Els Museus creixen: una mostra espectacular

Quan els museus del Cau Ferrat i Maricel van obrir portes el desembre de 2014 la Sala d’Exposicions de can Rocamora va acollir una mostra que, amb el títol Patrimoni actiu donava compte de les adquisicions durant el període 2010-2014. Un període no gens fàcil, ja que van ser els anys marcats per un projecte d’obres de final feliç que havia passat per diverses dificultats. La mostra va girar al voltant del treball museogràfic que, a l’empara dels principis de l’ICOM consisteix en difondre, educar, adquirir, exposar, estudiar i conservar; tot plegat, en l’ordre que es vulgui. Les adquisicions d’aquella etapa van ser de quaranta-dues compres i trenta-quatre donacions.

Amb l’exposició inaugurada el 21 d’octubre el salt quantitatiu ha estat espectacular. Espectacular perquè estem parlant d’una selecció de tres-centes obres sobre un total de 1.382 obres que han ingressat majoritàriament en els períodes 214-2019 i 2022: pintura, dibuix, escultura, vidre, mobiliari, fotografia, nines. Les adquisicions dels museus provenen de diverses modalitats com la compra, el dipòsit de titularitat pública o privada, intercanvis i donacions. En el cas dels museus de Sitges s’han comprat cent vuit obres, se n’han rebut vuit-centes dotze a través de donacions i quatre-centes seixanta dues han estat dipositades principalment per col·leccionistes privats. La pràctica totalitat dels donants i dipositaris eren presents al Museu de Maricel durant la inauguració, satisfets, ens consta, de la decisió que havien pres a favor dels Museus de Sitges. La mostra durarà un any, de manera que les visites individuals o col·lectives tenen una oportunitat única de contemplar-la des de diversos vessants perquè l’art té moltes lectures i interrelacions. I més quan totes estan perfectament documentades i catalogades per part del personal dels Museus de Sitges.

La selecció de les tres-centes obres s’articula a partir d’un estudiat circuït amb la voluntat de difondre un interessant corpus d’art modern que amplia els fons existents amb una coherència perfiladament treballada pel cap de col·leccions, Ignasi Domènech, i amb la decidida aposta per la figuració feta pels Museus de Sitges pel que fa a les arts de la primera meitat del segle XX. Francesc Llorens i Riu, Ramon Casas, Rusiñol, Regoyos, Nonell, Sunyer, Cano, Artur Carbonell, Alfred Sisquella, J. Mompou, Picasso, Olga Sacharoff, Otto Lloyd o Bruno entre els pintors; les escultures de Gustau Violet, Ismael Smith, Pere Jou; la col·lecció de vidre procedent d’Alfons Macaya o les nines que asseguren la continuïtat i vitalitat de la col·lecció que va llegar Lola Anglada, entre altres, s’hi poden contemplar, juntament amb una col·lecció original de fotografies de la família Rusiñol. Una part important de les adquisicions ja formen part de la col·lecció permanent com les de Joaquim de Miró, A. Mas i Fondevila, Ramon Casas, Santiago Rusiñol o Joaquim Mir. Guardo per a mi l’alegria i la satisfacció d’haver rebut els dipòsits i els donatius de bona part d’aquestes obres entre 2014 i 2019 i d’haver-ne pogut comprar d’altres quan en sortia l’oportunitat i la feina era acomplir l’extrema i absurda burocràcia administrativa per no deixar-les escapar.

Una reflexió que no és al marge és sobre la urgent necessitat de poder disposar d’un espai expositiu suficient amb tots els requisits d’accés, conservació, seguretat, serveis i sostenibilitat per mostrar el patrimoni artístic sitgetà en relació amb obres d’arreu en exposicions temporals, siguin de producció pròpia o concertada amb altres museus i centres d’art. En aquests moments, i des de fa 2015 s’ha sacrificat una part important de la col·lecció permanent –que no vol dir precisament estàtica– de la planta baixa per donar cabuda a les exposicions temporals. Sembla que la situació es perllonga indefinidament, i això hipoteca el contingut del Museu de Maricel. El projecte que es va plantejar el 2018 de restauració i adequació del Palau de Maricel es va perdre, i no només amb la pèrdua dels fons FEDER sinó en les intencions de l’Ajuntament de Sitges, propietari de l’edifici. El Palau era, i és, un format patrimonial que degudament restaurat i adequat i amb un calendari organitzat pot donar cabuda a les necessitats culturals dels Museus de Sitges i de la programació cultural. Actualment no hi ha projecte i no hi ha dates. I mentrestant anem rebent donacions i dipòsits d’obres de primera magnitud perquè els museus s’ho valen i perquè mereixen la confiança de tercers. Les autoritats municipals – i no totes – van passar de puntetes -amb satisfacció, això sí- per l’exposició perquè a ningú dels presents se li escapava que les arts i el patrimoni a Sitges tenen deures pendents com el que he citat.

No deixin per més endavant la visita a Els Museus creixen i retornin tantes vegades com puguin perquè és una visió que en conjunt com des del detall d’autors, llenguatges artístics i obres que dóna més del que hauríem pogut desitjar.

Articles relacionats