La pandèmia no en té cap culpa, però feia uns quants anys que no teníem un debat obert sobre cultura amb voluntat d’abastar tots els aspectes que configuren i afecten l’ecosistema cultural amb la voluntat de projectar bases per a polítiques públiques de futur. La convocatòria de les jornades Cultura Versió 2050 no és una invocació a la bola de vidre sinó un exercici de síntesi analítica i crítica de l’ecosistema cultural des de la mateixa consciència que l’ecosistema existeix. L’organització l’ha orquestrada Ferran Mascarell, vicepresident de la Diputació de Barcelona, des de l’Àrea de Cultura que presideix Joan Carles García Cañizares i s’ha convocat una quarantena de persones expertes que hi desfilen al llarg de quatre dies. En el moment de redactar aquest Marge Llarg tot just n’hem passat l’equador, però s’han dit coses prou interessants per avançar algunes idees. El periodista cultural i relator de les jornades juntament amb la periodista Maria Favà, Jaume Forés, en feia un primer resum al digital “Núvol” qualificant l’esdeveniment de cita d’autoanàlisi de primer nivell.
I, efectivament, ho és. L’articulació dels temes, la tria dels ponents, l’elevat nombre d’inscripcions i d’assistents que hi van circulant d’acord amb els seus interessos i prioritats i la mateixa ambició dels plantejaments situa aquest debat entre els esdeveniments més interessants i diria que esperats dels darrers cinc anys. S’ha constatat prou la pèrdua de centralitat de la cultura en la societat contemporània, i Catalunya no n’és una excepció. El còmput del temps que els noticiaris emesos per televisió en hora punta dediquen a la cultura en comparació amb l’esport, o amb la metereologia, ens aboca a la pobra i mesquina realitat. Si, a més, els programadors dels mitjans de comunicació públics, començant pels de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, aposten pel ‘lleure’ del jiji-jaja amb el pretext esdevingut mantra que la cultura és avorrida o elitista – les desqualificacions habituals dels que volen que la ciutadania esdevinguem mesells, tecnòcrates d’encefalograma pla o éssers totalment acrítics o totes tres coses, doncs ja ho tenim. Per contra, atiar el debat sobre l’estat de la qüestió des del pensament crític i lliure i el més allunyat possible del políticament correcte – l’(auto)censura de l’actualitat – és posar els fonaments de la transformació social i dels canvis. Perquè, quan parlem de cultura, parlem de dèficits, reptes i drets.
Un grans problemes que impedeixen una visió holística de la cultura – la visió en la que el tot és més que la suma de les parts – són les fragmentacions. Fragmentacions de titularitats, xarxes, estructures, governances, públics; fragmentacions ocasionades per tendències com l’economicisme i el mercantilisme aplicat a les anàlisis i planificacions culturals o el gerencialisme dur que exerceix el control de les institucions i programacions prescindint del coneixement i l’expertesa. Fragmentacions de polítiques públiques condicionades per les contínues disrupcions: és una trista evidència que en cada canvi de color polític o de circumstància es perden projectes, es canvien prioritats i s’aboleixen programes… Aquesta realitat fa impossible consolidar estructures i programes de bàsics i posar fonaments de desenvolupament futur. La burocratització extrema unida al gerencialisme, la fragmentació institucional de xarxes i de governances d’institucions i entitats, la manca de legislació cultural actualitzada, la desprofessionalització de la cultura i la precarietat d’artistes, creadors i de personal dels serveis culturals reblen la situació de dèficits i mancances. La llista és més llarga i el mostruari més extens.
L’antídot rau en creure de debò en l’existència de l’ecosistema cultural del país. La realitat i les dades – per bé que no hi ha dades actualitzades de tot – ho confirmen. Per tal que l’ecosistema cultural funcioni i es projecti vers el futur més enllà de bones paraules o declaracions d’intencions calen acords; el que des del CoNCA reivindiquem com el Pacte Nacional per la Cultura. Un pacte que, en teoria, pren forma amb la constitució de la Mancomunitat Cultural que es constitueix el 2019 per part de les administracions del govern nacional, local i supralocal, ampliada recentment i fins ara inoperant. Un organisme que, per ser operatiu, exigeix voluntat política, agenda de prioritats, programes d’actuació i dotació concreta de recursos aplicables. No s’hi valen diletantismes. Ara per ara els polítics responsables de les polítiques públiques s’hi juguen la credibilitat i el país el seu futur.
