LOADING

Type to search

El Marge Llarg

Estudi en lila

Dones de Sitges, cap a 1910. AHS, Fons Josep Matas i Puig. Fot. Arxiu Digital Sitges.

Prenc el títol de la novel·la pionera del gènere negre en femení, instaurat per l’enyorada Maria Antònia Oliver el 1985, per encapçalar l’article de torn sobre el 8M. No se’m mal interpreti si escric ‘de torn’ perquè les dates manen i toca parlar de les dones. Se n’hauria de parlar tot l’any i en tots els àmbits i, sobretot, hi haurien d’estar presents com si fos la cosa més natural, però la pregunta ‘d’on són les dones?’, encara constitueix una reivindicació plana i primària. L’estudi en lila és el meu àmbit de referència sobre els mons de les dones, en plural i en divers, tal com és el món. És la meva talaia, telescopi i periscopi segons des d’on m’endinsi en l’anàlisi i la reflexió de tantes realitats.

El 8M és lila, i per extensió ho són els dies precedents i posteriors, fins i tot la setmana i la quinzena. Però això no significa un triomf, ni un balanç per valorar i un apamar els guanys d’un any a l’altre. On no hi érem, ara hi som? Han variat els tants per cent de presència institucional, mediàtica, de lideratge, d’ocupació, d’igualtat salarial, de conciliació i de la rastellera d’elements que computen posant en evidència que el món de les dones és el de la minorització, de la invisibilitat i de les desigualtats?  El panorama és més complex a mida que anem eixamplant el focus es concreten geografies, comunitats situacions i preguntes. Al nostre país mateix hi ha realitats i desigualtats ben diverses. M’acontentaria, per exemple, que les oportunitats educatives i de futur fossin les mateixes per a totes les nenes avui en edat escolar de qualsevol família, ètnia, religió o circumstància. I aquest és un, només un, dels aspectes que des del meu estudi en lila sovint em plantejo, perquè la mateixa pluralitat social ens aboca a una realitat que no és precisament unívoca. Queda molt per fer i les estratègies i solucions mereixen atenció específica perquè les actuacions lineals no arriben a tothom amb la mateixa intensitat i dedicació.

Al meu estudi en lila hi tinc un munt material i virtual d’articles, suplements, referències i estudis d’aquests darrers dies sobre les realitats de les dones. Llibres d’autoajuda; biografies de dones úniques, oblidades o omnipresents; articles autocomplaents sobre dones amb responsabilitats procedents d’empreses d’alta volada –i ja està bé presumir d’autoestima, però de vegades sobreviure té tant o més mèrit que triomfar–; enquestes, poemes, butlletins monogràfics… Hi ha de tot. Recomano tenir tots aquests materials a mà i anar-los consumint al llarg dels altres tres-cents seixanta-quatre dies a l’any. El que em preocupa del 8M és el regust de triomfalisme sovint transmet. Ja sé que és una percepció personal i que l’esperit de reivindicació i lluita hi són inherents però, en summa, m’agradaria que tot plegat quedés més repartit al llarg de l’any; que, sobretot, anéssim passant comptes d’un any a l’altre per anar acumulant balanços i, si pot ser,  de guanys sempre desitjables perquè la sensació és que en conjunt els canvis són lents i, segons en quins àmbits, massa lents.

Per això aquests dies habito el meu estudi en lila. Recordo les dones que m’han fet, que m’han configurat, les que són miralls d’intensitats diverses. La meva mare, en primer lloc; les meves àvies Adela que llegia Verdaguer i escrivia versos, i l’àvia Carmen que no vaig conèixer; donya Adela Sellés, que em va ensenyar a llegir i escriure; la Lola Mirabent que des de la Biblioteca es va desviure al llarg de cinquanta anys per impulsar i fer créixer un servei públic i cultural per a tothom, gràcies a la qual molts de nosaltres vam poder estudiar amb llibres que llavors haurien estat inaccessibles; les dones que he tingut a prop i que m’han ajudat abans que la paraula sororitat passés a ser admesa al diccionari de l’IEC; les amigues del col·legi i de l’institut, en especial les del curs 65-66, de feliç retrobament; la Montserrat Abelló, que em va ensenyar a fer versos i em va fer confiança, i la Quima Jaume que em va llegir i premiar el primer poemari. Les mítiques i exemplars per raons ben diverses, com Louise Michel, Berthe Morizot, Camille Claudel, Isadora Duncan, Gabrielle Münter, les dues Simone Weill i Veil (no, no són la mateixa), Rosa Leveroni, Mercè Rodoreda o Ingrid Bergman… i la llista continua. El 8M, sí, també és el dia dels agraïments i recordatoris particulars al meu estudi en lila. Però la lluita, el combat i les conviccions feministes configuren la meva vida quotidiana de tot l’any.

ARTICLE ANTERIOR
SEGÜENT ARTICLE

També pots veure