LOADING

Type to search

El Marge Llarg

Baudelaire, revolucionari per sempre més

Baudelaire, segons Gustave Courbet (1847). Museu de Montpeller

Imaginem l’escena: Paris, 1897. Un jove artista, arribat un any i mig abans, ha fet uns  primers diners venent una pintura que representa un captaire demanant almoina. Amb això en té prou per traslladar-se de l’habitatge miserable de Montparnasse a Montmartre, aixopluc dels artistes i un mite per als catalans des de que han llegit les cròniques de l’autobiografia de la bohèmia, descrita per Rusiñol i Casas a Desde el Molino a principis dels anys noranta. El jove artista viu en plena bohèmia negra enmig de privacions de tota mena, segueix amb passió el cas Dreyfuss i llegeix amb no menys entusiasme Baudelaire. Fins el punt que durant el trajecte que recorre portant els escassos estris en un carretó va recitant els poemes que s’ha après de memòria mentre va esquivant les imprecacions dels carruatges i els vianants. Apassionat per l’art  i el progressisme contestatari de l’època el jove Joaquim Sunyer no ha dubtat en situar el proscrit, maleït i devastat poeta i crític Charles Baudelaire a seva la capçalera.

Imaginem una altra escena al París de 1848, en plena revolució. Un jove de casa bona de vint-i-set anys, i fillastre de militar conservador, va brandant un fusell a les barricades del barri llatí, vivint els dies de la Segona República en plena indigència i efervescència. Juntament amb els seus companys Toubin i el crític d’art Champfleury funda un periòdic que només veurà dos números, Le Salut Public. La capçalera, dibuixada per un altre amic i còmplice, Gustave Courbet, el representa com el revolucionari de les barricades cofat amb barret de copa i amb el fusell enlaire. Els memorialistes de l’època el descriuen apassionat, excitat i buscant brega. L’aixafament de la Segona República ofega l’activisme revolucionari de Charles Baudelaire però el manté en el seu esperit i el trasllada al seu espai més propi: la literatura i la crítica d’art.

Un altre retrat que li va fer Courbet, conservat al Museu d’Art de Montpeller, el representa amb mirada inquisitiva, de perfil, fumant en pipa, llegint assegut davant d’una taula i amb la ploma al tinter: és el Baudelaire escriptor. La vida d’excessos no minva la seva capacitat de revolta, innovació i grandesa. Baudelaire esdevé un personatge fundacional de la modernitat i de les seves ruptures. De revolucionari a poeta maleït, cara i creu d’una personalitat lliure, creativa i capdavantera, allibera l’art de deutes i justificacions, declarant que l’art no es deu a res ni a ningú sinó que només s’ha de satisfer a sí mateix.

La seva obra cabdal Les flors del mal culmina la llibertat de la poesia depassant i obrint moviments estètics: culminació del Romanticisme, inicis de Simbolisme, capdavanter del Decadentisme, predecessor de totes les avantguardes… El poeta hi tracta tot allò que el motiva: la beguda, els paradisos artificials, el plaer i l’amor, la perversitat i el mal, el crim, la rebel·lió, la mort. La primera edició (1857) li va valer un procés judicial que va acabar amb multa i censura; poc temps després de la seva mort es van publicar les seves obres completes en tres volums. Des de 1920, en què va ser traduït per primera vegada en català, fins l’actualitat Les flors del mal ha estat objecte de diverses versions, entre les que destaca la que li va dedicar Xavier Benguerel.

L’altre vessant que el consagra com una de les més grans personalitats del seu temps és l’obra de crític d’art, que exerceix principalment escrivint sobre els salons parisencs. Defensor de Delacroix, Daumier i Courbet, distingeix entre el Romanticisme del Nord i el Naturalisme del Sud: “El Sud és naturalista, perquè la natura hi és tan bella i tan clara, que l’ésser humà no té res més a desitjar, no troba res de més bell per inventar que el que veu”. No és estrany que un artista com Joaquim Sunyer conservés la passió vers Baudelaire de per vida.

Aquest és el Baudelaire que perdura dos-cents anys després del seu naixement i que es celebra amb el corresponent ressò mediàtic. Val la pena aturar-s’hi perquè als grans clàssics s’hi ha de tornar: sempre tenen coses noves a dir.

ARTICLE ANTERIOR
SEGÜENT ARTICLE

També pots veure