LOADING

Type to search

El Marge Llarg

El Noé del patrimoni artístic català

…o el salvament d’aquest patrimoni per part de Joaquim Folch i Torres. Amb aquest títol, l’historiador de l’art Santos M. Mateos Rusillo va presentar la monografia de la que és autor a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, en conversa amb el també historiador de l’art Alberto Velasco. El llibre tracta d’un dels capítols més intensos de la vida professional de Folch i Torres, el pare del sistema museogràfic de Catalunya, represaliat dues vegades per les dues dictadures, la de Primo de Rivera i la del general Franco. La segona, molt més durament que la primera, perquè se’l va depurar, el van fer fora del Museu Nacional d’Art de Catalunya que ell havia contribuït a crear i va dirigir, el van condemnar a l’ostracisme i es va haver de guanyar la vida des de l’àmbit privat.

És sabut que Noè va salvar l’espècie humana i l’animal del Diluvi; en el cas dels primers, amb la seva pròpia família i pel que fa a les bestioles triant una parella de cada espècie i encabint-los en una mena de gran contenidor de fusta a l’espera que passés el gran aiguat. En el cas de Folch i Torres les seves accions en favor del salvament del patrimoni artístic del país es van esdevenir en dos moments. El primer, entre 1919 i 1923 salvant les pintures murals romàniques de la Vall de Boí i portant-les al llavors Museu Municipal de Belles Arts de Barcelona. El segon, entre 1936 i 1939 salvant de la destrucció patrimoni artístic públic i privat traslladant-lo des dels seus emplaçaments originals – Barcelona, però també Girona, Vic, Tortosa, Tarragona, Reus, Blanes, Vilanova i Sitges,  entre altres a llocs més segurs, com l’església de sant Esteve d’Olot. La gesta més espectacular va ser l’organització de l’exposició d’art medieval català a París, i el posterior dipòsit d’aquells béns al castell de Maisons-Laffitte, ja que la seva salvaguarda no estava garantida a la Barcelona de 1937. Aquest fet va soliviantar l’Ajuntament revolucionari de la ciutat, que el va expedientar i l’agost de 1938 va deixar de pagar-li el sou. El colofó va ser la repatriació de les obres d’art el 1939 després d’haver-la negociat amb el bàndol guanyador amb garanties de salvaguarda de les obres durant el seu trasllat; amb totes les facilitats que se li van donar des de França, un cop arribades a la frontera no se li va permetre d’acompanyar-les i se’l va apartar de l’acompliment del retorn. Llavors va començar el que Mateos denomina la trilogia de la repressió franquista: procés de depuració com a funcionari municipal, consell de guerra i expedient de responsabilitats polítiques.

Imagino que devia ser molt dur i molt sinistre el periple de Joaquim Folch i Torres per despatxos i tribunals havent perdut tot contacte amb el Museu que havia dirigit i passant per la privació de llibertat per un temps. Per bé que algunes de les seves antigues amistats ben situades dins del nou règim – l’alcalde de Barcelona Miquel Mateu, el pintor Josep M. Sert o personalitats de l’església catòlica- van testimoniar a favor seu, res no el va alliberar del càstig de no poder exercir mai més cap responsabilitat en un museu públic. Folch va rebre doblement perquè, a més, encarnava un model d’èxit del catalanisme cultural en l’àmbit dels museus i del patrimoni, un model que el franquisme, amb l’ajut de l’Ajuntament de Barcelona i de la Diputació, es va encarregar d’esquarterar i desprofessionalitzar a bastament.

Més enllà de la narració rigorosa i documentada de cada passatge d’aquest capítol de la biografia intel·lectual de Folch i Torres, l’obra de Santos Mateo manté un oportú i necessari to reivindicatiu de Folch i Torres i la seva obra. Sí, resulta impensable imaginar què hauria estat el Museu Nacional d’Art de Catalunya que avui coneixem sense la traça inicial i professionalitzada, de museografia moderna que Folch li va atorgar – a l’igual com va fer al Museu del Cau Ferrat, del que va ser el primer director,  amb una museografia ad hoc. Per aquest i altres motius exposats, tant Santos Mateo com Alberto Velasco proposen diverses formes de reparació del càstig i l’oblit de Joaquim Folch i Torres, entre altres atorgar el seu nom a l’actual avinguda de Maria Cristina, la que enfoca directament el Palau Nacional on habita el MNAC. Aquest fóra un desgreuge visible i exemplar en uns moment en què és necessari, encara, reivindicar la feina dels que van fer possible que avui siguem culturalment i artísticament el que som.

ARTICLE ANTERIOR
SEGÜENT ARTICLE

També pots veure