LOADING

Type to search

El Marge Llarg

Els nostres gegants modernistes

El primer ball dels Gegants de la Vila des del retorn als orígens. (Frèia Berg)

“Feia uns quants anys que trontollaven pels carrers amb aire mústic i molts eren que ja els hi pronosticaven la seva sot. Havien anat pel món sempre de festa, sempre amb raigs de claror enlluernadora i amb enfilall d’harmonies”. Rafael Font s’acomiadava amb paraules molt sentides dels Gegants vells des de La Voz de Sitges per la Festa Major de 1897. Però res no va ser comparable a l’expectació que van despertar els nous Gegants de la Vila quan van aparèixer per primer cop pels carrers, cap a la Terracavada, el migdia de la vigília, a les tres de la tarda.

La seva arribada havia estat anunciada al programa de la Festa Major, que aquell any havia comptat amb la participació de Santiago Rusiñol i Miquel Utrillo com a autors de la coberta, un disseny obertament simbolista: “La sortida dels Gegants, amb els seus històrics trajos, tindrà lloc a les tres de la tarda…”. El contrast entre aquelles dues grans figures règies, captivadores i solemnes, talment sortides d’una Edat Mitjana de llegenda, abillades amb una acurada indumentària que superava amb escreix la relativa senzillesa dels Gegants vells, va guanyar gairebé immediatament el cor dels sitgetans… fins al dia d’avui. Però, deixant a banda per un moment la passió gegantera de xics i grans, en els seus 125 anys d’existència, amb vaivens i alts i baixos i tantes alegries com ens han donat, voldria incidir en un aspecte artístic que es troba en els seus mateixos orígens i que els converteix encara en més únics i singulars entre tota la imatgeria popular gegantera. I és que els nostres Gegants són modernistes.

Devem a Isabel Coll l’estudi publicat pel Grup d’Estudis Sitgetans el 1997, amb motiu del Centenari dels Gegants de la Vila, sobre la crucial intervenció del dibuixant, decorador i figurinista Lluís Labarta i Grañé (1852-1924). Situa la personalitat de Labarta en el medi artístic del seu temps i en relació amb els artistes. Especialment, amb Rusiñol, amb qui va compartir la passió per les arts i, entre altres, la de la forja. La col·laboració de Labarta en el disseny del vestuari de La Fada va esdevenir cabdal, juntament amb l’experiència i l’ofici en les arts escèniques, per al triomf de la representació, però també perquè fos la persona triada per part de les autoritats sitgetanes i la Comissió de Senyores encarregada de posar en solfa els Gegants l’estiu de 1897. Labarta havia mostrat des de l’escenari del Teatre Prado la seva capacitat d’evocació d’una Edat Mitjana mítica i màgica que, sens dubte, el va acreditar mesos després, quan va resultar impossible restaurar els Gegants vells, com la persona més adient per dissenyar la imatge dels nous Gegants de la Vila.

En plena eufòria modernista, Labarta va rebre l’encàrrec tot just un mes abans de la Festa Major. Les cròniques del periodisme local fan referència a les feines dels industrials i dels artistes que van treballar de valent construint els Gegants nous: els constructors materials dels cossos i de l’atrezzo, Vidal i Marsal; la confecció de la roba per part del sastre Santaliestra; la intervenció d’Ignasi Elies; els brodats efectuats pels Solà, pare i fill; els figurins de Labarta… Va ser sobretot ell, Labarta, qui va idear aquestes dues grans figures a partir de la petició de la Comissió de Senyores. Es va inspirar en una Edat Mitjana del segle XIII a partir de la influència del gòtic, en tant que font de referència històrica i estètica en una primera etapa del Modernisme. Concretament, l’arquitectònic.

El testimoni més fefaent de la influència del gòtic en la primigènia arquitectura modernista la tenim al Gran Saló del Cau Ferrat. A instàncies de Rusiñol, l’arquitecte Francesc Rogent i el mestre d’obres Jaume Sunyer van organitzar l’espai de la casa-taller de l’artista en dos àmbits ben diferents: arquitectura popular a la planta baixa i un gran saló modernista a la planta primera. Tota la decoració del Gran Saló –parets, sanefes pintades, ornaments escultòrics, arcs, vitralls, enteixinat– és una de les mostres més indicatives del neogòtic del Modernisme. A Sitges tenim la sort de tenir dos d’aquests espais: el del Gran Saló del Cau Ferrat (1894) i el Saló de Sessions de l’Ajuntament (1899-1900). El disseny i la indumentària dels Gegants de la Vila que enguany compleixen 125 anys es corresponen amb aquest corrent estètic. I és innegable el vincle modernista de Labarta, palès en molts dels seus dissenys i figurins i en el decorativisme detallat de la indumentària dels nostres Gegants. L’aspecte que lluïen els nostres Gegants de la Vila el passat 18 d’agost ho corrobora de ple.

Les cròniques parlen d’acceptació i del “sorprendente efecto” que els Gegants van causar a la població sitgetana de 1897, quan van trepitjar per primer cop els carrers de la vila. Crec que devia ser un sentiment similar al de la població que omplia la plaça de l’Ajuntament el vespre de la seva presentació, amb el valor afegit que ara es tracta d’un retorn als orígens. La posada en valor de la cultura popular com a patrimoni material i immaterial i el gaudi d’un tresor que ens embadaleix i ens emociona com són els nostres Gegants de la Vila.

ARTICLE ANTERIOR
SEGÜENT ARTICLE

També pots veure