Fa cosa de sis anys amb motiu de la col·locació d’una placa que indicava el domicili que durant anys habità el poeta J. V. Foix a l’antiga vila de Sarrià (independent del segle X fins 1921; Foix va ser un dels més ferms oponents a l’annexió a Barcelona…), vaig anotar unes reflexions que no em fa res de transcriure. “Setantí nou, tercer, havia estat una adreça anotada a la meva agenda dels anys vuitanta. Hi havíem anat amb en David Jou una temporada que ell visitava els poetes i em convidava a acompanyar-lo. Després hi havia tornat en diverses ocasions perquè m’expliqués el seu pas per les revistes d’avantguarda “Monitor” i “L’Amic de les Arts” i el Sitges dels anys vint amb el seu amic Josep Carbonell i Gener. (…) Les tardes de conversa amb el poeta són una de les experiències més entranyables i divertides que recordo. Parlava molt, jo ho apuntava tot, em mostrava alguns dels llibres de la seva biblioteca – el seu exlibris és de perspectiva metafísica… – i m’oferia bombons i, per beure, whisky. Juntament amb la conversa feien una combinatòria sensacional.” Foix no només ha estat protagonista d’alguns dels meus llibres – “J. V. Foix i la Idea Catalana”, “Àlbum Foix” – i d’un considerable nombre d’articles i conferències sinó que també va ser un dels més importants personatges que al llarg de diverses converses va traçar interessant un quadre del Sitges d’entreguerres que posteriorment vaig traslladar a la biografia de Josep Carbonell i Gener.
Aquest mes de gener i amb un dia de diferència – coses de l’atzar… – es compleixen cent trenta anys del naixement de l’escriptor i en fa trenta-sis que ens va deixar, rics del seu llegat literari. És un llegat que hauria de figurar com a llibres de fons de les biblioteques públiques en tant que clàssic modern, com Carles Riba, Josep Carner, Mercè Rodoreda o Caterina Albert, entre altres. Si més no, l’esforç que fa la Fundació J. V. Foix en publicar cada any a les envistes de Nadal un volum de la seva obra salva l’escriptor del purgatori editorial i no permet l’excusa de la descatalogació.
Amb motiu del monogràfic que el 1983 L’Eco de Sitges va elaborar per celebrar norantè aniversari del poeta hi van col·laborar Ramon Planes, Lluís Jou, Josep Roca-Pons, Joan Sella, David Jou i Jacint Picas. Jo hi vaig vaig publicar un primer estudi sobre la relació del poeta amb la vila “J. V. Foix: l’època de Sitges en dos temps” (que vaig ampliar deu anys més tard en l’article “Sitges en l’obra literària de J. V. Foix” al BGES n.66-67), i vaig preparar una antologia de textos sitgetans de J. V. Foix que van omplir aquelles pàgines. En quedaren alguns al calaix, com els que s’havien publicat el 1919 a la revista “Terramar”, un dels quals és l’ “Elegia a Lluís de Dalmau” mort de feina poc. D’altres, dedicats als amics sitgetans, hi van figurar amb tots els honors com el sonet dedicat a J. Carbonell Gener, “Feliç el just que sap oficis nous”, i els dedicats a Rosa Montanyà, muller de Carbonell; a Joaquim Sunyer o a Artur Carbonell. Aquests configuraven el nucli d’amistat sitgetanes dels anys vint i trenta juntament amb els que s’hi van afegir des de la redacció de la revista “L’Amic de les Arts”, la millor publicació de l’avantguarda catalana; eren Ramon Planes, el més petit de la colla, i Domènec Forment.
J. V. Foix té, entre nosaltres, un paisatge literari d’itinerari complet, i un context de relacions personals que depassa l’etapa dels anys d’entreguerres. Corresponen als dos temps de l’època de Sitges. El segon temps arrenca dels dies de postguerra, quan cada any per Nadal Foix venia a dinar amb Carbonell a Sitges i això va durar fins la mort d’aquest. Als primers anys setanta van ampliar el cercle i a l’hora de les postres, a La Nansa, ens hi trobàvem sèniors i joves: Ramon Planes, Josep Soler, director de l’Eco de Sitges; Joan Carbonell Muntanyà, Jacint Picas, Jaume Dalmau, Ramon Buckley, Isabel Coll, David Jou i també jo, que de tant en tant en faig memòria i, sobretot, m’agrada explicar-ho. La lectura que Foix havia fet dels propis poemes a la Biblioteca Popular Santiago Rusiñol el 1973 havia estat un detonant definitiu – i una experiència en directe impressionant!- i la inauguració de l’avinguda J. V. Foix a Terramar – i és que no podia ser enlloc més… – un moment culminant. Haver anostrat J. V. Foix és un tresor que depassa l’imaginari perquè els paisatges encara guarden rastres dels textos escrits i perquè hi ha amistats que són fidelment eternes.
