Aquest és un mosaic de vida i aventures per recordar David Jou i Andreu. De totes les seves qualitats en recordo algunes que tenen a veure amb el tracte familiar de més de cinquanta anys i d’altres que formen part de la llegenda dels seus anys de navegant. Miro enrere, i em veig postadolescent entrant en una casa d’un carrer on hi havia veïnat amb jovenalla i canalla vora una placeta on hi havia bancs per seure. És un paisatge avui irreconeixible, però la seva casa i la dels veïns encara hi són, amb els portals de pedra i els finestrals que no tenien altra funció que recaptar llum de cara al carrer on els veïns podien transitar sense entrebancs. Una casa que ell i la seva muller es van fer a còpia d’anys de sacrificis per poder passar-hi tota una vida fins la tranquil·litat de la vellesa i que la involució del carrer i del barri han acabat situant en un ambient hostil, sorollós i inhòspit.
David Jou i Andreu era un home alt –feia patxoca, com va recordar el jesuïta Jaume Cerdà abans de resar-li el rèquiem–, tota una presència que a mi de primer em feia molt de respecte. El tracte cada vegada més sovintejat va equilibrar el respecte amb l’afecte, la familiaritat i l’estimació durant cinc dècades, uns anys que, al capdavall, han passat molt, massa, de pressa. Escriure sobre algú proper que ha viscut una vida tan plena i completa de la que s’ha estat testimoni és un aiguabarreig de records dels que m’agrada destriar algunes vivències que subratllen la bondat, la bonhomia, l’honestedat, el civisme i la senzillesa d’un caràcter afable i –marca Jou– finament irònic.
Li encantaven l’aventura i el coneixement, i totes dues coses alhora. Els anys que va navegar tant s’enduia els llibres de Josep Pla, com les Quatre grans cròniques medievals catalanes o llibres sobre història i geografies d’indrets poc o molt coneguts; tant podien ser L’Alguer, Sicília, el Líban o els països del Golf Pèrsic. L’aventura podia ser la d’haver travessat el Canal de Suez el dia abans d’esclatar la Guerra dels Set Dies o pujar a un dels pals del vaixell que comanava al mar del Nord un vespre de tempesta a molts graus sota zero. O, ja jubilat –però mai aturat– agafar el cotxe i no parar fins arribar a la frontera de Síria, Turquia, o el Cap Nord. Preparava viatges que podien durar dues o tres setmanes a consciència buscant el que li interessava veure, rellegint la història de l’indret, documentant-se sobre el quilometratge, però sense reservar mai ni un hotel ni un restaurant. Un matí que va anar a treure el cotxe –un Audi– del garatge de l’hotel d’Istanbul on s’hostatjava es va adonar que algú l’havia mogut de lloc, de manera que després d’esbrinar què havia succeït va demanar a l’hotel que li escrivissin un document conforme aquella nit el cotxe havia estat conduït per un tal Suleiman i un cop el va haver obtingut baixà fins a Eminonu i se’l va fer llegir per uns pescadors per verificar-ne el contingut. De les proeses de la seva conducció se’n podrien explicar unes quantes, com durant uns quants anys sopar a casa seva a les nou del vespre dels diumenges i acte seguit enfilar carretera avall conduint tota la nit fins arribar a Cartagena a la matinada per començar la feina el dilluns al matí. Li agradava conduir i córrer perquè, deia, el cotxe i la carretera ho permetien, però una de les vegades que vam anar plegats a Barcelona li vaig haver de demanar per favor que reduís velocitat als túnels perquè veia que el marcador passava dels cent quaranta.
La curiositat natural tenia els seus incentius perquè una cosa en portava una altra. Dels anys en què la família passava els estius a Cartagena i dels viatges els caps de setmana a La Manxa, l’Algarve o Andalusia va sorgir l’interès pel pas dels catalans a Isla Cristina, on anys més tard va fer diverses estades per escriure’n la història. Perquè, una vegada jubilat, a més de viatjar es va dedicar de ple als estudis d’història local, deixant un important nombre de publicacions entre les que destaca la gran aportació a la història dels sitgetans a les Amèriques. Es va convertir en un savi investigador incansable i generós, sempre a punt d’ajudar els que li venien a demanar ajut, informació i conversa.
He guardat per al final un record especial. En un dels viatges a Sardenya per raons de feina va visitar L’Alguer, on l’encantava sentir parlar en català. De tornada em va portar una capseta blanca on dins hi havia un preciós collaret de corall, que encara guardo. No el vaig portar el dia del comiat, però sí que el duré el proper dia 26, quan, deia ell ja seria un vell de debò perquè compliria cent anys. Serà una manera de celebrar i agrair haver tingut el goig d’haver tractat i estimat una persona tan extraordinària i entranyable.
