LOADING

Type to search

El Marge Llarg

Biografia personal en companyia del Drac

En  Berrugueta on fire, al Llevant de Taula de can García-Munté (1963). Cortesia de Sebastià Gimènez i Mirabent)

Durant temps vaig sentir a dir a diverses persones de Sitges que eren de la quinta del Drac. Ho afirmaven amb autèntic orgull sitgetà, sabedors que de Drac només n’hi ha un. Compartir l’any de naixença amb un personatge irrepetible els creava una mena de vincle, un referent. Quan els preguntaves alguna cosa de quan eren joves o sobre vicissituds del seu temps que t’explicaven si podien amb tot detall sempre acabaven fent l’aclariment: “és que sóc de la quinta del Drac…”. Poc podien imaginar els pares que el van fer, el fuster Domènec Forment i l’artista pintor Agustí Ferrer Pino que aquella Fera Foguera que, per acabar de legitimar-la com a creació genuïnament sitgetana van fer arribar per mar, havia de viure tot un segle i que acompliria els cent anys en olor d’èxits, de multituds i de molta, molta estima popular.

Entre els meus ancestres més directes no n’hi ha cap que fos de la quinta del Drac. En canvi, vam ser-ne veïns ocasionals uns quants anys. Durant temps va estar desat, juntament amb estris de tota mena, al magatzem de la brigada municipal, que era a l’antic garatge de Maricel abans que el 1981 es convertís en l’Arxiu Històric de Sitges. Ni el Drac ni els Gegants de la Vila tenien casa pròpia i anaven essent traslladats de magatzem en magatzem mentre que els seus atuells i vestuaris es guardaven a les cases dels portants i geganters – i des de llavors,  ja tardem massa a tenir el veritable Casal de la Festa!

Tornant al veïnatge, a les envistes de la Festa Major la porta de l’antic magatzem de l’Ajuntament s’obria perquè era el moment de deixar el Drac en condicions. Encara tenia els queixals negres per la cendra de les carretilles, la cua espellifada i recremada, les punxes de l’esquena havien perdut tota feresa i tot ell era digne de llàstima. En Salvador Marcet i en Narcís Comas, que van tenir cura successivament de les reparacions s’hi dedicaven a pler. La canalla anàvem seguint l’evolució dels pinzells, la combinació dels colors, les escates de color verd amb ribets grocs i vermells, o de vegades les escates eren blaves amb ribets blancs, i de mica en mica aquella gran figura emmascarada de cendra anava recuperant l’aspecte entre feréstec i terrible que tant ens atreia.  

Fins que sortia de l’entrada de l’Ajuntament a les dues de la tarda del dia vint-i-tres i un cop a fora, carregat de foc als queixals i a la cua i al so fosc, profund i rítmic dels timbals ballava i girava tirant foc i espurnes a uns quants metres a la rodona. Confesso que fins que l’espetec i el tro de les carretilles no em van deixar de fer respecte no vaig saber apreciar la gràcia amb què el Drac ballava degut a la traça i l’experiència dels seus portants. I així vaig anar triant els seus millors moments: la primera ballada a les dues del migdia del vint-i-tres i la posterior seva entrada triomfal al Cap de la Vila i l’endemà, a primera hora de la Matinal, la visió impagable de la seva silueta entre el fum de les carretilles caminant per la Platja de Sant Sebastià.

Aquest any del centenari de la Fera Foguera he recuperat un llibre per a la canalla xica titulat El Drac i la Menuda (2003) il·lustrat per Joan Urgell i Domènech que vaig escriure per encàrrec de l’editorial Vilatana, de Vilafranca del Penedès. Hi explicava una conversa entre el Drac i una nena que va vèncer la por perquè el que la pobra Fera Foguera volia era sentir-se acompanyat per la gent del poble quan el deixaven sortir al carrer… És de quan el drac encara lluïa escates verdes, una imatge ja històrica, però que va ser present a les festes majors de la meva infantesa. Me’n resta un parrac de pell verda amb escates que guardo com un tresor.

El 2011 gràcies a l’artista i restaurador Pep Pascual el Drac va començar una nova vida inspirada en el seu estat inicial, amb èxit i acceptació. Com que se’n van sentir diverses opinions vaig buscar-ne una de fiable i vaig preguntar al meu pare què li semblava el Drac blau. La resposta va ser del tot espontània: “Oh! És com era quan jo era petit!” Ell l’havia vist per primera vegada als cinc anys quan va arribar de Guantánamo, quan el Drac ja en tenia onze. Em va fer l’efecte que era com si li haguessin retornat un tros d’infantesa que tenia oblidada.

Amb un Drac que ja té cent anys em sento ben orgullosa de comptar amb un patrimoni com el d’aquesta bèstia que és una obra d’art i que forma part del nostre imaginari popular amb tanta força i presència que el podem trobar llegint llibres a la sala infantil de la Biblioteca – gràcies, Horacio Elena, pel drac lector -; bastint l’altar de Corpus d’enguany; inspirant llibres, articles, exposicions i celebracions de tota mena; mobilitzant generacions senceres de portants, timbalers i seguidors i, en fi, generant tant d’entusiasme a favor de l’esperit de la Festa.

Bona Festa Major, visca Sant Bartomeu, i

Foc a la bèstia!

ARTICLE ANTERIOR
SEGÜENT ARTICLE

També pots veure