LOADING

Type to search

Secrets de Sitges

Un dia de platja

El carrer de Sant Pau  obria l’esperança d’arribar a la platja. (àlex ferret)

Lídia Gazquez

Aquests primers dies d’estiu no fan més que portar-me a la memòria els records d’infantesa. Per a les ribetanes l’estiu sempre ha estat un temps de piscina, ves què hi hem de fer. I de platja (també) movent-nos, principalment, a la població veïna de Sitges per gaudir de l’aigua salada del mar, la sorra i les insolacions. El viatge sempre començava igual. La gent de la meva edat i del meu origen humil, sortíem en tromba a agafar l’autobús a la plaça Catalunya. Eren els anys 80. Això que està tan de moda i queda tan trendy en series com Stranger Things veia la seva autenticitat més dura en un petit poble del Garraf interior. Arribàvem a la plaça del bus, que tenia uns gronxadors de ferro més aviat oxidats capaços d’esberlar els caps d’un exèrcit de quitxalla però on no ens havia passat mai res, i si passava, uns punts i a córrer. Però tornem a l’autobús o el cotxe de línia. Famílies senceres o mares, més aviat mares, envoltades dels seus fills i els cosins, arrossegant els cotxets per transportar els més petit o els més petits i carregades fins a les dents de bosses de platja, entrepans, flotadors, cubells, rasclets, pales de plàstic, ampolles d’aigua, fins i tot melons o síndries per començar una llarga expedició que duraria tot el dia a la vila veïna. I els pots de crema Delial de protecció no-se-sap-de-quin-factor (però-tampoc-importava-aleshores). Perquè sí que ens protegíem i l’olor de crema era un clàssic dins de l’autobús però encara no teníem l’amenaça del canvi climàtic i del càncer de pell respirant-nos al clatell, com ara. Vivíem en una feliç inòpia de l’autodestrucció a la qual ens abocàvem. 

Continuàvem el viatge per la carretera secundària de Ribes a Sitges, passant per Can Cuadras i els seus estrets revolts, envoltats de vinyes, sense rotondes encara, però amb força més sots i més tolerància per part nostra per aguantar-los sense donar-los massa importància. Si algú es marejava, el recorregut tenia tots els ets i uts per aconseguir-ho, però el costum i les ganes d’estiu i platja eren més grans i per nosaltres eren pura aventura. Com més sots, més emoció. Així que en aquesta ocasió i malgrat les circumstàncies, no vomitàvem. Un cop passada la Bòvila i Can Perico i arribats a l’estació, ja tot era una festa. Baixàvem del cotxe de línia com una manada de nyus camí del carrer Illa de Cuba, giràvem a la dreta pel carrer Jesús fins al Cap de la Vila, arribàvem a Parellades i d’aquí giràvem  l’esquerra pel carrer Sant Pau, la porta a la platja sitgetana més concorreguda. Ens flipaven les botigues de souvenirs, els barrets de palla, els inflables i qualsevol cosa que lluís colors llampants. Les impertèrrites lletres del rètol de la discoteca Ricky’s ens mostraven sense cap mena de dubte que havíem arribat a la nostra destinació i que avui tot seria divertit. 

A partir d’aquí, la platja que escollíssim ja no importava tant. El passeig de la Ribera esdevenia una pista de joc, una passarel·la de somni, un llarg passeig de llibertat i de brisa amb olor de mar i sal i llum i calor. Aleshores baixàvem a la sorra i el dia podia convertir-se en una eternitat. Què ho fa que a la infantesa les hores es dilatin? Desplegàvem tota l’artilleria platjera, sovint fins i tot una ombrel·la, si era necessari, fèiem clots i castells i ens remullàvem a l’aigua cristal·lina (sí, ho era molt més que ara) i podíem arrugar-nos com prunes i cremar-nos l’esquena fins pelar-nos sencers i ningú no s’escandalitzava. Era el regne de la innocència. 

Quan tornàvem a casa, desfèiem el camí, de nou cap a l’estació a carregar-nos al bus amb tots els trastos i endimaris amb uns quants quilos més de sorra i salnitre enganxats a la pell, cansats i tips de sol. Ja no hi fèiem tant de soroll, el cansament i la set ens posseïen, encara sort dels talls de meló o de síndria que ens refrescaven. Quan arribàvem a casa, ens dutxàvem i quan ja érem al llit, podíem veure el cel d’estiu i el capvespre perfilant el Montgròs. Mig endormiscats, era màgic com ja, lluny de la platja, sentíem encara el bressolar de les onades dins la nostra sang, quiets, amb la pell encetada. Ens havíem dut la platja dins, com un secret.