LOADING

Type to search

El Marge Llarg

El contagi. Poesia de la pandèmia

“… amb signes nous…”

J. V. Foix

“… som només ulls buscant una sortida”

August Bover

Hem començat el tercer any de pandèmia amb una situació pitjor de la que deixàvem el darrer dia de l’any passat, que ja era prou dolenta. El virus va mutant i nosaltres estem a mercè de la ciència i de la prudència, dos factors altament necessaris a dia d’avui. Mai no hauria pensat el març del 2020 que n’hi havia per tant de temps. En bona part per desconeixement, per perplexitat davant d’una situació tan atípica com mai no havíem viscut; amb certa inconsciència davant del que era novetat semblava que havíem de travessar un túnel que al final ens descobriria un paisatge net i clar.

La realitat ha estat tota una altra. Ara sabem de què va una pandèmia de segle XXI i com juguen els diferents factors en lluita entre ells i contra el virus. La contraposició entre salut pública i economia ha estat i continua essent tan brutalment evident que només això és suficient per constatar la feblesa en la defensa, lamentable, del concepte de bé i salut públiques enfront dels interessos econòmics tant del sector públic com el privat. Valguin dos exemples propers: la proliferació indiscriminada de terrasses en qualsevol dels carrers de la Vila a desgrat de les dificultats de circulació dels vianants, o l’amuntegament de viatgers que utilitzen els serveis de Renfe o del metro de Barcelona. A l’altre plat de la balança hi ha uns serveis sanitaris desbordats de fa temps que lluiten contra el virus i contra una part de població insolidària i irresponsable. És cert que el nombre de persones vacunades creix, però no es pot negar la realitat dels nous quatre cents quaranta casos nous de Covid a Sitges i els quatre-cents deu a Ribes que, segons el web de L’Eco de Sitges consultat fa una estona, ens recorden que estem al tercer any de la pandèmia. Aquesta és la realitat la primera setmana de gener de l’any dels tres aneguets.

Per tot plegat he agraït a l’August Bover, poeta, escriptor, erudit i persona altament sensible als valors cívics i comunitaris, la tramesa d’un poemari d’actualitat i de circumstàncies. D’aquells que fan reflexionar tot i la seva aparent simplicitat, tant de l’edició com de la paraula. Es titula Contagi i va estar escrit durant la primavera de 2020 en els moments més crítics del primer confinament. És, com ell mateix m’escriu a la seva afectuosa endreça, “testimoni poètic d’un dels pitjors períodes que ens ha tocat viure” i una reflexió corprenedora de com la condició humana reacciona al davant d’un fet tan inexorable com tràgic que és una pandèmia. Les il·lustracions d’Alba Gàmiz reblen el caràcter d’íntima tendresa que el llibre desprèn.

El primer dels poemes que dóna títol al llibre constitueix una declaració de principis enfront del repte de la quarantena – “Fa temps que ens cal romandre rere els vidres…” – amb l’esperança que “deixar de fer pot dur la llibertat”. El poeta passa revista del record del paisatge conegut – “El mar, de lluny, és un record antic…” -, del somni “davant d’un mapa / per creure que podem tornar a volar”. Els poemes deixen constància de la vida quotidiana en temps de pandèmia, els nous costums a través de nous mitjans com “l’espai lliure / – rectangular- / d’una pantalla”; de la vida amb mascareta, comptant com passen els dies tots iguals, de la vivència d’una diada de Sant Jordi amb el drac que “ens ha deixat sense festa”, de l’enyor de les ciutats, de la intensitat de les mirades als ulls que cerquen sortides. La visió crítica del poeta deixa constància també d’ “unes medalles / i la xerrameca/ que omplen les pantalles”, les “absurdes ordres/ rere un mur de condecoracions”. I no hi manca la visió de la Vila a través de la Festa, quan “als balcons endomassats / i, badant-se a les façanes / totes les flors de paper” donen vida a un nou i diferent  “Corpus sitgetà”.

El pròleg del doctor Antoni Trilla constitueix la millor presentació d’una obra com aquesta perquè, tal com ens recorda la saviesa del científic, el cos i l’esperit no són independents i perquè els poemes i les reflexions també curen. Per aquest motiu he triat el nou poemari d’August Bover per començar l’any desitjant-los el millor que podem aspirar a hores d’ara: salut i, malgrat les circumstàncies, tanta felicitat com sigui possible. La poesia ens hi ajuda, no en dubtin.

ARTICLE ANTERIOR
SEGÜENT ARTICLE

També pots veure