Des de fa uns dies que, quan des de la Vila miro carrers avall cap a baix a mar, em meravella un aiguabarreig de blau i mirallets que enlluernen la mateixa llum que reflecteixen. Serà per les pluges que han davallat terra endins, pels aires del Puigmal que han envaït camins i torrents muntanya avall fins la terra baixa o pel recital de llamps i trons amb que el cel de Sitges ens ha distret aquests darrers dies, com si ens volgués rescabalar de la mancança del Castell de Foc de la Festa Major, serà per tot plegat que fresqueja matí i vespre i ja han aparegut els primers jerseis i les primeres jaquetes. Encara tindrem migdies i tardes acalorades, i més en ple desenvolupament del canvi climàtic però la llum no enganya. Setembre ja és aquí amb moltes incerteses.
Tothom sap que encara que el calendari es compleixi inexorablement, res no tornarà a ser com abans. La Covid-19 ens ho ha canviat tot. Des d’un punt de vista comunitari hem viscut l’estiu més estrany de la nostra vida i, sota el punt de vista econòmic, un dels més dramàtics que es recorden: carrers buits, botigues amb el forrellat avall, locals per llogar establiments a mig gas i una inevitable sensació de crisi i desorientació.
El rebrot que sembla imparable té els seus orígens en tota mena d’irresponsabilitats i en la manera de fer sovint erràtica del sector públic. En aquest aspecte és indicatiu un dels darrers articles virals sobre la situació a l’Estat espanyol del periodista David Jiménez al New York Times, titulat El país on les discoteques són més importants que les escoles. És la descripció de la lamentable realitat de les prioritats que la covid que ha mostrat: “futbol, platges, curses de braus i discoteques”. Quan es constata que és a Espanya on hi ha el pitjor rebrot d’Europa, que els telenotícies fan saber que als països civilitzats es desaconsella viatjar fins i tot a les illes Canàries, i que a onze dies de l’inici del curs escolar encara planen dubtes sobre les condicions en què s’obriran les portes dels centres educatius, el panorama és desolador.
No n’hem après. No se n’ha après. No s’ha treballat amb el rigor, la responsabilitat i el compromís amb la salut de les persones que les circumstàncies requerien. El primer cap de setmana que es va donar barra lliure, i mai millor dit, a la circulació de la gent, va ser d’escàndol: semblava que de cop i volta el virus s’havia volatilitzat i que tot plegat era un malson. Ara el malson el tornem a tenir aquí en aquest inici de setembre i les incerteses retornen agreujades: econòmiques, laborals, educatives, socials, culturals. Fa pocs dies a Ràdio Maricel parlàvem amb en Joan Tutusaus sobre les afectacions de la covid en el medi cultural i conveníem que cal exercir en extrem la plena responsabilitat individual i col·lectiva. Pel que s’ha vist a Sitges, amb una onada creixent de rebrots (13 positius només en dos dies mentre escric aquest Marge Llarg), estem lluny de millorar, però tampoc no m’estranya, vistos la gent com circula per Sitges sense mascareta amb tota impunitat i els reiterats incompliments de les mesures recomanades. Hi sortim perdent tots. Fóra bo que ens féssim mirar què passa en aquest magma d’irresponsabilitats públiques i privades. Tenim massa reptes al davant en aquest setembre incert per fer veure que no passa gaire res.
