fins i tot clàssic) dins de moviments culturals elitistes sostinguts per patricis de la indústria, se’m fa una combinació amable entre el món rural i l’urbà. 

Des de la meva admiració pels amants de les travesses d’alta muntanya i d’anar-se’n de vacances a l’Himàlaia, la meva mesura de la natura és més modesta. És la del tudó i els falciots del Retiro, mentre em prenc alguna cosa al seu jardí; és un jardí de Terramar amb les seves basses naturalitzades mentre espero el concert d’en Joan Dausà i Els Amics de les Arts. Sí que un dia vaig fer la Pica d’Estats i un altre vaig pujar al Carlit, però no m’hi veig cada cap de setmana. Què voleu que us digui… seria més de gastar-me’ls en una casa de colònies farcida d’activitats a la natura o en un vilar rural on les meves filles donin de menjar als animalons que no pas en un viatge a un safari africà. Sóc més de desembocadura del Foix que de fer cua per pujar a l’Everest. 

M’agrada més gaudir d’aquesta senzilla i amable natura quotidiana que ens proposa el Noucentisme. M’agrada més aixecar el cap i fixar-me en aquests arbres i ocells que ens alegren la vida.