LOADING

Type to search

El Marge Llarg

Amb versos d’altri. Albert Camus, poeta

Albert Camus, un intel·lectual amb rerefons poètic.

(També, per la traducció de Char i de Camus)

“La traducció fa circular les paraules amb llibertat”, diu l’eslògan que m’envia l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana el 30 de setembre. Avui és aquell dia en que a les xarxes socials sovinteja la imatge de Sant Jeroni, patró dels que es dediquen a fer circular lliurement les paraules en llengua d’altri, i ben a prop seu hi ha un lleó manso i amb cara de bona persona. I és que Sant Jeroni, mentre anava pel món del seu temps va trobar-se un pobre lleó patint perquè s’havia clavat una espina a la poteta. Al sant i gran traductor li va fer tanta llàstima que va passar una bona estona per treure-li l’espina sense fer-li més mal i al final ho va aconseguir. El lleó, agraït, se’n va fer tan amic que mai no el va abandonar, i és freqüent veure’l al costat del sant, ajaçat als seus peus o dissimulat entre cortinatges en la iconografia que el representa en un claustre, a l’església o envoltat de pergamins i manuscrits.

Valgui l’esment al lleó i a Sant Jeroni per a la meva celebració del Dia Internacional de la Traducció amb alguns versos de l’escriptor i Premi Nobel Albert Camus, un dels més importants pensadors del segle XX: úcid, contradictori, amb un innegable compromís vital i intel·lectual amb el pensament progressista i un sentit inalienable de la llibertat. Per això no agradava gens a l’esquerra dogmàtica, ni a Jean Paul Sartre. Més enllà del seus mèrits com a intel·lectual, Camus es revelà també com a poeta. En el fons de molts novel·listes hi rau més o menys oculta una ànima de poeta que en algun moment, sovint a la maduresa, fa la seva eclosió. En la literatura catalana dels darrers anys hem guanyat dues grans poetes com Isabel-Clara Simó i Antònia Vicens, de temps ja consolidades com a novel·listes.

Va ser durant la seva etapa provençal que Camus va escriure un conjunt de poemes en prosa, De la posteritat del sol. Els va compartir amb el seu gran amic, el poeta René Char i amb la fotògrafa Henriette Grindat, que hi va construir el correlat visual. La Valclosa que dóna el seu nom a un dels territoris més singulars de Provença va esdevenir la terra de meravelles que va inspirar l’extensa obra poètica de René Char i la condensada prosa poètica d’Albert Camus. Llegint-la, Char es preguntava: “Per què aquest camí abans que aquest altre? On porten per requerir-nos amb tanta força? Quins arbres i quins camins viuen rere l’horitzó de les seves pedres, en el llunyà miracle de l’escalf? Hem vingut fins aquí perquè allà on érem això ja no era possible. Se’ns turmentava i se’ns esclavitzava. El nostre món és hostil als Transparents. Una vegada més ha calgut marxar… I aquest camí que semblava un esquelet llarg ens ha portat fins un país que no tenia més que el seu alè per a escalar el futur. Com mostrar, sense trair-les, les coses senzilles dibuixades entre el capvespre i el cel? Per la virtut de la vida obstinada, en el meandre del Temps artista, entre la mort i la vellesa”.

Les respostes de Camus són breus, condensades, un intens amalgama de pensament poètic i d’imatges. La tria que segueix n’és un breu mostreig per posar en valor la poesia d’aquest gran pensador.

“Aquí, sota els escuts d’argila tèbia, vetlla un poble de reis. L’herba empeny entre les dòcils teules rodones. L’enemic és el vent; l’aliada, la pedra.
*
El brau enfonsa les seves quatre potes a la sorra de la plaça. L’església del Thor ja no branda, força de pedra. Però quan es mira a la Sorga clara, la força s’esvaeix i esdevé intel.ligència. Clava el banyam al cel mentre s’enfonsa en un llit de còdols cap el ventre de la terra. Sobre el pont del Thor sovint he sentit el regust verd i fugisser d’una felicitat immerescuda. Llavors el cel i la terra es reconcilien.
*
D’aquestes rodes velles de molí perdut, el riu en fa un nus de cordam fosc, parany de llum, poemes.
*
Amb la llum jovençana l’hivern serà sec. Sobre les terres del sol l’agost apaga els seus colors però el fred resplendeix, el cel és blau de neu. Estius negres, hiverns daurats, la veritable força té dos rostres.
*
Capvespres de Vallclosa, Provença fúnebre. Els canyars voregen els camps de cendres on erren les nostres pròpies ombres, privades de la llet dels dies. La cigala canta una vegada més. Un darrer oreig mormola entre l’herbam. La feresa rendeix armes i aprèn a morir. El vespre és melodia.

ARTICLE ANTERIOR
SEGÜENT ARTICLE

També pots veure