Cultura fragmentada (Cultura Versió 2050, 2)

- Publicitat -
La sala del Museu Marítim, estil gòtic civil, que va acollir les jornades. 📷 Cristina Rodríguez Contreras

Repeteixo títol aclarint que és la segona part de la descripció del debat que va convocar l’Àrea de Cultura de la Diputació de Barcelona entre el 14 i 17 de febrer. Un debat en el que es van detectar algunes mancances, com la presència de representants del medi associatiu i cultura popular, la de joves agents culturals o la de  perfils emergents en el conjunt de l’ecosistema. Hi va haver absències de relleu, com les de representants o agents vinculats a administracions  locals i del govern. L’esperada Mancomunitat Cultural tindrà feina, perquè convocar i asseure en una mateixa taula  amb una agenda concreta i candent i amb exigències d’operativitat les diputacions, ajuntaments – el de Barcelona hi brillà per la seva absència- , les entitats municipalistes i la  Generalitat és un dels primers reptes que haurà d’afrontar.

Almenys, així s’espera. Perquè, tornant a les fragmentacions no té sentit perpetuar una xarxa de biblioteques al marge de la de la resta del país (malgrat les aparences de catàleg i carnet únics) al cap de trenta-un anys, trenta-un! de l’envellida Llei del Sistema Bibliotecari de Catalunya. O museus amb estructures, governances i normatives diverses i diferents amb el que disposa el Pla de Museus 2030 enllestit el 2017, aprovat el novembre de 2020 i actualment vigent. Per contra, m’agrada recordar una operació antifragmentació com la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya, cent per cent operativa, creada a partir de la voluntat i la decisió d’un grup de professionals convocats pel director del MNAC, Pepe Serra, amb plena voluntat d’avançar conjuntament i cadascú des de la pròpia circumstància; va ser una acció que va agafar la Generalitat, les diputacions i els municipis amb el pas canviat gràcies a la voluntat del sector professional.

Les jornades van gaudir de moments polèmics. Un d’ells va ser la declaració de Tatxo Benet (empresari cultural) afirmant que tot art era negoci, una idea que es pot compartir, o no, però que va argumentar anunciant, de passada, el que fa temps que s’espera com és l’obertura del Museu de l’Art Prohibit al centre de Barcelona i que constituirà una interessant irrupció en el panorama museístic de la ciutat. La situació de Barcelona va ser exposada amb contundència per Àlex Susanna (Fundació Vila Casas) sobre les oportunitats perdudes en contrast amb el gran potencial existent. Pepe Serra (MNAC) va citar el filòsof Daniel Inerarity sobre la complexitat de la democràcia i els seus efectes en relació amb l’articulació del sistema cultural del país i en especial del medi museístic, així com en la imprescindible reforma de l’administració per tal que els projectes no s’interrompin per causa de la burocratització i el gerencialisme. Maite Esteve (Fundació Catalunya Cultura) va lamentar la poca confiança en la cultura per part dels polítics, palesa en els constants canvis de consellers i en la manca d’un impuls eficaç al mecenatge, i J. M. Tresserras, exconseller de cultura i professor de comunicació, va definir la cultura com una caixa d’eines que la democratització ha d’oferir. Tresserras, que diferència d’altres ponents va elaborar un discurs ideològic, va distingir críticament impostos de mecenatge, gratuïtat de mercat, i remarcà la necessitat de blindar-lo políticament en referència a les indústries de la llengua. La intervenció de Judit Carrera (CCCB) va incidir en temes que s’havien tractat al llarg de la primera jornada i, en certa manera, va cloure el cercle del debat insistint en la fragmentació institucional, en les traves del marc jurídic i administratiu fins a impedir la realització de programes i assoliment de recursos, en el vincle imprescindible entre educació, cultura i accés i en la recentralització dels recursos econòmics que es porta a terme implacablement des de Madrid.

Fins aquí una síntesi ràpida del que han estat les jornades Cultura Versió 2050, que han tingut més de visió crítica del present que de bola de vidre cap al futur. Caldrà esperar la publicació del volum de les ponències per filar més prim. Ara per ara el que importa és que les administracions implicades i invocades siguin operatives i comencin a descriure fulls de ruta. L’ecosistema cultural no es pot permetre més inèrcies, precarietats, paràlisis, disrupcions i frustracions, que prou que n’ha patit. A cadascú la feina que li pertoca.

Articles relacionats